Vaig tenir la sort de tenir un avi dels que no en corren.
Entre d’altres virtuts, que no venen al cas, l’avi era un bosquetà empedreït,
un amant sense límits del bosc on trobava tot el que li feia falta. És per això
que, quan a l’estiu passàvem un mes llarg a casa seva, ens duia cada dia al
bosc. Amb l’observació simple, apreníem a distingir plantes, arbres, bolets,
ocells i tot el que hi niava. Us puc assegurar que en els molts anys que l’aventura
va durar, mai, ni el meu germà ni jo, vam patir cap mena d’enverinament, mai vam
prendre mal. Una norma bàsica, no toquis el què no coneixes, bastava per evitar
la majoria de “perills”.
Ara torna l’estramoni als diaris a través de la carta d’un
lector; al mes d’agost de l’any passat jo mateix en vaig parlar. Sembla ara que
aquesta maleïda planta ha deixat els prats i s’ha establert als jardins del cap
i casal i ha desvetllat l’instint de supervivència urbà. Es demana evidentment que
sigui l’Administració, l’Ajuntament, qui es faci càrrec d’eliminar tal perill.
Dues
consideracions. El lector demana que es prenguin mesures, la qual cosa
significa eliminar la planta dels espais públics. No deixa de ser contradictori
que defensem els ossos al Pirineu i exigim l’extinció de l’estramoni a
Barcelona! L’estramoni no té dret a viure i els ossos sí? En definitiva: si als
jardins barcelonins hi haguessin ossos, en demanaríem l’eradicació? Segona
qüestió: necessitem una mainadera darrera nostre perquè en tingui una cura
permanent? Quan ens farem prou grans com per no anar per marges i parterres
rosegant tot el que ens fa gràcia? Ja està bé. Ens cal una mica més de
responsabilitat individual, és així com l’Administració es podrà dedicar a
coses serioses, com esdevindrà més eficient i també més barata. Amb més sentit
comú, seríem menys papanates.Publicat a La Vanguardia 28.06.2010
