Malala: cada cosa, quan toca

Amb la columna d’ahir de Pilar Rahola a La Vanguardia (“Esperança”, 06.02.2013), totalment d’acord. Crec que existeix un cretinisme creixent entre certs clergues que interpreten l’Alcorà segons les vel·leïtats del seu piu (disculpeu l’expressió). És inacceptable que una persona amb dos dits de seny sigui capaç de posar burca a les nenes nounades, només perquè el seu desig sexual no perdona res. Que es posi el burca ell allà on li càpiga.

Hi ha però un punt que no veig clar i que m’agradaria discutir: el cas de Malala. El seu, i el d’altres infants, elevats a la fama per qüestions diverses. No sé si és correcte comparar aquesta nena pakistanesa –amb nou anys és més nena que jove– amb Nelson Mandela o Anna Frank. Em pregunto si no posem damunt les seves menudes espatlles una responsabilitat que no li pertoca. Em qüestiono si la BBC té, o tenia, dret a arriscar la seva vida amb publicacions al web dels seus escrits. Penso si les entrevistes i la publicitat que li donen els mitjans són el millor per a ella i la seva causa, si és que es pot parlar de causa amb nou anys. En efecte, la imatge de persones fràgils, sobretot dones i nenes, és poderosa en la defensa de drets i llibertats, però no sé si el seu ús respon prou bé a l’ètica del propi missatge. A mi, per exemple, la imatge de Carme Chacon embarassada passant revista a una parada militar em va semblar penosa: la representació de la vida davant els professionals de la mort. No sé, ja dic, si estem tractant prou bé la Malala. No fóra millor que la deixéssim madurar fins poder decidir per ella mateixa en llibertat i maduresa?

El cas de la grua del poeta i la novel•lista premiada

Llegeixo als diaris i veig per la TV que han donat el premi Ramon Llull de novel·la a l’escriptora Sílvia Soler. Me n’alegro de veres. Un premi amb aquest prestigi i la dotació econòmica que comporta, sempre és benvingut. No he llegit mai res de la Sílvia Soler, però en canvi l’escolto, a voltes, per la ràdio. Per això, quan el 22 de novembre de l’any passat va parlar per la ràdio de la metàfora com a recurs literari, em va sorprendre la seva interpretació d’un poema de Salvat-Papasseit. Ara recupero el què vaig escriure aleshores.

La qüestió estava en la paraula grua (Quina grua el meu estel,/quin estel la meva grua!) sobre la qual la senyora Soler diu (sic): “És molt bonic fer una metàfora a partir d’una grua, no trobeu? Perquè és poc inspiradora una grua, en principi, no? Vull dir si veus paisatge, veus un cirerer florit, és més fàcil...”. Dedueixo que ha entès que el Salvat-Papasseit comparava el seu estel amb un aparell d’aquests que serveixen per elevar càrregues i que tenen una estètica dubtosa. Cras error. Jo no era, evidentment, al cap del Salvat-Papasseit quan va escriure el poema, però dubto molt que es referís a la baluerna que empastifa el cel de molts espais. Una grua pot ser també un ocell magnífic i, sobretot, un estel de paper, allò que fem volar tibant un fil els dies de vent. A la tercera estrofa del poema, el poeta diu: “De la meva barca estant / dono al cordill tota mida”. Així doncs, crec que Joan Salvat-Papasseit –desgraciadament ja no li ho podem preguntar– es referia a aquesta joguina estesa arreu del món. En definitiva, i si fos així, no existiria ni tan sols la metàfora que la Senyora Soler pretenia posar com a exemple.  També es podria tractar de l’ocell, doncs hi ha referències a les aus amb paraules com ala, gavot o oronella. Ves a saber... Tot el que vulgueu, excepte el trasto galdós que aixeca pesos cel amunt.


Publicat a La Vanguardia del 8 de febrer de 2013
Vegeu "La grua del Salvat Papasseit"

El Círculo de Josep Piqué

El Círculo de Economía ha reclamat un “diàleg sense apriorismes” al Gobierno central i a la Generalitat de Catalunya. A través de Josep Piqué, el seu president, acusa el Govern de “generar desorientació i sorpresa entre el món econòmic”. Un ja està cansat dels personatges  com Piqué que pretenen representar no sé qui, no sé què;  que demanen explicacions a governs constituïts democràticament amb la intenció de defensar espuris interessos particulars. Un personatge com Josep Piqué, un ex del PP, un ex d’Aznar, a Catalunya té molt poca autoritat moral (certes lleialtats duen a moltes infidelitats). Diàleg sense apriorismes? La llei, la constitució, l’estat de dret, no són apriorismes? No ho és recórrer qualsevol cosa al Tribunal constitucional? Desorientació i sorpresa: m’estranyaria que els empresaris, acostumats a heure-se-les amb imprevistos a cada cantonada, no reaccionessin amb rapidesa i sentit comú. Potser són el senyor Piqué i el seu Círculo el paradigma de la calavera atònita del Jesús Moncada? Desperti’s don Josep, que encara l’enxamparan rient!

Foment, de què?

A l’editorial d’avui de VilaWeb, Vicent Partal, sempre clarivident, afirma que “Foment no viu en aquest món” i encara més “no saben que no viuen en aquest món”. I, al meu entendre, Partal la clava. Veient i sentint Gay de Montellà un a vegades té la sensació de passat, en el sentit de temps i en el sentit de caducat. Ara, aquesta organització que presideix, havia organitzat un acte, entre polític i corporatiu, d’afirmació dels valors de l’empresariat del país –allò de la puta i la ramoneta versió civil–. Sembla però que no els ha sortit bé i la majoria d’empresaris del país se’ls ha girat d’esquena en un gest que dona la mesura de la desafecció envers aquesta organització. La prova: primer, s’havia de celebrar al Palau Blaugrana, després al Palau de Congressos i finalment es farà a la seu de Foment. Ha rebaixat l’aforament de 5000 a 500, i encara si l’omplen.

Que fomenta doncs Foment? Em pregunto jo si no s’ha desconnectat d’una realitat que vessa per tots els porus del país. Mal pesi a Foment, al senyor Gay i al senyor Rosell, l’empresari no pot viure d’esquena a les decisions que la pren la societat. I ara ja no toca parlar de pacte fiscal, un concepte que va quedar obsolet ja fa dies i que ara, com a mal menor, volen recuperar a Foment. A vegades, l’empresari, es creu per sobre de la intel·ligència mitjana i mira de reüll el poble, pobret. El seu error, la seva miopia, el porten a sentir-se superior i amb el dret, per tant, de corregir. Sempre fent una passa enrere. S’equivoca Foment perquè no fomenta els desitjos i les ambicions de la ciutadania i es queda ancorada en enunciats tronats. Què fomenta doncs Foment? La divisió? Els caldria recordar que l’empresariat contra el poble sol acabar malament.

L’ou o la gallina?

