Ara, a l’estiu, quan les nits són curtes, obrim les
finestres perquè algun bri de vent misericordiós ens refresqui la casa. És l’hora
de la calma, d’asseure’t una estona al jardí, de deixar la feina enrere i de
parlar. Aleshores comença el festival. Un cotxe s’atura sota la finestra amb el
volum de la música pumba-pumba a tot
drap i fa tremolar els vidres; el veí jove ha reunit una colla per assajar amb
el seu grup, amb els watts a tota castanya: música en directe. Si vas a sopar a
fora, el restaurant no es descuida del fil musical anodí a vegades, d’altres anul·lador
de converses. Quan compres a la botiga (sobretot si és de roba), el propietari,
frisós de vendes, posa CD’s per la tremuja electrònica. I així anar fent:
sempre escoltant la música dels altres, tant si en tens ganes com si no. Cal una
mica més de respecte per les nostres orelles, pel nostre gust, per la nostra
dignitat de pacients oïdors.
No
demanaré ajut a les autoritats competents, que ja haurien d’haver actuat d’ofici
contra aquesta intromissió a les meves vexades orelles. Solament reivindicar el
dret al silenci, a la quietud. El silenci, allò que produeix un gran desassossec
a molts ciutadans d’avui, que per això, per combatre la seva picor graten l’orella
dels altres.Publicat a la Vanguardia del dia 9 de juliol de 2012
