Durant nou anys vaig ser alumne dels hermanus de La Salle, a la Garriga, i vaig tenir la oportunitat d’assaborir
el seu mètode pedagògic, que no era d’altre que fotre’t un clatellot cada
vegada que els veia de gust. El cert és que alguns rebien més que els altres i
això li passava al meu company Andreu (nom suposat, evidentment). Duia ulleres,
gruixudes i cares. L’Andreu era el típic vailet que, quan hi havia un merder,
sempre hi era pel mig. No pas perquè hi participés directament, sinó per autèntica
mala sort. Un dels hermanus, un tal
Víctor, li va agafar una mania especial i les plantofades li queien a l’Andreu
cada dos per tres. El cas és que, en un d’aquells atacs de violència que
afectaven amb freqüència a l’hermanu
Víctor, li va caure un mastegot i les ulleres van sortir disparades trencant-se
en mil bocins. Després de dos o tres dies, l’Andreu anava amb les seves ulleres
noves i flamants, quan va rebre altra vegada la carícia del religiós i les ulleres
van volar de nou estavellant-se contra la pissarra: el tros més gros era de la
mida d’un botó de la sotana –“aquella
bragueta immensa, de cap a peus”, segons la genial interpretació de la
Trinca–. L’endemà, a l’hora del pati, el pare de l’Andreu va aparèixer i es va
dirigir de dret i sense engaltar cap l’inefable Víctor. Era un home gran i gros
com un armari que feia respecte. En arribar l’alçada del frare, el va agafar
per sota les aixelles, el va aixecar un pam de terra i mirant-lo de fit a fit
li va engegar: “Si tornes a pegar a l’Andreu
et fotré un clatellot que la paret te’n tornarà quatre. M’has sentit bé!?”.
El Víctor, sacsejat com un ninot,
vermell com una brasa, va moure el cap amunt i avall i el pare de l’Andreu el
va deixar suaument a terra. Les aixelles de la sotana eren totalment
descosides. Des d’aquell dia l’hermanu
no va tocar mai més l’Andreu.
Explico
aquesta història per dir que aquell pobre frare era un pinxo estúpid i violent
que solament gosava ventar patacades als més dèbils que ell. A tota aquesta
mena de gent els passa, un dia o altre, que en troben un de més fort i
acaben estossinats ells mateixos víctimes de la seva agressivitat. D’un
personatge cretí com l’hermanu Víctor
en dèiem un abusananos: aquell que, recolzat en la seva superioritat física,
aprofita per estomacar tothom. Doncs, a partir d’aquest exemple, donaria un
humil consell al senyor Montoro, Ministre d’Hisenda del Gobierno de España: un
dia o altre es trobarà al pati el pare de l’Andreu i aleshores algú li
haurà de recosir les aixelles de la sotana.
