De frases i cartells

Em va caure, pel feisbuc, el cartell que una colla de dones, penso que deuen ser infermeres o metgesses, sosté durant el que sembla una reivindicació laboral. El contingut escrit de la pancarta és brutal, bèstia ofensiu i fóra de lloc. Fins i tot indignant, diria. Si jo fos una víctima, o familiar d’una víctima, dels camps d’extermini nazis, posaria una querella criminal contra aquestes dones per banalitzar el genocidi. Com es pot comparar un fet tan inhumà com salvatge com va ser l’holocaust amb les retallades del govern? No fotem. Hem deixat l’enteniment a la vorera i ens hem llençat a dir incongruències i solemnes bestieses com aquesta? Com es pot acusar algú d’assassí i quedar impune? Ni que sigui en bé dels altres. Perquè sembla que aquestes noies facin tot això per salvar els “seus” malalts. No, no penseu pas que ho fan per egoisme, per salvar el seu lloc de treball: ho fan per nosaltres! I la prova n’és la darrera frase en minúscules: és el “ja t’ho deia” tant prepotent i desagradable, tant humiliant que algunes mares i alguns pares utilitzen per renyar els fills rebecs.

No s’hi val tot, ni que sigui per salvar malalts. I és que ja començo a estar una mica tip de les frases bíbliques, solemnes, messiàniques, que cada vegada apareixen més per internet. Normalment damunt o al costat d’una imatge, que hi fa més o menys referència, salten arreu com volent deixar empremta eterna en les ments pobres d’esperit que busquen redempció desesperadament. Que fàcil que és agafar la foto d’un negret mocós i plantificar-hi al damunt quatre paraules colpidores. D’aquí que la imatge que hi ha sota la pancarta em sembli extremament encertada, malgrat la ironia. Si us plau: abans de reproduir estúltiques imbecilitats a tort i a dret, pensem-ho una mica. Gràcies.

A cagar a la vinya!

Durant anys i panys he escoltat gairebé cada dia, a la cua de les notícies esportives, les gestes americanes d’aquesta baluerna de carn que es diu Pau Gasol. Sempre amb samarreta imperi, amb uns calçons que servirien per un cavall gros (no l’he vist mai vestit de persona) es passeja pel món cregut que és una gladiator del bàsquet. Ara no en té prou amb promocionar el seu ego, que li vessa per tot arreu, sinó que a més es dedica a donar-nos lliçons i declara a la Vanguardia que “España no se arregla de brazos cruzados”. I no solament això sinó que en una el·lipsi ovoide carpeto-esferoide li fot aquesta: “Yo nunca he sido partidario de llevar muchas banderas, pero esto es muy especial”. Sí, sí, especial.

A veure, que carai es pensa que fem aquí, esperar que ell, el gran Gasol ens ho vingui a arreglar? Ell, que viu als USA i paga els seus impostos, o no, allà? Em sembla que de salvadors de despatx ens en sobren i que el Gasol podria estalviar-se alguna estupidesa. Com estupidesa és dir que no li agraden les banderes per, encantat de la vida, acceptar portar l’espanyola tot dient que ell se sent tan espanyol com català. No sé però em sona a buit això, a poc compromís, a fugir d’estudi, quan el que ens cal és gent arrelada al país, capaç de liderar projectes productius. El Gasol està fora de la realitat de Catalunya, viu la seva vida USA, cosa que no critico, però em rebenta que, des de la ignorància i una certa prepotència, vingui a dir-nos que som uns ganduls. “A cagar a la playa!” que diria el gran Rubianes.

Marejar la perdiu

Ara, a  don Alberto Ruiz-Gallardón li han dit des del PP: “Et toca marejar la perdiu. Inventa’t alguna cosa, vinga!”. I s’hi ha posat amb aplicació: ha decidit modificar la llei de l’avortament. D’aquesta manera aconsegueix tres objectius: distreure el personal, tocar de mort una victòria del progressisme polític i del feminisme i acontentar l’església integrista espanyola. Sobretot, però, es tracta d’organitzar força fressa a una banda dels país perquè molts girin la cara cap a aquest moviment pervers. Evidentment, aquest tema entrarà en el debat polític i manllevarà importància a les retallades i al suïcidi econòmic cap al que marxem a pas lleuger sota les ordres de don Mariano Rajoy. Aquesta és una trampa en que ni l’esquerra ni el feminisme poden caure. Cal deixar cridar un noi que ha ajuntat els dos cognoms paterns per no dir-se Alberto Ruiz Jiménez, (curiós que molts espanyols optin per obviar cognoms massa concorreguts), un gest vulgar.

Amb aquest gest, el PP enceta maniobres de distracció perquè la ciutadania s’oblidi de les plantofades que ens han clavat i, sobretot, per les que ens clavaran, perquè encara no s’ha acabat. Per això llençaran iniciatives parlamentàries panfletàries i que toquen el voraviu; però no ens deixem enredar i combatem el què de debò importa. D’aquests cants de sireno ja ens n’ocuparem quan sigui l’hora.

La cultura del diner o el diner de la cultura

El dia 10 d’aquest mes escrivia sobre els cooperants de cap de setmana, com Ana Belén i Víctor Manuel, que una vegada aconseguit el bany popular se’n tornen a casa a banyar-se a la piscina i a prendre’s el whisky amb gel del Perito Moreno. Ara cal tornar al món autodenominat de la cultura, perquè sembla que aquesta és patrimoni solament d’uns quants privilegiats que surten dia si dia també als diaris. I hi tornem perquè han aixecat el crit al cel quan se’ls ha anunciat que apujaran l’IVA, es a dir, quan els han tocat la butxaca a ells. No en tenen prou amb rondinar a decibels exorbitants, sinó que personatges com un tal Ricardo Romanos escriu: “Pero don Mariano y su derecha mamporrera se han empeñado en devolvernos a las cavernas. Dicen que confían en "la mayoría silenciosa" para que no se desborden las calles. ¿Y tú? ¿Te vas a poner un parche en la boca?”. Quan se senten tocats, hem d’anar tots a salvar-los. Mentrestant, a través de subvencions ingents, els contribuents hem estat finançant les seves obres tan si ens agradaven com si no. Potser en lloc de queixar-se tant, caldria que es posessin a pensar si ells no s’haurien d’abaixar els sous també, vist com viuen molts dels culturalistes del país. Posar-se a pensar com abaratir els espectacles, fent-los més modestos, menys pirotècnia inútil, més adaptats a les circumstàncies i al moment que ens toca de viure. Sinó, fa l’efecte que la cridòria va més destinada a mantenir privilegis que no pas a defensar la cultura.

P.D. Per cert, on és el senyor Boadella, no el veig, no el sento...

Experiments estúpids

Cliqueu damunt la fotografia
per ampliar i llegir.

Elaine Fox és una neurocietífica dublinesa que parla, a la Contra de La Vanguardia del dia 20.07.2010, de l’optimisme i el pessimisme. Així, diu que la sensació de control de la pròpia vida és clau per a ser optimista i ens explica que ho demostra un estudi, fet als USA naturalment, que es va fer en una residència d’avis. Consistia en fer dos grups de persones: els uns podien decidir quan i com fer una tasca i als altres se’ls imposava. Doncs bé, després de tres anys de control van veure que els del primer grup eren més feliços.
Bé, d’antuvi diguem que els avis en una residència, sigui als USA o a la lluna, exerceixen més aviat poc control de la seva vida; tenen horaris estrictes, activitats limitades, infermeres que diuen “eh que ara serem bons minyons?” i prohibicions a manta. El fet que puguin tenir cura d’una torratxa o anar al cinema lliurement no em sembla gaire engrescador.
D’altra banda, no m’explico com una persona humana pot tenir putejats un grup de pobres ancians durant tres anys només per satisfer les seves ànsies científiques. I em pregunto què deuen fer els “científics”, com ara la senyora Fox a les residències, amb els avis que hi viuen. Els fan servir de conillets d’índies?, de debò que són capaços de tenir-los tres anys amargats amb una planteta i una peli? Em sembla una pocasoltada que no justifica cap estudi, i si fos un familiar d’aquells avis la portaria als tribunals per conducta impròpia i maltractament continuat. Què carai s’ha cregut la senyora Fox? No té cap més feina? A mi el seu estudi no m’aporta cap mena d’utilitat, tant se me’n donen les conclusions, són diners i temps malgastats. Això no és experimentar amb crueltat amb éssers humans?  Bona fox està feta l’Elaine!