El ministre Montoro és tot un cas. Ja té pinta de funcionari del segle XIX, i ara, amb el look que li donen aquestes ulleres amb la muntura perfilada en groc, encara sembla una mica més vidriós. Però el seu aspecte, certament còmic, no preocuparia si les conseqüències de la seva amnistia fiscal no tiressin a funestes. Després de què l’impagable Bárcenas reconegués que havia regularitzat 11 milions d’euros, el ministre, preguntat per totes bandes, contesta que malgrat haver aflorat i pagat els impostos i recàrrecs, la procedència dels milions l’ha de determinar el jutge. O sigui, que a Hisenda tant li fa d’on vinguin els diners: la qüestió és recaptar. Jo, des del meu humil forat, em pregunto si això no ha estat una manera maquiavèl·lica per a blanquejar grans sumes amb la connivència de l’Administració. Si Hisenda no investiga la procedència dels diners, qui ho ha de fer? El jutge només actuarà si té denúncia, causada per una investigació. No ho ha de fer Hisenda, sobretot quan els diners estan dipositats en comptes poc transparents, qui investigui? Senyor Montoro: primer investigar i després cobrar o primer cobrar i després... res? El què fa la necessitat!

Publicat a La Vanguardia del dia 2 de febrer de 2013

Petits avantatges de la incultura

La matinada de diumenge, dos gambirots van entrar a la meva oficina i es van endur els dos ordinadors que hi havia. Res més. Bé, i un termòmetre... digital.  Això sí: ho van deixar tot potes enlaire. Papers, llibres, carpetes, arxivadors, tot a munts, escampat per terra; rebregat, trepitjat. Armaris oberts, lleixes fora de lloc, cadires bolcades... Un batibull que et deixa l’estómac  encongit. I la impotència de pensar amb quina impunitat pot algú remenar-te la vida, abocar-la per terra com si fos un sac de patates, escampant-la damunt les rajoles. Entre tant de merder però, una llumeta se’m va encendre: havia deixat la meva ploma al despatx, encara hi seria? Quan la feina de la policia es va anar acabant, la vaig veure: allà, damunt la taula, al mateix lloc on l’havia deixada el dia abans, lluïa la meva ploma. El cor se’m va alegrar. El valor de l’objecte és considerable, però és un regal  molt estimat de qui jo més estimo i el preu és, doncs, impagable. Havia estat de sort, doncs. L’home de la judicial me la va donar i jo me la vaig ficar, com un garrepa, de pressa, a la butxaca.

Després, pensant-hi, vaig capir que de sort res de res: aquells sapastres havien vist en la ploma un trasto inútil, un objecte sense valor. Van preferir l’escriptura digital a l’analògica. Encara sort de la incultura!

Molta “xitxa” i poca “xatxa”

Molta “xitxa” i poca “xatxa”: quan érem petits utilitzàvem aquesta expressió quan algú xerrava molt i no feia gran cosa, o quan algú tenia una gran corpenta però pocs fets. Avui llegeixo que un equip d’investigadors ha reconstruït en 3D el cervell de vuit centímetres del dinosaure ampelosaurus trobat el 2007 al jaciment de Lo Hueco, a Conca. Aquests vuit centímetres contrasten amb els quinze metres de llargada de l’animal. Es veu que, malgrat que l’evolució de l’espècie és de milers d’anys, el seu cervell no era una prioritat i es va quedar en un cigronet. Els científics han arribat a la conclusió que l’ampelosaurus era més aviat babau, lent, poc àgil i una mica sord. No sé si és el cas, però ja fa anys vaig llegir que havien existit dinosaures amb un cervell tan petit que amb prou feines podien gestionar les seves necessitats bàsiques i que molts d’ells probablement no es donaven compte de que vivien, ni intuïen l’entorn on es movien. És una mica trist: un cos gran i poderós incapaç de percebre la seva pròpia existència.

La impressió que em fan algunes organitzacions és la del dinosaure que, ocupat en sobreviure, en perviure per sobre de tot i de tots, s’obliden de la vida que es mou fora de les seves estructures. Al PSC potser li passa que, preocupat per engrandir la seva corpenta de votants, s’ha oblidat de desenvolupar el cervell i ara no sap ni que existeix.

Maternitat subrogada, paternit@t per sempre

Diguem que conec bé el què passa quan diuen a algú que no pot tenir fills de manera natural. Tot un procés de culpes, desil·lusions, tristesa, frustracions, s’apoderen de qui rep el diagnòstic i comença tot un procés de dol i acceptació. Sembla que l’atàvic instint de reproducció de l’espècie ressuscita davant la impossibilitat d’acomplir-lo. Però és realment l’instint el que mena moltes parelles a dur a extrems inversemblants la seva necessitat reproductiva? El més sorprenent és el que s’anomena de les “mares de lloguer”, més elegantment “maternitat subrogada”. És èticament acceptable llogar una dona, cobrant o no, perquè gesti un infant per un tercer? És necessari arribar fins aquí per tenir un fill?

Fa més de vint anys, quan tot això era gairebé ciència ficció, un gran metge i humanista, Alfons Vergés, em va comentar en una ocasió la quantitat de dones i homes que acudien a la seva consulta de reproducció assistida empesos per la pressió social, familiar, de tenir descendència. D’un altres, homes, que expressaven la obligació de la dona de ser fèrtil. De dones per a les quals un fill no era altra cosa que un objecte d’estatus social. Amb aquesta constatació expressava els mateixos dubtes, ja aleshores, que jo plantejo avui.

Per acabar, només recordar que, en realitat, el naixement d’un fill no és el final del procés: és el principi. Nou mesos de gestació, propis o de lloguer, no són res més que el començament de molts anys de paternitat-maternitat. Tota una vida.

Traïdors!

“A partir d'avui dia 20-1-2013 els treballadors del Teatre Nacional de Catalunya, en protesta pel desmantellament de la cultura catalana, faran ús preferent del castellà. Preguem disculpin les molèsties. Gràcies”. Amb aquest barra els treballadors del TNC volen lluitar pels seus drets laborals. Doncs bé, sapigueu que faré l’impossible perquè us fotin de potes al carrer. Amb la lluita de tot un poble per preservar la seva llengua no s’hi juga. Per mi mateix, per tots aquells que vam suportar anys d’ostracisme i repressió, us asseguro que no mouré un dit per vosaltres. Què cony us heu cregut?

Llàgrimes de cocodrila

Fa uns mesos, la claca del PP al Congrés de Diputats aplaudia a tota màquina les darreres mesures que el Govern de Rajoy acabava d’aprovar. Va ser una imatge que va estendre’s arreu de les xarxes com la pólvora: tots els diputats de la gavina drets i galejant com desesperats el martiri dels administrats. Aquella va ser una imatge ignominiosa que donava una idea del nivell d’aquells diputats.

