Durant anys i panys he escoltat gairebé cada dia, a la cua
de les notícies esportives, les gestes americanes d’aquesta baluerna de carn
que es diu Pau Gasol. Sempre amb samarreta imperi, amb uns calçons que
servirien per un cavall gros (no l’he vist mai vestit de persona) es passeja
pel món cregut que és una gladiator
del bàsquet. Ara no en té prou amb promocionar el seu ego, que li vessa per tot
arreu, sinó que a més es dedica a donar-nos lliçons i declara a la Vanguardia
que “España no se arregla de brazos
cruzados”. I no solament això sinó que en una el·lipsi ovoide
carpeto-esferoide li fot aquesta: “Yo nunca he sido partidario de
llevar muchas banderas, pero esto es muy especial”. Sí, sí,
especial.
A
veure, que carai es pensa que fem aquí, esperar que ell, el gran Gasol ens ho
vingui a arreglar? Ell, que viu als USA i paga els seus impostos, o no, allà?
Em sembla que de salvadors de despatx ens en sobren i que el Gasol podria
estalviar-se alguna estupidesa. Com estupidesa és dir que no li agraden les
banderes per, encantat de la vida, acceptar portar l’espanyola tot dient que ell
se sent tan espanyol com català. No sé però em sona a buit això, a poc
compromís, a fugir d’estudi, quan el que ens cal és gent arrelada al país,
capaç de liderar projectes productius. El Gasol està fora de la realitat de
Catalunya, viu la seva vida USA, cosa que no critico, però em rebenta que, des
de la ignorància i una certa prepotència, vingui a dir-nos que som uns ganduls.
“A cagar a la playa!” que diria el
gran Rubianes.
