dimarts, 10 de juliol de 2012

Els cooperants caragirats


Hi ha dues menes de cooperants: els qui van a fer el paripé i els compromesos. Els primers són aquesta mena de gent que s’apunten a unes vacances solidàries, que consisteixen bàsicament en una visita guiada per un país del tercer món per, en tornar, dir que aquesta experiència “els ha canviat la vida”; l’endemà es desplaçaran al col·legi amb el seu 4x4 enorme. Els segons són mossèn Jordi Mas. Al seu blog, que els amics mantenen viu, hi escriuen: “aquest capellà de la Garriga va dedicar 50 anys al Camerun ajudant al desenvolupament d’una de les regions més pobres de l’Àfrica. Va fer centenars de pous, va fer hospitals, va crear escoles i sales polivalents per als habitants de la zona, majoritàriament musulmana. El treball ingent d’aquest home perseverant li va valer, al 2007, el primer Premi de Cooperació Internacional per al Desenvolupament Humà, que atorga el Consell Comarcal del Vallès Oriental, i, al 2008, el Premi Josep Parera, que atorga Caixa Penedès. Aquest bloc vol compartir amb tothom els escrits, fotografies i vídeos dels amics de 'Baba' Georges, que és tal i com el coneixen al Camerun”. Els garriguencs recorden mossèn Mas perquè, quan tornava al seu poble –sempre per pocs dies, o per necessitat–, en marxava amb unes maletes enormes plenes d’objectes “vitals”. S’havia de discutir, a la facturació de l’aeroport, pel sobrepès ingent: i se’n sortia. Aquest home, ja amb molts anys a l’esquena, agafava el seu cotxe malgirbat, recorria 150 km per anar a buscar una bombona de butà; la hi robaven i tornava enrere per comprar-ne una altra, sense diners i sense gasolina, i arribava a casa amb dues bombones plenes i el dipòsit fins dalt de tot!
A la portada de l’ABC veiem un exemple de dos pàjarus de la primera espècie. El Víctor Manuel i l’Ana Belén només surten a fer el vol per la “causa”. Després, ell defensa a tort i a dret els drets d’autor i ella pontifica sobre la vida per entrevistes i revistes vàries. La recordo a ella declarant que “en ese momento no me apetecia tenir un hijo” com si els fills fossin el resultat d’una apetència i no el fruit d’un sentiment profund. Ara, guitarra a la falda, van a veure els miners que lluiten per la feina. Hi aniran de nit, quan no fa calor, estrenyeran unes quantes mans negres, cantaran alguna cançó emotiva, faran declaracions i se’n tornaran a casa, a la seva vida regalada, mentre els homes de la mina caminen cap a la inutilitat sota el sol de l’estiu: calent i abrusador. Aquest és l’efecte que em fan: genteta que més que donar la cara, la giren.