El passat 18 de gener, la Vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria, anunciava un fons social d’habitatges per a desnonats. Entre algun sanglot i estudiades pauses, com en un funeral, va recordar els qui han perdut bous i esquelles en mans de la voracitat bancària. Si era indignant l’aplaudiment al Congrés, també ho és el ploricó de la senyora Sáenz. La comèdia no va resultar convincent, i si no era comèdia és certament penós que tota una Vicepresidenta no sàpiga gestionar les seves emocions correctament. Fa una mica d’angúnia comprovar que el destí d’un país està en mans d’una senyora que somiqueja en públic. Ja em perdonareu, però cada cosa al seu moment i al seu lloc: és el que diferencia els grans dels poca-traça.

El temps nostre de cada dia

No és la primera vegada que em sorprèn, pel seu rigor tremolós, la predicció del temps que l’equip de meteoròlegs de TV3 elabora. En la previsió que ahir (17.01.2013) van fer en els dos telenotícies, migdia i vespre, es va advertir d’una borrasca tremenda que ens afectarà el dissabte i el diumenge. El senyor Molina fins i tot va parlar “d’ensurt meteorològic” davant de la tempesta que, es veu, s’acosta. Aquest matí he consultat el web del SMC en l’apartat dedicat a “Avisos de Situació Meteorològica de Perill” i el resultat és el mapa verd: no hi ha perill, ni pel dissabte ni pel diumenge. Solament un “Preavís per Acumulació de Pluja”. Confusió. Aquesta és la sensació que em queda. Per acabar-ho d’adobar, a TV3 ens diuen que cal seguir “minut a minut” l’evolució de la borrasca. És a dir: no som capaços ni de preveure que farà d’aquí a dos minuts? Aleshores, de què serveix la predicció que ens ofereixen? Perquè tant de meteoròleg si al capdavall no es pot preveure més enllà de la mera observació? I ja per reblar el clau, quan tots esperàvem el mapa a mitjà termini, el senyor Molina s’equivoca i ens en presenta un que no val. Si la situació era realment per estar alerta, diria que ens mereixíem més rigor i assegurar que no hi havia errors. És lamentable.

“Malgré-nous”

Alsàcia és una regió francesa a l’extrem nord-est del país que, entre els Vosges i el Rin, és a la frontera amb alemanya. La seva capital és Estrasburg, seu del parlament europeu. Històricament ha estat un territori disputat contínuament entre els dos països, sobretot pel seu dinamisme i la seva capacitat de crear riquesa. Han estat “assimilats” manta vegades pels uns i pels altres per mirar d’eliminar qualsevol rastre d’identitat. Parlen l’alsacià, encara que la llengua oficial és el francès.

L’any 1942 Alsàcia estava ocupada pels nazis i, tota vegada que els seus habitants no mostraven cap mena de desig per incorporar-se a la Wehrmacht, l’exèrcit alemany va llevar per força 100.000 joves que es va endur al front rus per enfrontar-se a Stalin: van ser els “malgré-nous”. Trenta-mil no van tornar mai. De la resta, una part es van passar a l’exèrcit roig primer i al francès després. Una altra van ser considerats culpables de crims de guerra i afusellats pels russos. La majoria van ser fets presoners pels francesos i els aliats i obligats a treballs forçats durant anys. En una interlocutòria a la cimera d’Hamburg de 1945 es pot llegir: “Els alsacians amb uniforme alemany van ser concentrats al camp d’internament de Tambov i van seguir la sort dels presoners de la Wermatcht, amb condicions de vida molt dures, taxes de mortalitat elevades i severes reeducacions antifeixistes”. El darrer alliberat dels “malgré-nous” no ho va ser fins l’any 1955.

Aquesta és la petita i desconeguda història dels “malgré-nous”. Si avui viatgeu a Alsàcia i podeu fer una mínima amistat amb algun dels seus habitants, comprovareu que el tema és encara irritant per a ells i conserven un ressentiment evident contra els “francesos de l’interior” i són gelosos de la seva part alemanya. França, sempre maldestra amb les minories, ha mirat d’ofegar una vegada i una altra un sentiment de pertinença molt mal entès. El problema persisteix.

L’exemple dels “malgré-nous” em suggereix dos missatges. L’un pels polítics catalans: dels estats europeus, no en podem esperar gran cosa per la nostra causa. La història i la seva realitat els pesa molt, massa com per prendre partit. No ens en refiem. L’altre missatge és per Espanya: serem, “malgré-vous”.

Tot gratis

Fa dies que els polítics ens burxen l’orella amb aquella sonsònia que diu que el “tot gratis” no existeix. Ens ho diuen, per exemple, per justificar retallades, o per evitar abusos. I tenen raó. Res no és gratis, perquè quan l’administració em dóna un servei jo, com a contribuent, ja l’he pagat. La perversió està en fer-nos creure que amb el què paguem no n’hi ha prou i que és per culpa nostra que no s’arribin a cobrir-ne el cost, perquè som uns “abusons” i uns inconscients. Sí home, sí: és que som uns “mamandúrries” (Mònica Oltra dixit).

Per si no n’hi hagués prou ara ens surten amb lenvasonvas. Tres noietes, cantant una enganxifosa tonada,  ens dicten què hem de fer perquè els fabricants d’envasos guanyin més calers de franc. Carai quina pensada: sense més ni més, ens fan responsables del medi ambient, pretenent que classificar en una dotzena de cubells els residus que generen altres, és obligació nostra. Hem de treballar pel Govern i els recicladors. Ah! I que sigui gratis! Doncs serà que no.


Publicat a La Vanguardia el 17.01.2012
Citat a La Vanguardia el 24.01.2012

Forcades versus Chávez

Llegeixo al El Periódico el titular: “La monja Forcades atribueix el càncer de Chávez a la seva entrega política que ha posat "en risc la vida biològica"”. Aquesta curiosa deducció la fa la mare Teresa en el context d’un vídeo de suport al mandatari que ha gravat a petició del consolat veneçolà a Barcelona. També es declara admiradora d’Hugo Chávez de qui diu “està fent un bé immens al seu país i al món”.

Teresa Forcades fa cara de bona noia, quan convé du pantalons, i ben posats, i no s’està de criticar a tort i a dret la perversa indústria farmacèutica. Ha escrit llibres, pronuncia conferències, viatja, atén entrevistes i fins i tot ha merescut l’atenció de l’enganxós Albert Om. És intel·ligent i té una ment lògica certament remarcable. Per això aquesta defensa del líder de la revolució bolivariana m’ha sorprès. Si bé és cert que Chávez ha dut progressos socials al seu país, s’hauria de veure a quin preu, un extrem que jo no puc valorar. Si m’he de regir per la imatge que aquest militar dóna en les seves aparicions, diria que es tracta d’un megalòman capaç de qualsevol cosa per conservar el poder, modificant constitucions i lleis per tal de perpetuar-se al poder. Solament per aquesta actitud cal dubtar dels mitjans per aconseguir els seus objectius objectius. Recordeu els seus “expropiese” en directe? O el seu “huele a asufre” pronunciat a l’ONU? Francament, des d’aquí, no sembla una persona de fiar.

