dijous, 5 de juliol de 2012

El tango de la carmanyola


Fotografia procedent del web e-bay. Algú la
posa a la venda com a objecte de col·lecionista.
Ja fa dies que balla; vull dir l’afer de la carmanyola a les escoles, una qüestió que ha adquirit el rang de Nacional. Algú va descobrir, fa unes setmanes, que existia aquest estri capaç d’estalviar dinerons a les famílies, que podrien així reduir la seva despesa escolar. Imagino que els experts es van esverar de seguida; els experts i les empreses de càtering que subministren a moltes escoles del país. Aquests experts van afanyar a trobar problemes a l’adminicle, o, més ben dit, al seu possible contingut.
Després de descriure problemes de conservació, de trasllat, d’elaboració, de contribució a l’obesitat, etc., troben els veritables culpables del problema: els pares. Els pares són aquells éssers malèvols que a més de maleducar els fills, consentir-los, assassinar-los al cotxe i altres menudeses, ara resulta que també els alimentem malament, fatal vaja, i aquests experts no poden deixar en mans d’inconscients les generacions futures. Ja fa temps que al voltant de l’educació dels fills van sorgint més i més experts que no responen a cap demanda social, sinó més aviat al push de professionals que s’han hagut de reinventar per trobar feina. Aquesta tendència, lluny de resoldre problemes en crea, al meu entendre. Si hi ha experts és que potser no ho faig bé, reflexionen els pares. I és així que allà on no hi havia dubtes ara n’hi ha i a molts els cal recórrer a uns suposats experts que, al capdavall, no en saben pas més que nosaltres. És més, alguns ens venen la idea de què si no recorrem a ells estem negant possibilitats, fins i tot drets, als nostres fills. Galdosa manera de promocionar-se! Ara toca carmanyola i institucions i experts el llancen damunt de la probabilitat de què els progenitors, que no volen altra cosa que maltractar els fills amb menges indigestes i greixoses, es dediquin a omplir-la de menjar porqueria. Al capdavall, després de tan debatre, estudiar, analitzar i conferenciar, el cost econòmic i social de la fiambrera serà tan elevat que més valdria no haver tret el tema i que seguíssim pagant el dinar de l’escola.
Sí, fiambrera, perquè és així com anomenàvem aquell estri d’alumini, rodó o quadrat, consistent en un recipient amb tapa més o menys hermètica que s’usava per traginar menjar. Era simple i rudimentari, possiblement no massa higiènic, però útil i simple. Dic això perquè ara els pares tindran el problema afegit de triar quin model de fiambrera hauran de proporcionar als seus fills. Per curiositat, he teclejat “carmanyola” al Google. Esperverant: 28.800.000 resultats! N’hi ha de totes menes, materials, colors, sistemes de tancament, mides, formes, dissenys flipants i decoracions majestuoses. Espatarrant. Evidentment, molts hauran de recórrer a l’expert; no fos cas que compressin una “Capsa de llauna, de plàstic, etc., per a portar vianda, ordinàriament cuita” (sic, IEC) inadequada.



P.D. Per cert, un expert és una persona que ha adquirit el coneixement (del què sigui) a través de la pràctica. M’agradaria saber quants dels qui es dediquen a pontificar expertament tenen més pràctica que no pas jo. Apa.