Que Déu l’empari, imbècil

Ahir vaig veure el President del Gobierno, don Mariano Rajoy, tancar per sorpresa el congrés del seu partit a Sevilla. Es veu que hi havia un problema de seguretat. Desmillorat, amb el cabell tenyit, un President demacrat defensava, no pas les mesures que havia pres, sinó la imatge del seu partit dient que podien sortir al carrer amb al cap ben alt. De nou, una pluja, gairebé una pedregada, d’aplaudiments de part dels seus animant-lo, de moment, a continuar amb la seva suposada valentia. Recordo que a l’exèrcit es posava allò famós en l’apartat del “valor”: “se le supone”, tota vegada que no ens havien pogut provar. Doncs a don Mariano el mateix, perquè encara no sabem fins a quin punt decideix ell o l’obliga Berlín. De fet, continuant amb la pràctica militar, els comandaments engegaven un tret a aquells, covards, que no volien sortir de la trinxera. Probablement és això el que li passa al Presidente: si no fa el què li diuen, el defenestraran. La veritable valentia la demostraria don Mariano executant, políticament, donya Andrea Fabra, il·lustre diputada on n’hi hagi. El seu “que se jodan” donarà per molt, ja ho veureu. És una d’aquelles frases que encenen revoltes, perquè escupen directament la cara del poble i menystenen la dignitat dels pobres. L’excusa de l’exabrupte: “ha començat ell”. Allò que, de nens, dèiem a l’escola per a treure’ns la culpa de sobre. Molt infantil, massa per una dona adulta, diputada i representant dels seus votants.
El títol d’aquesta opinió l’he manllevat d’un llibre de l’Álvaro de Laiglesia que es diu “Dios le ampare, imbécil”. El va escriure per allà el 1955 i se’n van fer 13 edicions. Ara no ve al cas el seu contingut, solament el títol. És el que jo diria a la senyora Fabra: que Déu l’empari, imbècil!, perquè si no és així li’n faran l’aresta, ni que sigui la política.