A Teresa Forcades li faria alguna pregunta: vol dir que no s’ho ha cregut una mica? No es deixa portar pel riu pervers de la fama? No es veu, des d’aquesta impostura que donen els mitjans, capaç de pontificar sobre qualsevol tema? Potser ara es veu amb la necessitat de dir-ne alguna de tan en tan per no perdre el tren. Sic transit gloria mundi, germana.

El Periódico, 13.01.2013

A Duran li dura

Com sempre que en passa alguna de grossa, Duran i Lleida és fora, al servei d’Espanya. Aquesta vegada se n’ha anat a Xile, poca broma, com a president de la comissió d'Afers d'Estrangers del congrés espanyol, per assistir a una trobada sobre humanisme cristià a la Universitat Miguel de Cervantes. Mentre el partit on milita ha reconegut el seu finançament il·legal i al parlament de Catalunya s’ha redactat un esborrany per “declarar la sobirania democràtica del poble de Catalunya com a subjecte polític i jurídic, iniciant el procés per fer efectiu l’exercici del dret a decidir, com a plasmació del dret a l’autodeterminació dels pobles”, l’home d’Alcampell es passeja per la pampa i declara que “és clar que no penso dimitir” al diari La Tercera.

El “plumeru” de Duran ja ha assolit unes dimensions inaudites, tant que dissimular-lo ja resulta una tasca absolutament inútil. La seva voluntat de jubilar-se a Unió, de no deixar el setial ni per fum de sabatots, es veu des de distàncies immesurables, gairebé com la que separa Alcampell de Xile.

A Duran li passa que és un polític professional i li resultaria difícil ser altra cosa en aquesta vida. Va néixer l’any 1952 i el 1976 ja era membre del Consell Nacional d’Unió. És a dir, des dels 24 anys que no ha fet altra cosa que política: idò, què voleu que faci? Per això no n’hi queda altra que defensar amb ungles i dents la seva habitació del Majèstic madrileny, fins i tot traint, si cal, els principis del seu partit. Duran durarà perquè no defensa el país, sinó a ell mateix.


Fotografia procedent del web de CiU.

Immutabilitat estepària

Escoltava ahir els discursos dels representants espanyols a la inauguració del TGV i no vaig poder reprimir una certa tristesa: en gairebé quaranta anys de democràcia, la retòrica hispano-castellana ha canviat ben poc. Grans paraules, tòpics intemporals, grandiloqüència imperial. Tan el Príncep, malgrat un bon català, com don Mariano no van estalviar-nos res dels discursos del general: semblava la inauguració d’un pantà durant els anys 50.

L’estil del discurs d’aquests personatges habitants del centre de l’estepa, ens dóna una idea prou exacta de la seva mentalitat carpetovetònica, de la immutabilitat dels seus principis de conquesta i domini. És precisament quan van a un d’aquests dominis que no poden reprimir, ni que sigui per mostrar-se moderns, mirar-nos per damunt de l’espatlla i de reüll, de perdonar-nos la vida. Presumir de “orgullo colectivo ante el mundo”, com va fer el Príncep, per una obra que ha sofert retards clamorosos, que resta inacabada i amb deutes als expropiats és propi de savis de Vilatrista. Parafrasejant Jaume Vicens Vives, Rajoy ens va deixar anar que “Catalunya debe seguir siendo polo y pilastra de España”, en una ensabonada buida i merament abúlica xerrameca escoltada mil vegades.

A voltes crec que, efectivament, ens prenen per babaus, que sí, que som cornuts i encara paguem el beure. Llavors s’estranyen que cridem independència? Déu meu, quanta mòmia!

Publicitant la perversió

Aquests dies nadalencs vaig sentir una frase per la ràdio que em va irritar especialment. No la podré citar textualment perquè no en recordo les paraules exactes. Referint-se a l’actual crisi, deia una cosa així com: “ja ens ho arreglarem nosaltres”. El sentit era dir que davant les retallades i la pèrdua de serveis, la societat ja s’espavilaria per suplir-los. La va pronunciar la doctora Sílvia Coppulo al programa “El suplement” de Catalunya Ràdio.

Dic que em va irritar perquè el què pretenen els governs és precisament això: no passa res; retallem, que aquesta colla de tòtils, la ciutadania, sempre acaben pagant per nosaltres. Si bé de per sí ja és una actitud elementalment perversa, encara ho és més que una periodista ho publiciti gratis i alegrement per la ràdio. Crec, amb tota sinceritat, que els periodistes haurien de rumiar una mica més els missatges que deixen anar diàriament pels mitjans; sobretot haurien de tenir consciència de què allò que diuen no ho es queda a la cuina de casa, sinó que arriba a milers de persones arreu del país. Francament, fer-li el joc al Gobierno en les seves clatellades al ciutadans ho trobo, si més no, de mal gust. Compte amb les paraules: no totes se les endú el vent.

Ai, Millo, memòria de peix!

Sempre he tingut una memòria curta, tant que he hagut de muntar-me estratègies, a voltes còmiques, per a assegurar-me de recordar tal o qual cosa. Tot i que sembla que els peixos encara la tenen més curta que jo, la memòria vull dir, em sembla que el polític és l’animal que ho supera de tros. Un exemple n’és el senyor Mariano Rajoy: no solament ja no recorda què va prometre al seu programa ara fa un any, sinó que ja ni sap on el té aquell programa.

Quan un polític perd poder, també perd l’oremus i el caos se li instal·la a la clepsa. Així, fa només uns mesos, quan el PP pactava a tort i a dret amb CiU res no era excloent, no hi havia divisió, tot era sentit comú. Però ara, quan és ERC que pacta amb CiU, tot és negatiu, tot es tomba de cap per avall i el país se’n va a fer punyetes. Com que perillen alcaldies, vicepresidències, tinences i direccions aquesta legislatura té “data de caducitat” (com si no en tinguessin totes). La rebequeria de la senyora Sànchez-Camacho, que es comporta com una marquesa ofesa, bull a tota màquina i la incontinència verbal del senyor Millo comença a omplir un orinal rere l’altre. Com ha dit el President, tenim “adversaris poderosos i sense escrúpols”. Doncs ja han mogut fitxa.

Duran brama

Duran brama: ei, que sóc aquí!

Com que mai no ha tingut florida cresta

I sempre ha estat miserable faquí,

Ara ens ensenya la punta testa i brava

De la seva pelada i polida fava.

Ai, Duran: no saps com fer-ho per ser la pesta!

L’animalada bancària

Catalunya Banc, abans Caixa Catalunya, ha donat un resultat negatiu, fins a dia d’avui, de 6.674.000.000 €. Falta el quart trimestre encara per comptabilitzar. Traduït a pessetes: 1.110.460.160.000 : un bilió cent deu mil quatre-cents seixanta milions cent seixanta mil pessetes. Una autèntica animalada. És incomprensible que no hi hagi justícia capaç de ficar a la cangrí els administradors que han aconseguit petejar-se aquest munt de diners. On ha anat parar aquesta quantitat que fa feredat només de pronunciar-la?

