divendres, 6 de juliol de 2012

La música que no ens toca


Ara, a l’estiu, quan les nits són curtes, obrim les finestres perquè algun bri de vent misericordiós ens refresqui la casa. És l’hora de la calma, d’asseure’t una estona al jardí, de deixar la feina enrere i de parlar. Aleshores comença el festival. Un cotxe s’atura sota la finestra amb el volum de la música pumba-pumba a tot drap i fa tremolar els vidres; el veí jove ha reunit una colla per assajar amb el seu grup, amb els watts a tota castanya: música en directe. Si vas a sopar a fora, el restaurant no es descuida del fil musical anodí a vegades, d’altres anul·lador de converses. Quan compres a la botiga (sobretot si és de roba), el propietari, frisós de vendes, posa CD’s per la tremuja electrònica. I així anar fent: sempre escoltant la música dels altres, tant si en tens ganes com si no. Cal una mica més de respecte per les nostres orelles, pel nostre gust, per la nostra dignitat de pacients oïdors.
No demanaré ajut a les autoritats competents, que ja haurien d’haver actuat d’ofici contra aquesta intromissió a les meves vexades orelles. Solament reivindicar el dret al silenci, a la quietud. El silenci, allò que produeix un gran desassossec a molts ciutadans d’avui, que per això, per combatre la seva picor graten l’orella dels altres.






Publicat a la Vanguardia del dia 9 de juliol de 2012