L’art de vendre

En els anys d'estudiant vaig tenir un company que es va fer ric venent pedres de rebuig procedents d’una cantera que hi havia prop del poble. Havia arribat a un acord amb el propietari, que li cedia gratis la pedra a canvi de deixar l'espai lliure d'aquelles restes inútils. Així, cada vegada que barrinaven, el meu company llogava una excavadora i un camió i se n’enduia unes quantes tones, les rentava i les ficava en sacs de vint-i-cinc quilos. La cosa consistia en vestir el producte amb una capa que li donava l'aire d'excepcional: original, innovador, natural, guai, modern, txutxipandi, trencador, ecològic, sostenible, etc., etc. Calia també ser un bon venedor per tal de què la capa fos creïble. El meu company era un gran engalipador: sense mentir, dient la veritat sobre el que venia, sense enredar, amb una habilitat admirable convencia els seus clients de què aquells rocs tenien milions d'anys d'antiguitat, que havien estat recollits amb cura i triats especialment per a la funció que havien de desenvolupar: ornament creatiu per a jardins i peixeres. Aquestes pedres deixaven anar una energia especial i contenien un fotimer de materials que beneficiaven directament plantes i peixos. El meu amic es va pagar la carrera, vivia com un senyor, tenia un empleat i del sis-cents inicial amb què repartia els seus sacs, va passar a tenir un 1430 –un luxe per l'època– i un Mehari –enveja de tothom–. La papanateria d'uns fa viure, molt bé!, a d'altres.
Moltes vegades hem vist com els administradors públics, sempre assedegats de grandesa, es llencen com folls darrera d'idees tan grandioses com pelegrines. Recordeu els famosos arbres “sostenibles” de la senyora Imma Maiol que han acabat essent “insostenibles”. Durant la meva carrera professional sempre m'ha atret el misteri de la gent com aquell company capaços de vendre merda, amb perdó, i que els compradors pensessin que compraven qui-sap-què. Avui he vist en un reportatge de TV3 que l'ajuntament de l'Estartit ha posat un jardí damunt de la teulada d'un bus, per tal de guanyar zones verdes a la vila i fer pedagogia mediambiental. Immediatament, he recordat el meu amic espavilat.

Hi torno

Fa uns dies vaig publicar una fotografia on es veia el cotxe de la Guàrdia Municipal aparcat en una plaça per a persones amb dificultats. Sembla que va fer efecte i per això hi torno. Per això i per altres motius. Si ara les nostres autoritats, de tota mena, es dediquen a assetjar-nos amb multes i prohibicions, penso que nosaltres tampoc no els en podem deixar passar ni una. Si més no així estarem en pau. La deixadesa tampoc no es pot tolerar. A Torelló, el cotxe de la policia municipal encara aparca a la parada dels taxis de la plaça Pujol, quan a 50 metres hi ha l’aparcament del mercat municipal; allà hi ha lloc de sobres. Avui, és al carrer sant Miquel. Com en una persecució d’aquelles de pel·lícula, els guàrdies fan aturar una furgoneta, baixen del cotxe-patrulla, deixen la porta oberta i aparquen de qualsevol manera. Pel que es veia no es tractava de cap servei urgent i tenien temps i manera de deixar el cotxe millor, però no: mig entravessat per fer una bona nosa als que circulen.
Solament demano més cura, més respecte i més exemple... i caminar una mica, que no fa mal. Això em va aconsellar un guàrdia a mi.

Si feu gran la foto clicant damunt, ho veureu millor.

Excepcionals, però amb sort

A vegades es confonen les qualitats de les persones, sobretot en els intents de ressaltar-les. Aquesta confusió la devem, moltes vegades als periodistes, uns professionals als qui suposem –a vegades ells mateixos s’atribueixen– la capacitat d’entendre de tot. L’anàlisi que fan dues periodistes de La Vanguardia –Maite Gutiérrez i Sara Sans– sobre la importància de les notes a l’hora de triomfar laboralment, està prou bé. Però a l’hora de valorar què han aportat personatges com Steve Jobs, que no va acabar la seva carrera, crec que no l’encerten. Possiblement Jobs no va inventar, en el sentit estricte de la paraula, cap dels aparells que li atribueixen: l’iPod, l’iPhone o l’iPad. Si més no, ell sol no. De ben segur que totes aquestes andròmines van tenir un bon nombre de ments creadores que les van fer possibles. Si no, de què necessitaria Jobs equips de tècnics al seu servei? Perquè fitxaria cervells creatius? Els mèrits indiscutibles de Jobs són dos. El primer, saber motivar i dirigir els seus equips creatius. El segon, tenir la intuïció prou aguda com per endevinar a cada moment quina era la decisió encertada. I dic endevinar expressament, perquè les decisions finals encertades també depenen en una bona part de la sort. Tan si agrada com si no, el factor atzar intervé, i molt, a l’hora de llançar un producte o una idea. Sinó resultaria que sí que els estudis són determinants. Cal reconèixer que, manta vegades, tenir molts estudis no és garantia de res i, en canvi, naixent amb la flor al cul es té molt de guanyat.

Abusananos

Durant nou anys vaig ser alumne dels hermanus de La Salle, a la Garriga, i vaig tenir la oportunitat d’assaborir el seu mètode pedagògic, que no era d’altre que fotre’t un clatellot cada vegada que els veia de gust. El cert és que alguns rebien més que els altres i això li passava al meu company Andreu (nom suposat, evidentment). Duia ulleres, gruixudes i cares. L’Andreu era el típic vailet que, quan hi havia un merder, sempre hi era pel mig. No pas perquè hi participés directament, sinó per autèntica mala sort. Un dels hermanus, un tal Víctor, li va agafar una mania especial i les plantofades li queien a l’Andreu cada dos per tres. El cas és que, en un d’aquells atacs de violència que afectaven amb freqüència a l’hermanu Víctor, li va caure un mastegot i les ulleres van sortir disparades trencant-se en mil bocins. Després de dos o tres dies, l’Andreu anava amb les seves ulleres noves i flamants, quan va rebre altra vegada la carícia del religiós i les ulleres van volar de nou estavellant-se contra la pissarra: el tros més gros era de la mida d’un botó de la sotana –“aquella bragueta immensa, de cap a peus”, segons la genial interpretació de la Trinca–. L’endemà, a l’hora del pati, el pare de l’Andreu va aparèixer i es va dirigir de dret i sense engaltar cap l’inefable Víctor. Era un home gran i gros com un armari que feia respecte. En arribar l’alçada del frare, el va agafar per sota les aixelles, el va aixecar un pam de terra i mirant-lo de fit a fit li va engegar: “Si tornes a pegar a l’Andreu et fotré un clatellot que la paret te’n tornarà quatre. M’has sentit bé!?”.  El Víctor, sacsejat com un ninot, vermell com una brasa, va moure el cap amunt i avall i el pare de l’Andreu el va deixar suaument a terra. Les aixelles de la sotana eren totalment descosides. Des d’aquell dia l’hermanu no va tocar mai més l’Andreu.

Explico aquesta història per dir que aquell pobre frare era un pinxo estúpid i violent que solament gosava ventar patacades als més dèbils que ell. A tota aquesta mena de gent els passa, un dia o altre, que en troben un de més fort i acaben estossinats ells mateixos víctimes de la seva agressivitat. D’un personatge cretí com l’hermanu Víctor en dèiem un abusananos: aquell que, recolzat en la seva superioritat física, aprofita per estomacar tothom. Doncs, a partir d’aquest exemple, donaria un humil consell al senyor Montoro, Ministre d’Hisenda del Gobierno de España: un dia o altre es trobarà al pati el pare de l’Andreu i aleshores algú li haurà de recosir les aixelles de la sotana.