Fa ben poc, un pobre i miserable director de sucursal d’una d’aquestes caixes intervingudes, em deia, babau, que ni es pot saber qui n’és el culpable. Era un intent de justificar que en realitat, la culpa és de les circumstàncies, dels mercats, d’algun extraterrestre que ha obnubilat consells d’administració sencers.

Sempre hi ha un culpable. En la cadena de presa de decisions de corporacions grans, les idees sorgeixen des de baix: són els trepes que s’espremen els cervellets per a fer-se notar i arribar al despatx de la cantonada superior. Si progressen, van pujant per la piràmide de comanament fins que arriben al gran cap, el del darrer pis: ell decidirà i en serà el responsable. Perquè sinó cobren sous exorbitants i acumulen pensions inimaginables, si no és per la seva gran responsabilitat? Ells no poden mirar enrere, són els darrers de la fila i ja no queda ningú a qui clavar la bronca. En el cas de Catalunya Caixa hi ha un senyor que durant anys va regir els destins de l’entitat fins fa solament un any, manejant els diners dels impositors: Narcís Serra i Serra. Aquest pianista aficionat hauria de respondre pels seus errors davant la llei i ser condemnat amb escarni, vergonya i exposició pública. No hi ha dret!

Tots els escenaris. Carai!

Eduardo Torres-Dulce, fiscal general de l'Estat, diu a El Periódico que ha estudiat “tots els possibles i previsibles escenaris que podrien produir-se a Catalunya, en el cas que es convoqués un referèndum d'autodeterminació”. Carai, quina feinada... inútil. Sí, preveure el futur no ho fan bé ni els homes del temps, d’avui per demà, amb tota la maquinària i ciència que han estat capaços d’inventar: l’espifien manta vegades. Ni tan sols els economistes, ni els enginyers, a qui de tan en tan se’ls escapa alguna crisi o se’ls ensorra un pont. Però don Eduardo es veu que és un autèntic taumaturg i no se li escapa res.

Bé. Fan cinc anys que tots, tots, els equips de futbol d’Europa, fins del Món, miren de guanyar al barça i no hi ha manera. Estudien partits, els veuen mil vegades, analitzen els jugadors, comproven tàctiques, fan trampes “por lo civil o por lo criminal” i no hi ha manera. I ara don Eduardo ens vol fer creure que ell ho té tot, tot, previst per si els catalans se’ns acut de fer-ne una de grossa? Home, em sembla pedant, fins imprudent, prepotent. Sí, perquè miri don Eduardo, en el cas de que estigués tot estudiat i previst, com és el cas del barça, sempre ens quedarà en Messi, capaç d’inventar-se el gol en poques mil·lèsimes de segon i deixar amb un pam de nas, bocabadats, a tots els il·lustres entrenadors. Doncs això, senyor Torres-Dulce: ja et dic, feina inútil.

“La deute” de l’Alicia

Ja he parlat alguna altra vegada del llenguatge dels polítics, que no deixa de ser l’espill de la seva ànima, a voltes més negra que el carbó. Em refereixo tan al llenguatge públic com al privat, aquell que usen quan fan la veritable política de passadissos (secrets). Avui, per CATRadio entrevisten l’Alicia Sánchez-Camacho Pérez i el primer que em grinyola és la seva referència constant a “la deuta”. Com que és endèmica i afecta terriblement al nostre país, durant tota la conversa la parauleta va sonant per les ones hertzianes de tot el país. No és que avui la senyora Sánchez-Camacho tingui un lapsus recurrent, sinó que sempre feminitza aquesta paraula, que en castellà sí que ho és de femenina. Això demostraria que la immersió lingüística no ha estat prou efectiva? No ho crec. Sempre hi ha expressions que se’ns encallaran, siguin en castellà, siguin en anglès. La senyora Alicia Sanchez-Camacho Pérez deu tenir els seus assessors d’estil, o de qualsevol altra ciència d’aquestes que ajuden a la candidata a fer-se.  I doncs, com és que no corregeixen errors tan evidents com aquests en els seus assessorats?

Potser és per això que tan lluita contra el català i s’entesta a treure’l de la vida pública: si no hagués de xerrar en català, diria “la deuda” i santespàsques. Però també fa pensar en altres causes. En una entrevista amb Xavier Sardà al El Periódico declara “Yo he vivido en la casa cuartel, he jugado por las dependencias, me iba a la zona de los solteros... Era la niña mimada de todos. Eran viviendas... Recuerdo lo de «todo por la patria». Se cerraban las puertas y quedabas aislado del exterior”. Jo he estat en una “casa-cuartel” i puc assegurar que l’adjectiu que millor la definiria és lúgubre. Afegit a la gran veritat de quedar aïllada de l’exterior, poden explicar el trauma d’aquesta dona. De moment, però, i per si de cas, començaria despatxant els assessors. Sempre serà més barat que anar al psiquiatre i així, de passada, no augmentarem “la deuta”.

Les pensions del PP

Durant la campanya per les eleccions  catalanes, la senyora Alicia es va dedicar a visitar residències de la tercera edat venent-los la idea de que en una Catalunya independent no cobrarien les pensions. Mala fe a part, interessos electorals descomptats, l’acció és d’una baixesa moral que li hauria de fer caure la cara de vergonya. Ara, el Gobierno, mentre ajorna fins el 2014 la reforma de la funció pública, els diu als pensionistes, per boca de la ministra Fátima Báñez, que d’actualitzar-los les pensions el més calent a l’aigüera. Potser convindria que totes dues, amb aquell rialleta fal·laç, anessin ara a visitar aquells avis, a veure què els expliquen. Definitivament, es necessita molta barra.

Sento ràbia, la veritat. El meu pare, que va començar a treballar amb 14 anys a la fàbrica, va tenir 6 fills i va haver de veure la mort de dos d’ells. Va treballar tantes hores que a temporades no li vèiem el pèl, només els caps de setmana i gràcies. A la feina, mentre el seu patró s’enriquia, hi va deixar la salut, tant que es va morir als 61 anys sense haver cobrat un sol euro de la seva merescuda pensió. Ara, la mare, viuda, cobra el 40% del que li hauria correspost a ell. El meu pare va treballar 40 anys, cotitzant religiosament fins la darrera pela en impostos i en seguretat social, obligat per la llei. Ara, l’Estat, li fa trampa a ell i a la mare, li diu que s’ha de sacrificar pel país i que ha de perdre, un any rere l’altre, tot el dret que havia adquirit a base d’esforç.

Contentes i mudades, aquestes dues dones es foten dels pensionistes; això sí, com que són dones i sensibles, ho fan amb un somriure a la cara, com si servís de vaselina. Em costa d’entendre que hi pugui haver espècimens humans tan mesquins.

