Carles Ribas (CiU), portaveu de l'equip de govern de l’Ajuntament
de Girona, s’expressa amb la frase del títol per justificar la nova ordenança
municipal segons la qual es multarà amb 300 € als menors que fumin o beguin pel
carrer, i 150 € a tothom qui tiri una burilla a terra. Encomiable mesura que
vetlla per la salut dels nostres menors, per la netedat dels carrers i la
imatge de la ciutat. Segons Ribas, “la
policia hi és per garantir el civisme; el civisme no apareix per generació
espontània”. O sigui, que el civisme s’ha d’imposar a cops de multa. Molt
bé home. Tornem a suposar que el ciutadà és indolent i pecador per vocació, i
per això l’Ajuntament necessita “eines” per a posar-lo a ratlla. No discutiré
ara sobre la llibertat, ni que sigui la dels menors, d’emmetzinar-nos amb el
què ens doni la gana, sinó l’oportunitat i la lògica de la mesura.
De debò que es multarà al menor? O més aviat serà el pare
del menor qui s’endurà la clatellada, almenys l’econòmica. En un moment en què les
coses no estan per a bromes, em sembla fora de lloc, extemporània, una mesura
que castiga la butxaca de les famílies. L’economia familiar no està com per
pagar 300 € perquè l’adolescent rebel ha fumat al carrer. Es dirà que els pares
haurien de vetllar pels seus fills, però els pares no són la policia municipal
i tampoc van darrera del fill dia i nit procurant que no fumi (res).
Hi ha també una certa redundància diabòlica en aquesta
norma. A veure, des de fa molts anys hi ha cartells arreu on es prohibeix
vendre tabac als menors. On l’aconsegueixen, doncs? El roben, potser?. L’agafen
de casa? Potser en alguns casos sí, però en la majoria el compren als
establiments ad hoc, que són els qui
haurien de controlar l’edat dels compradors. No hi ha ja aquesta norma? Doncs a
vigilar estancs, bars i gasolineres, que sempre serà més fàcil i efectiu que no
pas empaitar adolescents pel carrer. Ja coneixem però, l’”eficàcia” de l’Administració,
que consisteix a clavar garrotada al cap del més dèbil i a deixar sense càstig al
culpable de debò.
Voldria
advertir que posar més sancions, constriccions, sancions, en temps de crisi
porta a la crispació dels Administrats, sobretot dels qui tenen menys a perdre,
i que això pot dur a estats d’ànims pròxims a la rebel·lió. Sí, sí, rebel·lió; amb
tota intenció, no he volgut usar aquell eufemisme, que ara els
pseudoesquerranistes i pseudopacifistes, d’ICV i altres, usen: insubmissió, que
em sembla un mot certament tou, enganyós i happy-hippie-flower.