Que Déu l’empari, imbècil

Ahir vaig veure el President del Gobierno, don Mariano Rajoy, tancar per sorpresa el congrés del seu partit a Sevilla. Es veu que hi havia un problema de seguretat. Desmillorat, amb el cabell tenyit, un President demacrat defensava, no pas les mesures que havia pres, sinó la imatge del seu partit dient que podien sortir al carrer amb al cap ben alt. De nou, una pluja, gairebé una pedregada, d’aplaudiments de part dels seus animant-lo, de moment, a continuar amb la seva suposada valentia. Recordo que a l’exèrcit es posava allò famós en l’apartat del “valor”: “se le supone”, tota vegada que no ens havien pogut provar. Doncs a don Mariano el mateix, perquè encara no sabem fins a quin punt decideix ell o l’obliga Berlín. De fet, continuant amb la pràctica militar, els comandaments engegaven un tret a aquells, covards, que no volien sortir de la trinxera. Probablement és això el que li passa al Presidente: si no fa el què li diuen, el defenestraran. La veritable valentia la demostraria don Mariano executant, políticament, donya Andrea Fabra, il·lustre diputada on n’hi hagi. El seu “que se jodan” donarà per molt, ja ho veureu. És una d’aquelles frases que encenen revoltes, perquè escupen directament la cara del poble i menystenen la dignitat dels pobres. L’excusa de l’exabrupte: “ha començat ell”. Allò que, de nens, dèiem a l’escola per a treure’ns la culpa de sobre. Molt infantil, massa per una dona adulta, diputada i representant dels seus votants.
El títol d’aquesta opinió l’he manllevat d’un llibre de l’Álvaro de Laiglesia que es diu “Dios le ampare, imbécil”. El va escriure per allà el 1955 i se’n van fer 13 edicions. Ara no ve al cas el seu contingut, solament el títol. És el que jo diria a la senyora Fabra: que Déu l’empari, imbècil!, perquè si no és així li’n faran l’aresta, ni que sigui la política.

“¿Qué jaleaban ustedes?”

La frase la va pronunciar la Pilar Manjón davant de la comissió del Congrés de diputats que investigava els errors de l’11M. Es referia als diputats del PP que havien aconseguit deixar en res la feina d’aquella comissió i s’aplaudien ells mateixos. A la fotografia es poden veure els Diputats del mateix partit aplaudint el Presidente del Gobierno després de pronunciar el seu discurs davant de l’assemblea. Un discurs que contenia l’enèsima garrotada damunt del poble a causa de la crisi. Se’ls podria preguntar el mateix: “Qué jaleaban ustedes?”. Perquè, què aplaudeixen ses senyories? La pujada de l’IVA?, La rebaixa dels sous dels funcionaris? O les reduccions a les prestacions de l’atur? Doncs no fa gràcia, senyories. No en fa gens. Haurien de guardar-se les felicitacions per quan les coses vagin d’una altra manera i, fins aleshores, captenir-se una mica més, mostrar-se més continguts i no tant grollers: sembla que es fotin dels pobres, la veritat. Perquè mentre ells s’”autojaleaban” a fora la policia estossinava els miners.

Per “una ciutat bonica”?

Carles Ribas (CiU), portaveu de l'equip de govern de l’Ajuntament de Girona, s’expressa amb la frase del títol per justificar la nova ordenança municipal segons la qual es multarà amb 300 € als menors que fumin o beguin pel carrer, i 150 € a tothom qui tiri una burilla a terra. Encomiable mesura que vetlla per la salut dels nostres menors, per la netedat dels carrers i la imatge de la ciutat. Segons Ribas, “la policia hi és per garantir el civisme; el civisme no apareix per generació espontània”. O sigui, que el civisme s’ha d’imposar a cops de multa. Molt bé home. Tornem a suposar que el ciutadà és indolent i pecador per vocació, i per això l’Ajuntament necessita “eines” per a posar-lo a ratlla. No discutiré ara sobre la llibertat, ni que sigui la dels menors, d’emmetzinar-nos amb el què ens doni la gana, sinó l’oportunitat i la lògica de la mesura.

De debò que es multarà al menor? O més aviat serà el pare del menor qui s’endurà la clatellada, almenys l’econòmica. En un moment en què les coses no estan per a bromes, em sembla fora de lloc, extemporània, una mesura que castiga la butxaca de les famílies. L’economia familiar no està com per pagar 300 € perquè l’adolescent rebel ha fumat al carrer. Es dirà que els pares haurien de vetllar pels seus fills, però els pares no són la policia municipal i tampoc van darrera del fill dia i nit procurant que no fumi (res).

Hi ha també una certa redundància diabòlica en aquesta norma. A veure, des de fa molts anys hi ha cartells arreu on es prohibeix vendre tabac als menors. On l’aconsegueixen, doncs? El roben, potser?. L’agafen de casa? Potser en alguns casos sí, però en la majoria el compren als establiments ad hoc, que són els qui haurien de controlar l’edat dels compradors. No hi ha ja aquesta norma? Doncs a vigilar estancs, bars i gasolineres, que sempre serà més fàcil i efectiu que no pas empaitar adolescents pel carrer. Ja coneixem però, l’”eficàcia” de l’Administració, que consisteix a clavar garrotada al cap del més dèbil i a deixar sense càstig al culpable de debò.

Voldria advertir que posar més sancions, constriccions, sancions, en temps de crisi porta a la crispació dels Administrats, sobretot dels qui tenen menys a perdre, i que això pot dur a estats d’ànims pròxims a la rebel·lió. Sí, sí, rebel·lió; amb tota intenció, no he volgut usar aquell eufemisme, que ara els pseudoesquerranistes i pseudopacifistes, d’ICV i altres, usen: insubmissió, que em sembla un mot certament tou, enganyós i happy-hippie-flower.

Els cooperants caragirats

Hi ha dues menes de cooperants: els qui van a fer el paripé i els compromesos. Els primers són aquesta mena de gent que s’apunten a unes vacances solidàries, que consisteixen bàsicament en una visita guiada per un país del tercer món per, en tornar, dir que aquesta experiència “els ha canviat la vida”; l’endemà es desplaçaran al col·legi amb el seu 4x4 enorme. Els segons són mossèn Jordi Mas. Al seu blog, que els amics mantenen viu, hi escriuen: “aquest capellà de la Garriga va dedicar 50 anys al Camerun ajudant al desenvolupament d’una de les regions més pobres de l’Àfrica. Va fer centenars de pous, va fer hospitals, va crear escoles i sales polivalents per als habitants de la zona, majoritàriament musulmana. El treball ingent d’aquest home perseverant li va valer, al 2007, el primer Premi de Cooperació Internacional per al Desenvolupament Humà, que atorga el Consell Comarcal del Vallès Oriental, i, al 2008, el Premi Josep Parera, que atorga Caixa Penedès. Aquest bloc vol compartir amb tothom els escrits, fotografies i vídeos dels amics de 'Baba' Georges, que és tal i com el coneixen al Camerun”. Els garriguencs recorden mossèn Mas perquè, quan tornava al seu poble –sempre per pocs dies, o per necessitat–, en marxava amb unes maletes enormes plenes d’objectes “vitals”. S’havia de discutir, a la facturació de l’aeroport, pel sobrepès ingent: i se’n sortia. Aquest home, ja amb molts anys a l’esquena, agafava el seu cotxe malgirbat, recorria 150 km per anar a buscar una bombona de butà; la hi robaven i tornava enrere per comprar-ne una altra, sense diners i sense gasolina, i arribava a casa amb dues bombones plenes i el dipòsit fins dalt de tot!