Santa Llúcia

Conten les cròniques que la Llúcia era una noieta cristiana que vivia a Siracusa, a la Itàlia del s. IV. La seva mare, Eutíquia, l’havia promès amb un home pagà però ella volia conservar la seva virginitat i la va convèncer perquè trenqués el compromís. Enfadat, el rebutjat promès, va denunciar la fe de la Llúcia davant del cònsol Pascasius, qui li va exigir l’apostasia. Ella s’hi va negar i el tribú, amb una imaginació que fa feredat, li va aplicar tortures tant bèsties que fins i tot ments werdes tindrien dificultats per imaginar. Irritat, va donar l’ordre dur la Llúcia al prostíbul perquè la violessin. Però el cos de la jove esdevé tan i tan pesat que no la poden moure ni amb mil parelles de bous. Aleshores, Pascasius fa avocar sobre ella betum, resina i oli bullents, li claven un sabre a la gola i, finalment li treuen els ulls. Diuen que, en morir, els ulls li foren restituïts per uns de bellíssims. Santa Llúcia és patrona de la vista: “Que Santa Llúcia et conservi la vista”. I per extensió dels oficis en que la vista és fonamental: dels cecs, els afiladors o els escriptors i, sobretot de les modistes.

El dia d’avui de fa 85 anys naixia a Taradell, a la plaça de Santa Llúcia, davant mateix de l’ermita de la santa, una noieta que es va dir Núria: la meva mare. Ella va ser, i és encara, modista i també modesta. Malgrat les patacades que la vida li ha clavat, gairebé tantes com a la Llúcia, la mare conserva com ella una mirada esplèndida, senzilla, amorosa i condescendent amb les nostres misèries. Gràcies per tot, i...

...per molts i molts anys, mare!

El tontisme bonifaci

Un títol ben rebuscat, sí. Però és que ja no sé com qualificar aquells que s’apunten de gratis a conceptes obvis sense entretenir-se a pensar. Així, per exemple, sembla evident que els coloms són els bons i els falcons els dolents. Així ho expressa en un enrevessat article Joana Ortega el dia 12 de desembre, i ens deixa anar (sic): “Uns opten per cooperar perquè els resulta més rendible, buscant la concòrdia i l’harmonia. Són els coloms. Al contrari, els falcons ataquen fins que l’altre es retira. Necessiten la confrontació per autorepresentar-se i miren d’imposar les seves idees manipulant els sentiments aliens”. En sí mateixos, falcons i coloms no fan altra cosa que representar el seu paper en la naturalesa i res més; i ho fan posant-hi tot el seu instint i saber. Però pensem-hi una mica. Els coloms s’han convertit en autèntiques rates voladores que envaeixen tots el àmbits, urbans i rurals. Algú ha visitat un vell campanar desprotegit on els coloms hi nien? Està absolutament ple de porqueria, perquè el colom no defeca fora del niu, sinó que dorm sobre la seva pròpia merda (amb perdó). A més, transmeten una quantitat de malalties prou interessant i omplen places i carrers de restes immundes. Algú ha mirat directament els ulls d’un falcó?: són d’una profunditat insondable, et perds en el seu negre intens que sembla llegir-te l’ànima. El seu vol és impressionant i cobreix una àrea considerable, la que constitueix el seu espai vital. Mai defeca dins del niu i el seu plomatge presenta un aspecte pulcre i sedós. Us puc assegurar que mentre els coloms van esdevenint més i més agressius, els falcons, per contra, són capaços d’espantar coloms sense tocar-los ni una ploma.

El falcó ataca i el colom coopera? Cert és que no he vist mai un grup de coloms col·laborar per a res, com no sigui constituir un estol inútil i bandejant. En realitat, és el falcó qui millor cobreix la seva tasca natural que és la de mantenir la població de coloms en nombre assumible per a tots. Sense falcons, els coloms se’ns menjarien de viu en viu. Per tant, compte amb les comparacions agafades de les estanteries de l’obvietat perquè ens hi podem picar els dits.

Estic sensible

感情

Cada any TV3 organitza la seva Marató, una tasca lloable i meritòria per quan, un any rere l’altre, s’aconsegueixen recollir molts diners per a la investigació de malalties i la seva curació. En altres àmbits s’ha provat aquesta fórmula de solidaritat però mai no ha tingut la repercussió que té al nostre país: tot un èxit de participació. Es veu que, malgrat als qui ens acusen de garrepes, els catalans som prou solidaris.

Dit això m’he de queixar de l’excés d’informació que des de molts àmbits m’arriben, a tort i a dret: un degotall incansables d’espots, anuncis, declaracions, explicacions, comentaris, exemples, testimonis, informes... Ja no sé si es tracta de fer el què bonament es pugui o de batre el rècord un any rere l’altre. Entenc que es promocioni l’acte i que arribi a tots els racons del país, però jo ho percebo excessiu. A molta gent els pot, efectivament, motivar, però també hi ha persones que tanta sensibilització els pot provocar al·lèrgia: senzillament perquè són hipersensibles. Les exageracions no solen dur gaires beneficis, ben al contrari a voltes l’efecte és de rebot. Ahir, per la TV vaig veure una habitació d’hospital on un infant passa els dies lluitant contra el càncer, ell i els seus pares. De cop i volta, entra un enorme carretó i tres infermeres tocant panderetes i xiulets i encara una quarta rascant la guitarra. El pobre noiet, gairebé atorrollat per tan de mòmio, mig espantat damunt del llit, només té la mirada aclaparada i perduda. Ratllava el patetisme. Tot per un intent de dur la natura a l’habitació! Certament, definitivament, excessiu.

Corol·lari: ja estic prou sensible, ja ho he entès, no cal que m’entaforeu més sensibilina intravenosa.

Duran, Duran...

Al senyor Duran i Lleida l’han entrevistat avui a Antena 3 i li han preguntat sobre la seva responsabilitat en la pèrdua de diputats, per part de CiU, en les darreres eleccions. Qualifica aquesta afirmació de simplista i es queixa de la manca d’autocrítica. Autocrítica? Em sembla que el dirigent d’Unió no n’ha fet mai d’autocrítica, ni tan sols sap quin concepte és aquest. Solament es limita a dir que potser sí, potser no, ha fet alguna cosa malament, però no concreta res de res. La seva actitud ratlla la impertinència i ressuscita els votants orfes. De votants orfes no n’hi ha; el què hi ha són votants decebuts, inquiets, dubtosos davant de l’actitud pusil·lànime d’UDC. La prova la tenen a dins mateix de les seves files: desercions sonades, baixes incentivades. I que no es pacti la data de la consulta, sobretot, no fos cas que algun compromís pogués afectar la seva “autocrítica”: els compromisos que els prengui CDC, així jo els podré criticar sense embuts. Quin poc compromís, quanta covardia. No senyor Duran, no anem bé i l’obstacle és vostè.

La memòria d’Aznar

Sempre he tingut la sensació de que quan una patum es posa a escriure les seves memòries abans dels 70 anys és que no té esperança de viure gaire o que té una megalomania com una catedral. Les ganes desbocades de transcendència obliguen a individus sense massa intel·ligent a explicar i, sobretot, a justificar, els seus actes per tal de què la història no s’oblidi de la seva magnificència. En general, el resultat sol ser força patètic, perquè l’edat encara no els dona prou autoritat moral i perquè no sol haver-hi cap mena d’autocrítica veraç en un text baldat d’egocentrisme.

