dilluns, 18 de juny de 2012

La darrera carta


El Miguel va ser carter rural durant molts anys. Amb fred, pluja, neu o estovat per la calor de l’estiu, la seva imatge esperant el “coche-correo” és com la postal d’un temps que ja va desaparèixer fa anys. Menut, posat humil, el Miguel va dur esperances i desesperances als habitants de la Torre de Vilella puntualment i lleial. Per acabar d’omplir el rebost, hi afegia la feina d’agutzil, que en un poble menut vol dir fer de tot, allò que et manen: escombrar, traslladar, carregar, netejar i... pregonar. Perquè als pobles petits encara es pregona l’arribada d’un paradista de peix o de taronges, la missa de festa major o una ban municipal. Primer de viva veu a les cantonades de sempre al so de la trompeteta; després, des del micròfon connectat als altaveus del campanar, precedit per les notes de la jota. Tothom coneixia el Miguel qui, sense substitut, passava un dia rere l’altre aferrat a la feina. Fins el darrer dia. Quan, al cap dels anys, la Mª Ángela va emmalaltir, ja a la vuitantena llarga, es va convertir en el seu cuidador fidel. Qui ho havia de dir: aquell home tosc i senzill, cuinava, rentava, escombrava, comprava, vestia, netejava, administrava medicaments i etc. Sense un mot de retret, sense una queixa, constant. Curiós i llegit, no malmetia cap tros de paper escrit. El Miguel era un bon home, allò que els catalans en diem un tros de pa.

Nits fosques les d’enterrar records. Records que es desenterren sols i que ressusciten aferrats a la ment com paparres de temps. Nits d’al·lucinacions perverses, de trets i corregudes que acaben, totes, al fossar. La ment embotida per l’horror i la por, camines orb , fatigat de tanta guerra, per camins massa fresats, per rials obscurs que duen al no res. I buscaves consol on fos, qui sap si als racons solitaris d’un poble polsós i miserable, perdut, oblidat...
Renegues en silenci per l’escarràs de la vida, de la teva vida petita i penses en els teus, en el seu dolor pel teu dolor. I tornes al tros tossut com una mula, mesell i pertinaç, les orelles sordes al sarcasme i la burla. En les paraules dures, pelades de comprensió, hi has buscat sempre un rastre de tendresa que ha trigat, content de la vida, encara.

El Miguel havia d’haver acabat en una trinxera, a la guerra civil, quan un obús franquista el va enterrar sota un munt de runa i els sanitaris el van donar per mort. El van llençar al camió dels difunts i, a punt de sebollir-lo a la fossar, algú es va adonar que encara respirava. Ell però, va sobreviure, marrà com era, al tot l’horror de la guerra. El seu cos, va sobreviure, l’ànima no tant, i totes les imatges gravades a foc i sang a la ment desvetllaven sovint la son malalta de tantes nits. Però t’has rigut de tots aquells que et feien acabat i te n’has anat amb 92 anys. Els has sobreviscut, mal els pesi.
Avui has fet el darrer servei, has lliurat la darrera carta sense fer soroll, sense fresses, la mirada neta, un somriure als llavis. L’ànima neta. Bon viatge, Miguel, ja ens veurem.