A la portada de l’ABC veiem un exemple de dos pàjarus de la primera espècie. El Víctor Manuel i l’Ana Belén només surten a fer el vol per la “causa”. Després, ell defensa a tort i a dret els drets d’autor i ella pontifica sobre la vida per entrevistes i revistes vàries. La recordo a ella declarant que “en ese momento no me apetecia tenir un hijo” com si els fills fossin el resultat d’una apetència i no el fruit d’un sentiment profund. Ara, guitarra a la falda, van a veure els miners que lluiten per la feina. Hi aniran de nit, quan no fa calor, estrenyeran unes quantes mans negres, cantaran alguna cançó emotiva, faran declaracions i se’n tornaran a casa, a la seva vida regalada, mentre els homes de la mina caminen cap a la inutilitat sota el sol de l’estiu: calent i abrusador. Aquest és l’efecte que em fan: genteta que més que donar la cara, la giren.

El preu de les coses

Avui he hagut d’anar al metge i m’ha renovat la recepta electrònica. Normalment es tractava d’un sol paper on s’hi especifica el medicament, o medicaments, que et prens. Però avui m’han donat dues fulles i la sorpresa ha estat en veure com l’Honorable Conseller de Sanitat, Boi Ruiz, m’informa del què li costa anualment la meva recepta al seu departament. La veritat és que un trobo d’un mal gust i una barra que m’ho sé acabar. Segurament i sempre pel nostre bé –perquè l’Administració sempre fa les coses pel nostre bé– és que el Conseller vol que sapiguem el què costa la nostra malaltia al Govern i fer-nos conscients de la càrrega que signifiquem per l’erari públic. Potser ens vol fer veure lo generosos que arriben a ser, que fins i tot ens paguen una part del medicaments. Acceptem, doncs, que les intencions siguin a fi de bé, pedagògiques que diuen ara. Tot i així no puc acceptar que em refreguin pels morros allò que ja he pagat, amb escreix. Per tant, el dia que en el mateix full m’hi posin el què jo pago anualment al sistema, acceptaré que hi imprimeixin el què em paguen. Perquè hem de dir les coses pel seu nom: jo no costo un duro a la sanitat pública; cost no és correcte. Jo rebo visites i medicaments com a contraprestació pel ja he avançat en diners, i que durant molts anys he infrautilitzat. Jo pago, cada mes, el doble del què ells em diuen que gasto cada any. Si publiquen quant els pago estarem tants a tants, i a l’Honorable Ruiz també li servirà per recordar-li, i fer-li pedagogia, dels diners que aportem tots i cada un de nosaltres i que els ha d’administrar amb cura i seny. Perquè si no ho fa així li picaré la cresta i li faré pam-pam al cul. Que a més de perdre qualitat i prestacions ens hagin d’escopir una factura és una barroeria. Que ja està bé, home, que ja està bé!

Publicat a La Vanguardia del dia 12 de juliol de 2012.

La música que no ens toca

Ara, a l’estiu, quan les nits són curtes, obrim les finestres perquè algun bri de vent misericordiós ens refresqui la casa. És l’hora de la calma, d’asseure’t una estona al jardí, de deixar la feina enrere i de parlar. Aleshores comença el festival. Un cotxe s’atura sota la finestra amb el volum de la música pumba-pumba a tot drap i fa tremolar els vidres; el veí jove ha reunit una colla per assajar amb el seu grup, amb els watts a tota castanya: música en directe. Si vas a sopar a fora, el restaurant no es descuida del fil musical anodí a vegades, d’altres anul·lador de converses. Quan compres a la botiga (sobretot si és de roba), el propietari, frisós de vendes, posa CD’s per la tremuja electrònica. I així anar fent: sempre escoltant la música dels altres, tant si en tens ganes com si no. Cal una mica més de respecte per les nostres orelles, pel nostre gust, per la nostra dignitat de pacients oïdors.

No demanaré ajut a les autoritats competents, que ja haurien d’haver actuat d’ofici contra aquesta intromissió a les meves vexades orelles. Solament reivindicar el dret al silenci, a la quietud. El silenci, allò que produeix un gran desassossec a molts ciutadans d’avui, que per això, per combatre la seva picor graten l’orella dels altres.






Publicat a la Vanguardia del dia 9 de juliol de 2012

El tango de la carmanyola

Fotografia procedent del web e-bay. Algú la
posa a la venda com a objecte de col·lecionista.

Ja fa dies que balla; vull dir l’afer de la carmanyola a les escoles, una qüestió que ha adquirit el rang de Nacional. Algú va descobrir, fa unes setmanes, que existia aquest estri capaç d’estalviar dinerons a les famílies, que podrien així reduir la seva despesa escolar. Imagino que els experts es van esverar de seguida; els experts i les empreses de càtering que subministren a moltes escoles del país. Aquests experts van afanyar a trobar problemes a l’adminicle, o, més ben dit, al seu possible contingut.
Després de descriure problemes de conservació, de trasllat, d’elaboració, de contribució a l’obesitat, etc., troben els veritables culpables del problema: els pares. Els pares són aquells éssers malèvols que a més de maleducar els fills, consentir-los, assassinar-los al cotxe i altres menudeses, ara resulta que també els alimentem malament, fatal vaja, i aquests experts no poden deixar en mans d’inconscients les generacions futures. Ja fa temps que al voltant de l’educació dels fills van sorgint més i més experts que no responen a cap demanda social, sinó més aviat al push de professionals que s’han hagut de reinventar per trobar feina. Aquesta tendència, lluny de resoldre problemes en crea, al meu entendre. Si hi ha experts és que potser no ho faig bé, reflexionen els pares. I és així que allà on no hi havia dubtes ara n’hi ha i a molts els cal recórrer a uns suposats experts que, al capdavall, no en saben pas més que nosaltres. És més, alguns ens venen la idea de què si no recorrem a ells estem negant possibilitats, fins i tot drets, als nostres fills. Galdosa manera de promocionar-se! Ara toca carmanyola i institucions i experts el llancen damunt de la probabilitat de què els progenitors, que no volen altra cosa que maltractar els fills amb menges indigestes i greixoses, es dediquin a omplir-la de menjar porqueria. Al capdavall, després de tan debatre, estudiar, analitzar i conferenciar, el cost econòmic i social de la fiambrera serà tan elevat que més valdria no haver tret el tema i que seguíssim pagant el dinar de l’escola.
Sí, fiambrera, perquè és així com anomenàvem aquell estri d’alumini, rodó o quadrat, consistent en un recipient amb tapa més o menys hermètica que s’usava per traginar menjar. Era simple i rudimentari, possiblement no massa higiènic, però útil i simple. Dic això perquè ara els pares tindran el problema afegit de triar quin model de fiambrera hauran de proporcionar als seus fills. Per curiositat, he teclejat “carmanyola” al Google. Esperverant: 28.800.000 resultats! N’hi ha de totes menes, materials, colors, sistemes de tancament, mides, formes, dissenys flipants i decoracions majestuoses. Espatarrant. Evidentment, molts hauran de recórrer a l’expert; no fos cas que compressin una “Capsa de llauna, de plàstic, etc., per a portar vianda, ordinàriament cuita” (sic, IEC) inadequada.



P.D. Per cert, un expert és una persona que ha adquirit el coneixement (del què sigui) a través de la pràctica. M’agradaria saber quants dels qui es dediquen a pontificar expertament tenen més pràctica que no pas jo. Apa.

POURQUOI le jus de citron est fait de saveurs artificielles et le liquide à vaisselle est fait de vrais citrons ?

Sempre m’he preguntat on collo... para l’ànima nacional dels socialistes catalans, i ara, el seu secretari general, Pere Navarro, es despenja de la figuera per dir que (sic): “El PSC és un partit amb fort suport popular, que ha presentat el seu projecte però no estem per adhesions ni per espectacles ni per frivolitats”, i que “si algú vol aixecar banderes per distreure a la població, ja s'ho faran”. Ho diu davant les peticions d’ERC perquè s’uneixen al projecte del concert econòmic. Es veu que amb un 51% de catalans a favor de la independència no en tenen prou i no estan per adhesions frívoles. Deduïm doncs d’aquestes paraules que l’opinió de més de la meitat del país és frívola?