El cas de l’ex-president José Mª Aznar és paradigmàtic. Físicament ja és un personatge estrafet, petit, reclenxinat, més aviat lleig i desagradable. La seva gesticulació és amenaçant i el seu semblant extraordinàriament agressiu: no es pot treure de sobre la cara agre de la llet malmesa. És el posat de l’”hidalgo” castellà acostumat a l’estepa, al cultiu extensiu, a la terra sense horitzons: només una ratlla al fons on el cel es confon amb la terra. En la presentació de les seves memòries a Àvila, terra mística, ha deixat anar la més rància i corcada ideologia hispànica:  “algunos nacionalistas envidian no haber tenido el genio político que ha tenido Castilla” o “Castilla y León, por sus características históricas, tiene un papel muy importante que jugar en la política, porque es un momento en el que la continuidad histórica de España está encima de la mesa”. Però també es traeix i mostra la cara del conqueridor que enyora l’imperi: està reconeixent que és Castella qui, amb la seva agressivitat bàrbara, encarnada en un Cid mercenari, ha encastat, si vols per força, “los pueblos de España” en una nació fictícia.

Ell parla de que “se han perdido los pilares básicos de la Transición, entre los que se encontraba el reconocimiento a la pluralidad de España a cambio de la lealtad constitucional”. Lleialtat constitucional? Ara que als catalans se’ns recorda que vam votar a favor d’aquella Constitució, li hauríem de reclamar al de Quintanilla que ell hi va lluitar en contra i, com que no la va poder derrotar, ha maniobrat per a interpretar-la al seu albiri sense mostrar un sol bri de lleialtat cap a la pluralitat. Quin bunyol, senyor Aznar.

La fotografia de les Açores, els peus damunt la taula de Bush “me gusta mucho, me gusta mucho”, “España va bien, España va bien”... Ara ens diu que ho pagarem car; bé els catalans ja fa anys que ens passa això i una mica més no ens vindrà d’aquí. I més si així ens desfem d’una vegada d’individus fatxendes i desmemoriats com don José Maria Aznar de qui, per cert, sóc testimoni de la disfressa que el don lluïa en una festa privada: ell de Cid i ella, la senyora Botella de Aznar, de Jimena. Que els aprofiti i els empaiti.

Ja fa temps que a punta de dia

Ja fa temps que a punta de dia

Agafo el mall gros i colpejo l’enclusa.

Amb fúria, el braç tens, esmeno paraules

I esgarrapo rimes, fornal d’espurnes roges.

Digueu-ne caprici, i és que sóc marrà

Que no em dóna la gana de perdre la llengua:

Que a cada cop el braç és més fort,

Que si el mall forja mots, també aixafa ratotes!

L’esquer

És important que ara no perdem l’oremus darrera d’una reforma educativa que a l’Estat espanyol li ve de gust posar damunt la taula, comptant amb la diarrea mental i verbal que un ministre amb cara d’acudit ens endinya cada dia de la setmana. Només és un esquer llançat amb tota la intenció per a distreure’ns de l’objectiu principal: l’autodeterminació.

L’Estat sap perfectament que si s’arriba a una consulta difícilment la podrà aturar perquè, malgrat el mutisme actual, les organitzacions internacionals i els governs no podran tapar-se les orelles davant de la voluntat d’un poble de la democràtica Europa d’esdevenir independent. L’exemple anglès amb Escòcia és massa evident i ha evidenciat l’esbalaïment espanyol. La única mesura que aplicarà Madrid serà la de de la dilació, posant tants d’entrebancs com pugui, fabricant les distraccions que calguin, per desviar-nos del nord. I ha començat per una de les més perverses, que és la de l’ensenyament espanyolitzant, centralitzant, perquè sap que això dol. Defensem la llengua, la immersió, la cultura del país, manifestem-nos. Però compte, que si la nostra voluntat és arribar a la independència i exercir-la, lleis com aquesta serien història en pocs dies.

Avancem el més ràpidament possible cap a la llibertat, perquè si ens deixem ensarronar pels esquers aconseguiran cansament i desil·lusió i això avui no ens ho podem permetre. Espanya és dèbil i cal aprofitar-ho.

Sobre nacionalisme i adjectius

Llegeixo gairebé tots els articles del senyor Francesc de Carreras, Catedràtic de Dret Constitucional la UAB, fill del destacat militant franquista Narcís de Carreras i Guiteras. La seva lògica m’havia fet equilibrar algunes opinions, ben contràries a la seva, per cert. Però d’un temps ençà hi perdo l’afició per frases com aquesta (La Vanguardia, 08.12.2012): “els nacionalistes sempre diuen que o ets espanyol o català, et fan decidir per uns o altres: mai no pots ser, segons sembla, un simple ésser humà, sense adjectius”. Dit així i sense cap més raonament em sona a simpleria. Suposo que tot ve del concepte nacionalista i com que en Quim Monzó diu que al diccionari hi ha totes les respostes em miro el de la DIEC:

2 adj. i m. i f. [LC] [PO] Que propugna o afavoreix la unitat i la independència de la seva nació. Els nacionalistes catalans.

Bé, doncs això. Senzill i clar. Passa que després, sobretot els qui escrivim, pervertim l’origen de les paraules i ens les fem venir bé segons el què vulguem expressar. I aquí el senyor de Carreras, un home lletrat, usa d’aquesta llibertat i converteix un desig en tirania. Així, seguint consignes oïdes, afirma que un nacionalista, català per descomptat, obliga a decidir entre una o altra identitat. Em sembla que a Catalunya això no val: amb tants anys de mestissatge hem aprés que l’únic que compta és la voluntat de ser i que si no fos així la identitat catalana ja hauria desaparegut sota la nova planta del seu admirat Felipet, fa tres-cents anys. I en aquesta voluntat hi ha gent de tots colors.

Encara afegeix el seu desig de ser “un simple ésser humà, sense adjectius”. Doncs que prediqui amb l’exemple i no es pengi l’etiqueta del “Manifiesto por un nuevo partido político” precedent de l’enginy de Ciudadanos/Ciutadans. No solament això, sinó que cap dels seus promotors són avui caps visibles d’aquella xarlotada i només treuen el cap del cau com les morenes, per mossegar. O per recitar un himne macarrònic amb cara de perdonavides. Potser el deixaré de llegir, senyor de Carreras, per la seva pèrdua de qualitat intel·lectual. Es pot ser un simple ésser humà sense adjectius, però mentre escrigui no. Gangues de l’ofici.

Sonia Gumpert

Obro el Google i escric “Sonia Gumpert” al cercador d’imatges i em surt la noia que veieu a la fotografia. Com que no he vist mai aquesta senyora i no la coneixo, penso que deu ser ella i, per tant aquí està. Ja m’estranya que surti així d’alegre una candidata al Colegio de Abogados de Madrid, però llegit el què ha escrit res no em sorprèn: a l’hora de guanyar, tot s’hi val.

