A través del facebook
m’ha arribat aquest pamflet virtual. De primer m’ha semblat un de tants intents
de dir frases, d’ajuntar paraules i obvietats a veure si surt alguna cosa més o
menys genial. Però llegint-ho amb atenció hi endevino una quantitat d’egoisme que
espanta. Si l’amor d’una mare consisteix en cansar-me, cridar-me, seguir-me
(això sí, quan sigui necessari), tot en nom d’un suposat amor incondicional, pel
meu bé!, pretenent que seré gran quan comprengui tot això em sembla d’un
egocentrisme fenomenal. I no trobaré mai ningú que m’estimi sense condicions?
Bé, jo no sóc mare i estimo la meva dona sense cap condició, per exemple. A
més, aquesta “mare” s’apropia del triomf del fill...?
Mai no he entès el sentit possessiu de “l’amor de mare”, ben
al contrari, trobo malaltís aquesta mena d’amor que no pretén altra cosa que
mantenir els fills dins de l’úter. L’acte del part és impressionant i provoca
un sentiment molt difícil de descriure, un moment que no s’oblida mai: ho dic
per experiència. El moment en què, amb una darrera contracció, el nadó surt com
disparat va representar per mi l’assumpció del paper real de pare, i així em
vaig sentir, em sento i em sentiré. Patiré, m’angoixaré, m’enfadaré pel meu
fill, però mai se m’acudirà seguir-lo i molt menys ser un malson. Tot el
patiment i l’angoixa que tingui, me l’empassaré, callaré i m’ho quedaré per mi:
mai ho abocaré sobre el meu fill. Seguir-lo (ni que sigui necessari) és
inacceptable i pertorbar el seu són una bestiesa.
No dubto de què l’amor de mare sigui diferent, però quan es
converteix en un xantatge emocional aleshores deixa de ser amor per esdevenir
possessiu i insuportable. Una actitud que es podria qualificar d'assetjament.
A totes
aquelles i aquells que es volen fer famosos escrivint frases solemnes, que s’ho
pensin bé perquè a voltes solament pinten beneiteries.