A mi els milions d’euros que ens escagoten un any rere l’altre no em semblen cap frivolitat, ben al contrari crec que es tracta d’una munyida que des de Madrid han fet eterna. Mai han trobat els socialistes catalans la seva ànima catalana. Ja ho vaig veure clar en un reportatge de TV3 de fa uns anys. Es veu que els del comitè central feien unes reunions anuals, amb glamour polític, a la casa d’algun d’ells, evidentment a l’Empordà. Bo i asseguts al jardí, amb molta gespa, un got a la mà i paisatge obert, pontificaven Maragall, Obiols, Montilla, Chacón, etc. La veu original dels assistents no se sentia. Solament durant uns segons, la veu en off es va extingir deixant en primer pla la conversa: clarament i diàfana, aquella colla parlaven en castellà! Aquesta és la misèria política del PSC: dir blanc a Catalunya i votar negre al Congrés; defensar l’estat federal i cagar-se a les calces quan el PSOE es gira; oblidar el català per abdicar en la llengua  de les espanyes. Vegeu la senyora Chacón: quan s’ha de presentar a les eleccions ho fa a Catalunya, en català, per anar a Madrid a trair el poble com una vulgar botiflera. És per això que, com un babau, el partit encara es va preguntant com és que la caiguda encara no s’ha aturat. Els adverteixo que a baix no hi ha cap àngel del senyor amb les ales esteses per parar la patacada.

I jo he posat el títol que he posat a aquestes ratlles per veure si distrec el personal del PSC, deixen així de fer el papanates i es posen a treballar d’una punyetera vegada pel país.

En Tomàs i les cabretes

Ahir, el gran Tomàs Molina ens va delectar amb un magnífic reportatge sobre l'elaboració de la girella, un embotit pallarès que, per si no ho sabíeu, està fet amb carn de xai. El trempat del Toni Nadal ens va fer una demostració de la seva habilitat de mocadera. Per acabar d'embrutar el cel pirinenc amb la baluerna voladora (l'helicòpter de l'Espai Terra), no se'ls vaocórrer res més, ai las!, que empaitar un ramat de daines. Collons, vaig dir-me sorprès, al Tomàs li patina la neurona! Ell, gran defensor dels animals i el seu hàbitat encalçant cabres? Ell, a qui li agraden les fotografies d'insectes i granotes follant alegrement, espantant pobres banyuts pels prats? Ell, que sempre ens renya perquè molestem els animalons en plena trempera amb les nostres fotografies (encara que després les publiqui)? Tomàs, el Toni te l'ha jugada!
A partir del minut 12'00" del vídeo podreu veure les imatges espectaculars de com la ferralla sorollosa fa córrer muntanya avall, amb habilitat de pastor, el ramat de daines. Amic Tomàs: una mica de coherència i menys papanateria!

Vídeo del programa.

La solució del "don"

Faré una breu ressenya de qui és don Nacho Carbó Espinosa. Aquest noi viu a Alcañiz, deu tenir uns trenta anys, fa cara de bon noi i té un perfil al Facebook on diu que sap parlar (acollòna’t!) “español, espanglish i Inglés medio”. A més li agrada Tauromaquia, una pel·lícula que es diu “Te creo, pero mi ametralladora no!” i “Gladiator”. Té un blog on hi escriu de tan en tan que es diu “el alcañizano” i , en una estranya el·lipse hiperbòlica adorna els seus articles amb el repicar dels tambors de la Setmana Santa. És del Madrid i per a ell els del barça són “infieles”. No he pogut, o sabut, trobar si té alguna mena d’estudis i actualment és, “concejal de Medio Ambiente del Ayuntamiento de Alcañiz” pel PP. Escriu regularment al diari local La Comarca articles d’opinió. Aquests textos són normalment per a afusellar els altres, al govern quan governen als altres, o bé auto-lloar-se sense embuts. Deu ser un exemple del jove espanyol, de dretes, anticatalà i partidari del “aragonés oriental”.

Don Nacho Carbó ens dóna la solució, a La Comarca del dia 22 de juny, als problemes de l'economia espanyola: consumir responsablement. A veure, si després de pagar les despeses impenitents (lloguer, hipoteca, aigua, gas, electricitat ...) que ens deixen el compte corrent en blanc, ens queda alguna cosa, encara hem de menjar, amic. Com anem a consumir? Després de la reducció de salaris, de la pujada dels medicaments, autopistes, transport públic, ara els mags del Govern ens paujaran l'IVA de la sal. I encara don Nacho vol que consumim responsablement. Home, em sembla una solemne presa de pèl. Si a més té la sort de ser català i pagar l'euro per recepta, el cèntim (cèntims) sanitari sobre la benzina, la pujada de la universitat (65%), etc., etc. doncs vés fent comptes. Ah! No ens oblidem dels aturats.

De vegades a un li dóna la sensació que és un pobre imbècil que no s'adona de res: a gastar, ximples, a gastar, que així sortirem de la crisi! La veritat, a vegades més val estar calladet i no dir bestieses.

Amb testes pensants com la de la botiguera (francament, dubto que existeixi) de don Nacho estem arreglats. Per cert, encara no he sentit piular al tal don sobre el problema de la mineria al Baix Aragó. Potser, només potser, si es solucionés els miners podrien "consumir responsablement".

De llardons, alls, cebes i altres impertinències

El Quin Monzó escriu de la coca de llardons, sense llardons, tot reivindicant el nom de les coses. Té més raó que un sant. Els greixons (és així com anomenem els llardons a Osona) eren una menja de pobre, quan jo era jove, i a mi m’agraden amb bogeria; sempre que estiguin ben premsats, al seu punt just. Potser és perquè tenia un veí carnisser, que un cop a la setmana feia greixons i inundava casa meva amb l’olor llaminera que deixen quan es fan. Una olor que avui encara m’exalta la pituïtària sempre que la sento, cada vegada menys. Avui s’han convertit en aliment de rics: he arribat a no comprar-ne perquè el seu preu era tal que em semblava que em m’aixecaven la camisa.

És ben cert que l’anatema que ha sofert el colesterol, abundant en greixos, és la causa principal de la seva expulsió de la coca d’ídem. En canvi però, com és que hi ha sopa d’all sense all? L’all és una hortalissa apreciada fins per la inquisició culinària, i en canvi he trobat sopes d’all insípides on, si hi ha all com diu la carta, hi és en quantitats tant ínfimes que costaria trobar-lo fins amb el sincrotró ALBA, que es veu que ho veu tot i tot. També he menjat harira sense pebre o arrossos al curry sense curry; i flams d’ou sense ou, calamarcets amb ceba sense ceba, xili sense xili, i així anar fent. En treuen el pebre o el xili perquè no piqui, quan la gràcia d’aquests cuinats excel·lents és la coentor que ens deixa i que ens fa veure una mica més de vi. El curry ni pica ni té gust de curry, de tant com l’aigualeixen a base de crema de llet. Finalment, l’all: l’escaliven, el trinxen i li arrenquen el cor perquè el cuinat no empastifi l’alè de turistes, executius i llepafils diversos.

M’apropio de l’ensaïmada que també esmenta el Monzó. Un amic mallorquí sempre corregia els qui pronunciaven ensiamada en lloc d’ensaïmada: “Es diu ensaïmada perquè porta saïm!”, deia. Esclar que molts no sabien, ni saben, què és el saïm.

Si jo sóc un picapits, ella és una escalfabraguetes

Segons el diccionari de l’IEC, escalfabraguetes és: Persona que es complau a excitar-ne sexualment una altra sense consentir, després, a satisfer-la. Doncs això és el què en penso de la carta de la Rosamaria Cendrós a La Vanguardia del dia 27 de juny.

Si creu que el senyor Adelson és un bonifaci, una ong de l’economia o un altruista vocacional s’equivoca. Aquest home ve aquí a fer negoci amb els pobres, aprofitant una situació de necessitat del país per comprar al millor preu. I com que no s’està de res, pretén, a més, modificar les nostres lleis per a adaptar-les a les seves necessitats (no sempre confessades). De debò algú es creu que es crearan quantitats ingents de lloc de treball?

El senyor Adelson és l’exemple de l’escalfabraguetes social, que promet l’”oru i el moru” per, al final, arranar-ho tot i malmetre el país i la seva imatge només pel lucre personal. Rés de “volar alt i molt més alt”: Eurovegas només ens enlairarà a l’alçada del vol d’una gallina per caure com ella vulgarment, en un aterratge tortuós, ruïnós.

