La cultura del diner o el diner de la cultura
El dia 10 d’aquest mes escrivia sobre els cooperants de cap de setmana,
com Ana Belén i Víctor Manuel, que una vegada aconseguit el bany popular se’n
tornen a casa a banyar-se a la piscina i a prendre’s el whisky amb gel del
Perito Moreno. Ara cal tornar al món autodenominat de la cultura, perquè sembla
que aquesta és patrimoni solament d’uns quants privilegiats que surten dia si
dia també als diaris. I hi tornem perquè han aixecat el crit al cel quan se’ls
ha anunciat que apujaran l’IVA, es a dir, quan els han tocat la butxaca a ells.
No en tenen prou amb rondinar a decibels exorbitants, sinó que personatges com
un tal Ricardo Romanos escriu: “Pero
don Mariano y su derecha mamporrera se han empeñado en devolvernos a las
cavernas. Dicen que confían en "la mayoría silenciosa" para que no se
desborden las calles. ¿Y tú? ¿Te vas a poner un parche en la boca?”.
Quan se senten tocats, hem d’anar tots a salvar-los. Mentrestant, a través de
subvencions ingents, els contribuents hem estat finançant les seves obres tan
si ens agradaven com si no. Potser en lloc de queixar-se tant, caldria que es
posessin a pensar si ells no s’haurien d’abaixar els sous també, vist com viuen
molts dels culturalistes del país. Posar-se a pensar com abaratir els
espectacles, fent-los més modestos, menys pirotècnia inútil, més adaptats a les
circumstàncies i al moment que ens toca de viure. Sinó, fa l’efecte que la
cridòria va més destinada a mantenir privilegis que no pas a defensar la
cultura.
P.D. Per cert, on és el senyor Boadella, no el veig, no el sento...
