dijous, 12 de juliol de 2012

Per “una ciutat bonica”?


Carles Ribas (CiU), portaveu de l'equip de govern de l’Ajuntament de Girona, s’expressa amb la frase del títol per justificar la nova ordenança municipal segons la qual es multarà amb 300 € als menors que fumin o beguin pel carrer, i 150 € a tothom qui tiri una burilla a terra. Encomiable mesura que vetlla per la salut dels nostres menors, per la netedat dels carrers i la imatge de la ciutat. Segons Ribas, “la policia hi és per garantir el civisme; el civisme no apareix per generació espontània”. O sigui, que el civisme s’ha d’imposar a cops de multa. Molt bé home. Tornem a suposar que el ciutadà és indolent i pecador per vocació, i per això l’Ajuntament necessita “eines” per a posar-lo a ratlla. No discutiré ara sobre la llibertat, ni que sigui la dels menors, d’emmetzinar-nos amb el què ens doni la gana, sinó l’oportunitat i la lògica de la mesura.
De debò que es multarà al menor? O més aviat serà el pare del menor qui s’endurà la clatellada, almenys l’econòmica. En un moment en què les coses no estan per a bromes, em sembla fora de lloc, extemporània, una mesura que castiga la butxaca de les famílies. L’economia familiar no està com per pagar 300 € perquè l’adolescent rebel ha fumat al carrer. Es dirà que els pares haurien de vetllar pels seus fills, però els pares no són la policia municipal i tampoc van darrera del fill dia i nit procurant que no fumi (res).
Hi ha també una certa redundància diabòlica en aquesta norma. A veure, des de fa molts anys hi ha cartells arreu on es prohibeix vendre tabac als menors. On l’aconsegueixen, doncs? El roben, potser?. L’agafen de casa? Potser en alguns casos sí, però en la majoria el compren als establiments ad hoc, que són els qui haurien de controlar l’edat dels compradors. No hi ha ja aquesta norma? Doncs a vigilar estancs, bars i gasolineres, que sempre serà més fàcil i efectiu que no pas empaitar adolescents pel carrer. Ja coneixem però, l’”eficàcia” de l’Administració, que consisteix a clavar garrotada al cap del més dèbil i a deixar sense càstig al culpable de debò.
Voldria advertir que posar més sancions, constriccions, sancions, en temps de crisi porta a la crispació dels Administrats, sobretot dels qui tenen menys a perdre, i que això pot dur a estats d’ànims pròxims a la rebel·lió. Sí, sí, rebel·lió; amb tota intenció, no he volgut usar aquell eufemisme, que ara els pseudoesquerranistes i pseudopacifistes, d’ICV i altres, usen: insubmissió, que em sembla un mot certament tou, enganyós i happy-hippie-flower.