Per acabar, el fet de que una patum de la cuina virtual i del minimalisme gasós del menjar, com és  el mateix Ferran Adrià, digui que ell hi col·laborarà no és garantia de res. Fotut favor que ens fa; calladet estaria millor. Un altre escalfabraguetes, vaja.

De nou l’estramoni

Vaig tenir la sort de tenir un avi dels que no en corren. Entre d’altres virtuts, que no venen al cas, l’avi era un bosquetà empedreït, un amant sense límits del bosc on trobava tot el que li feia falta. És per això que, quan a l’estiu passàvem un mes llarg a casa seva, ens duia cada dia al bosc. Amb l’observació simple, apreníem a distingir plantes, arbres, bolets, ocells i tot el que hi niava. Us puc assegurar que en els molts anys que l’aventura va durar, mai, ni el meu germà ni jo, vam patir cap mena d’enverinament, mai vam prendre mal. Una norma bàsica, no toquis el què no coneixes, bastava per evitar la majoria de “perills”.

Ara torna l’estramoni als diaris a través de la carta d’un lector; al mes d’agost de l’any passat jo mateix en vaig parlar. Sembla ara que aquesta maleïda planta ha deixat els prats i s’ha establert als jardins del cap i casal i ha desvetllat l’instint de supervivència urbà. Es demana evidentment que sigui l’Administració, l’Ajuntament, qui es faci càrrec d’eliminar tal perill.

Dues consideracions. El lector demana que es prenguin mesures, la qual cosa significa eliminar la planta dels espais públics. No deixa de ser contradictori que defensem els ossos al Pirineu i exigim l’extinció de l’estramoni a Barcelona! L’estramoni no té dret a viure i els ossos sí? En definitiva: si als jardins barcelonins hi haguessin ossos, en demanaríem l’eradicació? Segona qüestió: necessitem una mainadera darrera nostre perquè en tingui una cura permanent? Quan ens farem prou grans com per no anar per marges i parterres rosegant tot el que ens fa gràcia? Ja està bé. Ens cal una mica més de responsabilitat individual, és així com l’Administració es podrà dedicar a coses serioses, com esdevindrà més eficient i també més barata. Amb més sentit comú, seríem menys papanates.




Publicat a La Vanguardia 28.06.2010

La frustració del Conseller Pelegrí

A la Vanguardia del dissabte 23 de juny, vigília de sant Joan, el  conseller d'Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural de la Generalitat de Catalunya, Josep Maria Pelegrí i Aixut, diu que (sic): “Investigar les caixes crearà frustració”. Ho diu com si fos una mala experiència, això de la frustració, però no té raó. La frustració és bona per quan ens aboca a la revisió i correcció dels errors, i horrors, comesos. Frustrant és no conèixer què ha passat i qui en són els responsables, veure com un dia rere l’altre sapastres amb barret s’enduen els diners del poble en forma de sous i pensions indecents.

No aclareix per qui serà frustrant, però suposant que ho sigui per la ciutadania, hauria de saber que ja som grandets, que sabem destriar el gra de la palla i que ell no és qui per donar-nos lliçons saberudes. Només cal llegir que, preguntat sobre la posició de Josep M. Vila d’Abadal, aquest tampoc s’escapa de la seva sapiència consellera i li etziba (sic): “...el que ha de fer és treballar pel bé del partit”. S’ensuma, com en d’altres membres d’Unió, un cert tuf paternalista, una tendència a considerar inferiors als ciutadans i la pretensió de “protegir-los” de certs debats. Vosaltres treballeu i calleu que nosaltres governarem, semblen dir-nos.

Què vol dir “treballar pel bé del partit” o que “crearà frustració” segons el Conseller?, doncs això: treballar i callar. No anem bé Pelegrí i Aixut, no anem bé.

El respecte per la llei

Fa uns dies vaig publicar aquesta fotografia al facebook: va ser un èxit i ha tingut un munt de comparticions. Voldria aclarir, si puc, el motiu que em va impulsar a penjar-la.

Cada dia tot passejant, des de fa uns anys, vaig a buscar el diari a can Xicoy pels volts de les 12 del migdia. Sempre faig un trajecte semblant, amb poques variants perquè no tinc prou temps per fer-lo més llarg. És així com m’he anat fixant, ni que no vulgui, en els usos i costums d’alguns veïns a l’hora d’aparcar. Entre aquests veïns hi ha la Guàrdia Municipal. Dilluns passat tornava amb cotxe de visitar un client i vaig aturar-me a la zona de càrrega i descàrrega que hi ha davant del supermercat Dia, al carrer Enric Prat de la Riba. Vaig trigar molt poc a tornar de la llibreria, minuts, i ja tenia una agent municipal preparant el seu aparell de produir tiquets de multa. Em vaig dirigir a ella amb una “bon dia” un xic agre comentant-li que hi havia estat molt poc. No vull pas reproduir ara tota la conversa que, ho reconec, vaig conduir amb poca habilitat i malhumorat. El que em va irritar, però, va ser la contesta final de la senyora guàrdia: “no em repliqui!”.

Com que sempre vaig amb un estri prou útil a la butxaca, un mòbil, vaig fer tres fotos en dos dies (en podria haver fet una dotzena més) tot anant a buscar el diari. Sempre als mateixos llocs, l’autoritat aparca, recalco “aparca”, amb total impunitat. Accepto l’explicació suada de què són un servei d’urgències i que si han de sortir pitant necessiten el cotxe a prop. Tan a prop que no s’ha de respectar una zona per a persones amb mobilitat reduïda, o dificultar l’ús de contenidors de deixalles? No ho sé, la veritat. Voldria però fer una reflexió: acceptant totes les justificacions que vulguin per deixar el cotxe-patrulla allà on els sembla, potser fóra bo pensar que per a fer complir la llei s’ha de donar exemple. Potser cal buscar una solució que no predisposi als ciutadans a pensar que llei solament és per la majoria, mentre que una minoria s’aprofita del seu càrrec per a passar-se-la per l’arc de triomf. Dos dies després vaig fer una altra fotografia, on es pot veure la connivència entre mossos i municipals fent petar la xerrada al carrer sant Miquel amb la furgoneta a la zona de càrrega i descàrrega.

Vivim temps revoltats per una situació que crispa i desanima. Només ens fa falta que l’autoritat ens cusi a multes per aparcar malament mentre ella fa el que li sembla. Diria que cal aplicar el sentit comú, que cal ser més comprensiu, escoltar, i, sobretot, els “no em repliqui!”. Els ciutadans no som criatures permanentment disposades a prendre el pèl a la llei.

Aprofito per a recomanar a la agent municipal que no em va permetre “replicar” que es rellegeixi el codi de circulació pel què fa als concepte de “parar” i “aparcar”. Si cal m’ofereixo a aclarir-li-ho.

Exhibicionisme immoral

Avui he vist al facebook la fotografia d’un nen africà que no reproduiré pas aquí. Es tracta d’una criatura desnodrida, amb les costelles ben visibles, el cap gros i deformat i amb un braçalet numerat al canell. A la part superior una d’aquestes frases que tenen pretensions de celebritat. M’indigna l’exhibició impúdica i gratuïta de la misèria humana, em revolta la facilitat que tenim els occidentals per mostrar les desgràcies africanes  amb fotos que atempten contra la dignitat de les persones. O és que per ser africans i pobres no tenen el mateix dret que nosaltres a salvaguardar la seva intimitat? El fi justifica el mitjà? Hem de desvetllar consciències a base de mostrar infants esquelètics? Aquesta mena de bonisme, de caritat malalta, que busca l’impacte en l’emoció immediata en lloc del sentiment sincer, m’enerva i em fa sentir vergonya de la pretesa superioritat occidental. Ja fa massa temps que a les mostres fotogràfiques només es premien les imatges descarnades i horroroses de la guerra, de la guerra dels altres; que si fos la nostra seriem molt més mesurats i pudorosos.

