dijous, 14 de juny de 2012

Bla, bla, bla...


Sento ara per la ràdio la veu impertinent de la senyora Sánchez-Camacho, heroïna ínclita del PP a l’hostil terra catalana. Respon a les preguntes del periodista  en un to mitinero, insistent i crispat. Xerra i xerra repartint mastegots dialèctics contra tot el què i el qui no està d’acord amb la seva manera d’entendre la veritat, la seva veritat evidentment. No sembla escoltar pas la pregunta de l’entrevistador, que malda perquè no se’n vagi a marejar la perdiu per les altures d’un discurs buit: ho contesta tot, això sí. Ho fa però amb aquell principi que diu que, “tu pregunta el què vulguis que jo respondré el què em doni la gana”. No em molesta la seva ideologia, malgrat no compartir-la en gairebé res, sinó és certament el seu to, la seva supèrbia el què em dol a l’orella.
Bla, bla, bla... Només xerrameca, ja et dic. Pretensiosa, autoimmune, baladrera, altiva, insistent, creguda, s’escolta mentre engega el seu discurs ple d’eufemismes, obvietats i castellanades que repeteix sense propòsit d’esmena. Sembla la reina del “ja sóc aquí!”. Diria que, en algunes ocasions, segura d’ella mateixa, fins i tot se sent única i indispensable, tant que arriba a ser maleducada, irrespectuosa.
A la senyora Sánchez-Camacho Pérez caldria escoltar-la per saber com no s’han de dir les coses... bé, pel què diu ja no caldria ni això. És inútil.