Sento ara per la ràdio la veu impertinent de la senyora
Sánchez-Camacho, heroïna ínclita del PP a l’hostil terra catalana. Respon a les
preguntes del periodista en un to mitinero, insistent i crispat. Xerra i
xerra repartint mastegots dialèctics contra tot el què i el qui no està d’acord
amb la seva manera d’entendre la veritat, la seva veritat evidentment. No
sembla escoltar pas la pregunta de l’entrevistador, que malda perquè no se’n
vagi a marejar la perdiu per les altures d’un discurs buit: ho contesta tot,
això sí. Ho fa però amb aquell principi que diu que, “tu pregunta el què
vulguis que jo respondré el què em doni la gana”. No em molesta la seva ideologia,
malgrat no compartir-la en gairebé res, sinó és certament el seu to, la seva
supèrbia el què em dol a l’orella.
Bla, bla, bla... Només xerrameca, ja et dic. Pretensiosa, autoimmune,
baladrera, altiva, insistent, creguda, s’escolta mentre engega el seu discurs
ple d’eufemismes, obvietats i castellanades que repeteix sense propòsit d’esmena.
Sembla la reina del “ja sóc aquí!”. Diria que, en algunes ocasions, segura d’ella
mateixa, fins i tot se sent única i indispensable, tant que arriba a ser
maleducada, irrespectuosa.
A la
senyora Sánchez-Camacho Pérez caldria escoltar-la per saber com no s’han de dir
les coses... bé, pel què diu ja no caldria ni això. És inútil.