Nosaltres no ensenyem pas nens mocosos, malalts de càncer, esguerrats, sinó els que són bonics, rossos i ben alimentats; i tot i així encara els pixelem la cara. Pensem una mica, fotre, que no costa tant. No ens deixem endur per preteses bones intencions.

Amor de mare...?

A través del facebook m’ha arribat aquest pamflet virtual. De primer m’ha semblat un de tants intents de dir frases, d’ajuntar paraules i obvietats a veure si surt alguna cosa més o menys genial. Però llegint-ho amb atenció hi endevino una quantitat d’egoisme que espanta. Si l’amor d’una mare consisteix en cansar-me, cridar-me, seguir-me (això sí, quan sigui necessari), tot en nom d’un suposat amor incondicional, pel meu bé!, pretenent que seré gran quan comprengui tot això em sembla d’un egocentrisme fenomenal. I no trobaré mai ningú que m’estimi sense condicions? Bé, jo no sóc mare i estimo la meva dona sense cap condició, per exemple. A més, aquesta “mare” s’apropia del triomf del fill...?

Mai no he entès el sentit possessiu de “l’amor de mare”, ben al contrari, trobo malaltís aquesta mena d’amor que no pretén altra cosa que mantenir els fills dins de l’úter. L’acte del part és impressionant i provoca un sentiment molt difícil de descriure, un moment que no s’oblida mai: ho dic per experiència. El moment en què, amb una darrera contracció, el nadó surt com disparat va representar per mi l’assumpció del paper real de pare, i així em vaig sentir, em sento i em sentiré. Patiré, m’angoixaré, m’enfadaré pel meu fill, però mai se m’acudirà seguir-lo i molt menys ser un malson. Tot el patiment i l’angoixa que tingui, me l’empassaré, callaré i m’ho quedaré per mi: mai ho abocaré sobre el meu fill. Seguir-lo (ni que sigui necessari) és inacceptable i pertorbar el seu són una bestiesa.

No dubto de què l’amor de mare sigui diferent, però quan es converteix en un xantatge emocional aleshores deixa de ser amor per esdevenir possessiu i insuportable. Una actitud que es podria qualificar d'assetjament.

A totes aquelles i aquells que es volen fer famosos escrivint frases solemnes, que s’ho pensin bé perquè a voltes solament pinten beneiteries.

Ipanema

Aquesta noia de la fotografia és Heloisa Eneida Menezes Paes Pinto, la noia d’Ipanema, que es va convertir en cançó per obra i gràcia d’Antonio Carlos Jobim i Vinicius de Morâes, que per allà un ja llunyà 1962 la van cantar per primera vegada a Copacabana, al club Au Bon Gourmet. Aleshores jo tenia 8 anys, però encara recordo com aquesta bossa nova sonava per la ràdio; aleshores ja em va semblar un corrent formidable de color enmig del franquisme gris.

Hi ha moltes llegendes entorn d’aquesta cançó, que ha estat versionada a pler per multitud de músics. Cantada sempre a mitja veu, el ritme i l’estructura són extraordinàriament suggerents. Un s’imagina assegut a l’ombra d’un dia d’estiu, d’aquells que inciten a la mandra, quan alguna cosa desvetlla l’instint mig adormit: és el cos ondulant, en el moviment natural de la noia que travessa el sol impenitent d’una avinguda davant d’uns ulls clucs. Un ulls que, en un homenatge sincer al cos d’una dona, s’obren lentament i miren i miren la bellesa que desfila al seu davant. Uns ulls que es tanquen de nou i que imaginen paraules...

Olha que coisa mais linda, mais cheia de graça

É ela a menina que vem e que passa

Num doce balanço caminho do mar.

Moça do corpo dourado, do sol de Ipanema

O seu balançado é mais que um poema

é a coisa mais linda que eu já vi passar.

Paraules, notes i mirades que solament el sentir masculí del món femení sap valorar en la seva justa mesura, gestos que solament un home pot apreciar en una dona: “El seu moviment és més que un poema: és la cosa més bella que he vist passar mai!”.  La noia d’Ipanema, després de cinquanta anys, encara camina, bella i suggerent, cap a la platja i jo respiro alleujat. Visca la vida!

La darrera carta

El Miguel va ser carter rural durant molts anys. Amb fred, pluja, neu o estovat per la calor de l’estiu, la seva imatge esperant el “coche-correo” és com la postal d’un temps que ja va desaparèixer fa anys. Menut, posat humil, el Miguel va dur esperances i desesperances als habitants de la Torre de Vilella puntualment i lleial. Per acabar d’omplir el rebost, hi afegia la feina d’agutzil, que en un poble menut vol dir fer de tot, allò que et manen: escombrar, traslladar, carregar, netejar i... pregonar. Perquè als pobles petits encara es pregona l’arribada d’un paradista de peix o de taronges, la missa de festa major o una ban municipal. Primer de viva veu a les cantonades de sempre al so de la trompeteta; després, des del micròfon connectat als altaveus del campanar, precedit per les notes de la jota. Tothom coneixia el Miguel qui, sense substitut, passava un dia rere l’altre aferrat a la feina. Fins el darrer dia. Quan, al cap dels anys, la Mª Ángela va emmalaltir, ja a la vuitantena llarga, es va convertir en el seu cuidador fidel. Qui ho havia de dir: aquell home tosc i senzill, cuinava, rentava, escombrava, comprava, vestia, netejava, administrava medicaments i etc. Sense un mot de retret, sense una queixa, constant. Curiós i llegit, no malmetia cap tros de paper escrit. El Miguel era un bon home, allò que els catalans en diem un tros de pa.

Nits fosques les d’enterrar records. Records que es desenterren sols i que ressusciten aferrats a la ment com paparres de temps. Nits d’al·lucinacions perverses, de trets i corregudes que acaben, totes, al fossar. La ment embotida per l’horror i la por, camines orb , fatigat de tanta guerra, per camins massa fresats, per rials obscurs que duen al no res. I buscaves consol on fos, qui sap si als racons solitaris d’un poble polsós i miserable, perdut, oblidat...

Renegues en silenci per l’escarràs de la vida, de la teva vida petita i penses en els teus, en el seu dolor pel teu dolor. I tornes al tros tossut com una mula, mesell i pertinaç, les orelles sordes al sarcasme i la burla. En les paraules dures, pelades de comprensió, hi has buscat sempre un rastre de tendresa que ha trigat, content de la vida, encara.

El Miguel havia d’haver acabat en una trinxera, a la guerra civil, quan un obús franquista el va enterrar sota un munt de runa i els sanitaris el van donar per mort. El van llençar al camió dels difunts i, a punt de sebollir-lo a la fossar, algú es va adonar que encara respirava. Ell però, va sobreviure, marrà com era, al tot l’horror de la guerra. El seu cos, va sobreviure, l’ànima no tant, i totes les imatges gravades a foc i sang a la ment desvetllaven sovint la son malalta de tantes nits. Però t’has rigut de tots aquells que et feien acabat i te n’has anat amb 92 anys. Els has sobreviscut, mal els pesi.

Avui has fet el darrer servei, has lliurat la darrera carta sense fer soroll, sense fresses, la mirada neta, un somriure als llavis. L’ànima neta. Bon viatge, Miguel, ja ens veurem.

Bla, bla, bla...

Sento ara per la ràdio la veu impertinent de la senyora Sánchez-Camacho, heroïna ínclita del PP a l’hostil terra catalana. Respon a les preguntes del periodista  en un to mitinero, insistent i crispat. Xerra i xerra repartint mastegots dialèctics contra tot el què i el qui no està d’acord amb la seva manera d’entendre la veritat, la seva veritat evidentment. No sembla escoltar pas la pregunta de l’entrevistador, que malda perquè no se’n vagi a marejar la perdiu per les altures d’un discurs buit: ho contesta tot, això sí. Ho fa però amb aquell principi que diu que, “tu pregunta el què vulguis que jo respondré el què em doni la gana”. No em molesta la seva ideologia, malgrat no compartir-la en gairebé res, sinó és certament el seu to, la seva supèrbia el què em dol a l’orella.

