Aquesta noia de la fotografia és Heloisa Eneida Menezes Paes Pinto, la noia
d’Ipanema, que es va convertir en cançó per obra i gràcia d’Antonio Carlos
Jobim i Vinicius de Morâes, que per allà un ja llunyà 1962 la van cantar per
primera vegada a Copacabana, al club Au
Bon Gourmet. Aleshores jo tenia 8 anys, però encara recordo com aquesta bossa nova
sonava per la ràdio; aleshores ja em va semblar un corrent formidable de color
enmig del franquisme gris.
Hi ha moltes llegendes entorn d’aquesta cançó, que ha estat
versionada a pler per multitud de músics. Cantada sempre a mitja veu, el ritme
i l’estructura són extraordinàriament suggerents. Un s’imagina assegut a l’ombra
d’un dia d’estiu, d’aquells que inciten a la mandra, quan alguna cosa desvetlla
l’instint mig adormit: és el cos ondulant, en el moviment natural de la noia que travessa el sol impenitent d’una avinguda davant d’uns
ulls clucs. Un ulls que, en un homenatge sincer al cos d’una dona, s’obren
lentament i miren i miren la bellesa que desfila al seu davant. Uns ulls que es
tanquen de nou i que imaginen paraules...
Olha que coisa mais
linda, mais cheia de graça
É ela a menina que vem
e que passa
Num doce balanço
caminho do mar.
Moça do corpo dourado,
do sol de Ipanema
O seu balançado é mais
que um poema
é a coisa mais linda
que eu já vi passar.
