El Quin Monzó escriu de la coca de llardons, sense llardons,
tot reivindicant el nom de les coses. Té més raó que un sant. Els greixons (és
així com anomenem els llardons a Osona) eren una menja de pobre, quan jo era
jove, i a mi m’agraden amb bogeria; sempre que estiguin ben premsats, al seu
punt just. Potser és perquè tenia un veí carnisser, que un cop a la setmana
feia greixons i inundava casa meva amb l’olor llaminera que deixen quan es fan.
Una olor que avui encara m’exalta la pituïtària sempre que la sento, cada
vegada menys. Avui s’han convertit en aliment de rics: he arribat a no
comprar-ne perquè el seu preu era tal que em semblava que em m’aixecaven la
camisa.
És ben cert que l’anatema que ha sofert el colesterol,
abundant en greixos, és la causa principal de la seva expulsió de la coca d’ídem.
En canvi però, com és que hi ha sopa d’all sense all? L’all és una hortalissa
apreciada fins per la inquisició culinària, i en canvi he trobat sopes d’all
insípides on, si hi ha all com diu la carta, hi és en quantitats tant ínfimes
que costaria trobar-lo fins amb el sincrotró ALBA, que es veu que ho veu tot i
tot. També he menjat harira sense
pebre o arrossos al curry sense curry; i flams d’ou sense ou, calamarcets
amb ceba sense ceba, xili sense xili, i així anar fent. En treuen el pebre o el
xili perquè no piqui, quan la gràcia d’aquests cuinats excel·lents és la
coentor que ens deixa i que ens fa veure una mica més de vi. El curry ni pica ni té gust de curry, de tant com l’aigualeixen a base
de crema de llet. Finalment, l’all: l’escaliven, el trinxen i li arrenquen el
cor perquè el cuinat no empastifi l’alè de turistes, executius i llepafils
diversos.
M’apropio
de l’ensaïmada que també esmenta el Monzó. Un amic mallorquí sempre corregia
els qui pronunciaven ensiamada en
lloc d’ensaïmada: “Es diu ensaïmada perquè porta saïm!”, deia. Esclar que molts
no sabien, ni saben, què és el saïm.