Bla, bla, bla... Només xerrameca, ja et dic. Pretensiosa, autoimmune, baladrera, altiva, insistent, creguda, s’escolta mentre engega el seu discurs ple d’eufemismes, obvietats i castellanades que repeteix sense propòsit d’esmena. Sembla la reina del “ja sóc aquí!”. Diria que, en algunes ocasions, segura d’ella mateixa, fins i tot se sent única i indispensable, tant que arriba a ser maleducada, irrespectuosa.

A la senyora Sánchez-Camacho Pérez caldria escoltar-la per saber com no s’han de dir les coses... bé, pel què diu ja no caldria ni això. És inútil.

Quants cabr...

Gloriosa portada la del diari La Razón, baladrer del PP a la capital del regne d’Espanya. Mentre Itàlia es posa a la boca dels mercats, “al borde del precipicio” diu el titolista, els espanyols guanyaran 4,4 milions d’euros l’any a càrrec del compte de resultats de la banca intervinguda. No, si encara hi farem negoci! Oti tu, això sí que val la pena: t’endeutes com un borratxo (fixeu-vos que a baix hi ha un anunci de la ginebra Martin Miller's London Dry Gin), hipoteques el país sencer i encara t’ho paguen a mig milió d’euros l’hora, mentre et fots del veí i li fas pam-i-pipa. Per descomptat, ETA continua essent el mal pitjor.

De veres que és indignant que el periodisme caigui tan baix donant titulars com aquests. Ja no em val allò de l’obediència deguda: el diari paga, però el periodista escriu i si no hi hagués periodistes que escrivissin per diaris desinformadors, barruts i mentiders, aquesta mena de mitjans no existirien. Escriure per La Razón, no és es problema d’ideologia, sinó d’ètica professional.

Així ens va tot. Els directors de sucursals bancàries van col·locar participacions preferents perquè els seus superiors els ho exigien, però cobraven els seus bons incentius per cada venda que feien i ara ens diuen que ho feien de bona fe, pensant que així ja es justifiquen. Els periodistes fan igual: el diari em paga i, per tant, escric allò que em manen, és qüestió d’obeir i no perdre la hisenda.

Sempre he defensat, i defensaré fins on pugui, la independència de l’individu com a arrel i component bàsic de la organització social. Cada vegada que retallen drets individuals, capen sense remei la possibilitat de discrepància independent i, amb això, la possibilitat de canvi i la capacitat d’evolucionar cap a nivells superiors de bé comú. Per això, com a individu, no tinc dret a renunciar a principis elementals de llibertat excusant-me en un suposat deure de lleialtat malalta. A mi no em val i als periodistes tampoc els hauria de valer. Ens hem de fer responsables dels nostres actes com a persones lliures i, solament des d’aquesta actitud, és que millorarem les nostres actituds i aptituds socials.

No hi ha dret a portades com aquesta, on el periodista indueix a pensar que encara en traurem quartos de la desgràcia dels altres. M’agradaria saber què en pensen a Alemanya, o a França, d’aquesta mena de titulars. Ahir, el Màrius Serra ho descrivia utilitzant un titular de la revista Time: “You say tomato, I say bailout: how Spain agreed to be rescued”, “tu digues tomàquet que jo diré rescat: de com Espanya entén la intervenció”.  Però això a La Razón tan se’ls en fot: ells són carpetovetònics recalcitrants, espanyols fins al moll de l’os i Europa els importa una llufa.

Formentera

Vaig estar a Formentera ja fa uns quants anys, a principis dels 80: un mes de vacances joves. Una casa al mig del bosc, quatre cossos desinhibits i amb ganes prop de sant Agustí. L’illa era aleshores un paradís mediterrani que els seus habitants ja miraven de preservar. No hi he tornat mai més: em fa por descobrir que ja no en queda res d’aquella Formentera que recordo i guardo.

Encara veig l’illa des del mirador de la Mola, al cap tard, com un vaixell enmig del mar. La Pilar, formenterenca de sempre i per sempre, ens explicava que, quan venia a Catalunya, se sentia aïllada; mentre que el mar, per nosaltres, era un obstacle, per a ella era l’eixida. Allà hi vaig escriure aquest poema:

Formentera

d'Olga Portús

Ones de blau

m’omplen la mirada

i em penetren

i m’omplen.

Tot és mar, tot és blau

i massa gran,

tot solca el blau immens

de la mirada.

Terra endins

hi trobaràs el reflex

de l’aigua clara.

Formentera per mi, fa 30 anys era un fluir de blau immens com el quadre de l’Olga, que em desperta i em retorna aquella mirada. De tant en tant, un roig de passió, no massa que l’illa necessita calma. I alguna taca de blanc humà, com les seves cases. De verd, poc, molt poc, només insinuat com les figueres enormes, asprades per ombrejar el ramat. Un poc de negre de roca dura i tallant, allà on el mar no vol ser molestat. I el groc de la terra illenca, contundent, banyat pel blau que l’endolceix . Com des del Cap de Berberia, groc intens, un punt perdut a sol post, d’horabaixa. Allà, l’illa s’adorm cada dia submergint-se al blau intens, profund, insondable de la Mediterrània.

Bé podria haver estat l’illa d’Ulisses. Avui, telèmac com sóc d’aquells blaus, prefereixo el quadre de l’Olga i guardar en el record aquella visió dolça i llunyana.

Sic transit gloria fashion

   Gran Krahn. Llàstima...

I què en faran dels nens “desemparats”?

El titular que recullo del web del 324.cat és aquest: “El fiscal podrà retirar la tutela als pares que no portin cadireta al cotxe”. Està bé. Voler protegir els menors sempre està ben vist. Passa que hi ha proteccions que maten, com aquesta que el senyor fiscal de Seguretat Viària, Bartolomé Vargas, proposa. Crec que un progenitor que hagi estat negligent en la protecció dels seus fills, mereix un càstig exemplar: multa i, si convé presó. Ara, prendre-li la custòdia del fill? Això em sembla indigerible, greu.

És sempre la presumpció de culpabilitat pels pobres, contra la d’innocència. Se suposa que el progenitor que no compleix amb una normativa legal de seguretat, és un assassí en potència del seu fill. En la meva candidesa, penso que ningú no desitja la mort d’un fill i cal ser conscient que, si aquesta succeeix, el dolor és immens. La pèrdua de la pàtria potestat és gairebé la mort “legal” del fill. I tot això en bé del menor, en teoria; perquè on anirà a parar el nen, a una institució pública d’aquestes que fabriquen genis de la convivència? A rodolar d’una família d’acollida a una altra durant els anys dèbils?

Em sembla que cal pensar bé, amb profunditat, les conseqüències de la introducció d’una norma tant dràstica i tant castradora. I, sobretot, cal acceptar d’una vegada que el sol fet de viure és un risc; ho era a la prehistòria quan un lleó se’t cruspia cru, i ho és ara quan sortim a la carretera, on un borratxo cretí ens pot llevar la vida. La nostra o la del nostre fill.


Publicat a La Vanguardia del dia 9 de juny de 2012.

Cita, amb qui?

Per casualitat, arribo al web http://www.citapreviamedico.org i, per pura curiositat malsana, hi entro. Em trobo amb una mena de facilitador per demanar cita mèdica a centres de la seguretat social. Pots demanar-la a qualsevol de les comunitats que tenen aquest servei i ho pots fer des d’un mateix web. Sembla, d’entrada, una manera per no haver de navegar per una o altra web.

Per a poder concertar la visita s’ha d’introduir el CIP, el Codi d’Identificació Personal, en el cas de l’ICS. On va a parar aquest codi? He mirat de trobar al web qui carai hi ha al darrera però ni una dada, i a més em surt un advertiment al cercador que diu: “En aquesta pàgina hi ha contingut no segur”. Algú vigila aquesta i altres  recopilacions il·legals de dades? Compte!

P.D. Al web hi ha un mapa de les províncies. Si passeu el cursor per damunt de Madrid veureu, esmaperduts, que surt l’etiqueta de... Barcelona.