“También se debe comprender que –y esto es una consideración meramente dialéctica – que aquellos españoles de vecindad catalana que se sienten profundamente españoles y detestan cualquier idea segregacionista, merecen el respeto y el franco acogimiento de aquellos que también, se sienten españoles. Ser un español catalán, por favor, no es nada malo”. Aquesta és una de les moltes perles que podeu llegir en el comunicat que publiquen “Las 20 joyas de la abogacía madrilenya”, que ja té bemolls tot plegat.

El que fa l'ambició, senyora Gumpert: per guanyar un càrrec relega la seva professió, que és la defensa dels drets humans, a una miserable i rastrera estratègia electoral. Li asseguro que per mi, l’haurien expulsar de la professió sense poder exercir mai mes, ni en aquesta vida i en la del més enllà. Perquè segons vostè ser un català no espanyol és dolent, solament són els bons els qui “se sienten profundamente españoles”. No solament es defensa d’una possible ascendència catalana seva, sinó que s’afanya a dir que “ninguno de los 14 diputados son catalanes, y todas las instituciones que apoyan esta candidatura son madrileñas”. No puc reprimir cert fàstic cap a persones com vostè. Ho sento, però se l'ha guanyat a pols.

Empleats de banca: a les dures i a les madures

Els empleats de la banca es queixen que han de treballar sotmesos a una tensió extrema per les protestes de molts clients contra les estafes de les quals ha estat objecte. Es veu que fins i tot han d’acudir al psiquiatre i prendre alguna pastilleta. Sembla que això els molesta i els fa treballar a disgust. Com que els bancs estan com estant i els llocs de treball també, sembla que no tots es queixen i fins i tot hi ha entitats que els ha prohibit de fer-ho.

És cert que ells no tenen la culpa de les polítiques que decideixen els seus superiors en despatxos de luxe, ben protegits. Però sí que hi tenen una certa responsabilitat que no poden obviar ni traspassar. La gent treballa, la majoria durament, per a guanyar-se la vida i, si s’ho poden permetre, estalviar alguna cosa per si de cas. Aquests diners, avui per avui, els tenim al banc  aquest és el responsable directe de la seva custòdia, i, en el seu cas de la seva bona administració. I amb aquests diners, fruit del treball, no s’hi havia d’haver jugat. Amb una fidelitat encomiable i una bona dosi de tranquil·litat i inconsciència, els empleats s’ha dedicat a vendre productes de risc a persones que es pensaven que tenien una llibreta i quan ha estat l’hora de fer-ne ús, els diners no eren enlloc. I ara es queixen, i se’n van a l’oficina a veure la persona en qui havien dipositat la seva confiança i els seus diners honrats; i s’enfaden i criden i amenacen i fins i tot algú en resulta espolsat. La resposta dels bancs: posar un vigilant a l’oficina. Fantàstica resposta: ara resultarà que a més d’estafats, els clients podran sortir emmanillats.

Amics empleats de la banca, heu d’assumir la vostra part de responsabilitat no solament davant l’empresa, sinó molt més davant dels vostres clients de qui heu perdut tota la confiança. Preneu-vos la pastilleta –n’hi ha molts més que ho fan– i no us queixeu.

Qui malgasta?

 Alcañiz és una població de poc més de 16.000 habitants situada a la comarca del Bajo Aragón a Teruel. Per aquest exercici de 2012 es va aprovar un pressupost de 18 milions d’euros. L’any 2010 es va inaugurar el Centro Joven, que es va construir sota els torricons de l’antiga muralla damunt del curs del riu Guadalope. Com bé es pot llegir als retalls de la notícia apareguda al diari La Comarca del dia 30 de novembre d’enguany, va costar 700.000 € més 70.000 € d’equipaments; necessitava 220.000 € anuals –un 1,22% del pressupost– pel seu manteniment i va ser tancat el passat mes de gener perquè només havia assolit d’irrisòria xifra de 15 socis. Per acabar-ho d’adobar, les humitats s’han anat menjant les instal·lacions i ara es requereix una inversió de 120.000 € per a reparar-les –un 0,7% del pressupost–. Impressionant. Un cost de conjunt monumental per a una instal·lació que no ha servit absolutament per a res, que no ha estat acceptada pels seus possibles usuaris i que la seva sola situació comporta greus problemes de manteniment. Aquesta mòmia va ser finançada pel famós Plan E de Zapatero, és a dir amb els diners de tots els contribuents.

De veritat que costa d’entendre com una administració pública es pot permetre un desastre com aquest i que cap dels seus responsables en prengui la responsabilitat, que cap llei exigeixi explicacions al malbaratament de tants i tants diners. Amb tot això, quina part n’hem pagat els catalans, tenint en compte les sostraccions en impostos que se’ns han aplicat un any rere l’altre?

No es pot entendre que Alcañiz es pugui gastar 220.000 € l’any mantenint aquesta parida mentre les institucions, organitzacions i escoles, públiques i privades, han de suportar retallades draconianes, injustes provocades precisament per dilapidar el treball de tots.

Per si no fos tot prou penós, resulta que al local li van posar el gloriós nom de “el Ninfeo”, “monumento consagrado a las ninfas, especialmente a las fuentes”. Valga’m Déu!

El capo i la pija

Quan es produeix un escàndol polític on es fan públiques converses telefòniques entre polítics, sempre em produeix tristesa el vocabulari que usen els nostres dirigents. El cas Bustos no n’és, ni en serà, una excepció. Quan era jove els carreters s’emportaven la mala fama dels improperis més recargolats, les blasfèmies més elaborades. Acostumats a tractar amb animals, desobedients, tossuts i mesells, engegaven tota mena d’escurçons per la boca. I així, d’algú que usava aquesta mena de llenguatge se’n deia que “renega més que un carreter”. També era sinònim, amb tot el respecte pels vells carreters, de persona inculta i mal educada. Els nous malparlats barroers es veu que són ara els polítics, sempre en la intimitat, això si, fins que es passen de frenada, la policia hi posa l’orella i aleshores surt de tot. Utilitzar expressions com el “capo” i la “pija” en boca de tot un alcalde de Sabadell, la cinquena ciutat de Catalunya, em sembla d’una barroeria i un poc respecte infames. D’altres expressions ja superen fins els límits de la mínima educació i prudència: Daniel Fernández, secretari d'organització del PSC, per trobar un lloc de treball per Llumà etziba a Bustos “Cal col·locar-la!”; “ja he donat l'ordre”, respon aquest. O també: Bustos es va dirigir a David Madí, exdirigent de CDC: “li dius a l’Homs i a l’Oriol que per matar-me necessitaran més coses". Bustos fins i tot avisa que pot treure a la llum temes compromesos per als convergents si és atacat.

Segur que aniran sortint més perles, però tornem a la tristesa. Es diu que les paraules potser se les endú el vent, però no és pas cert: es repeteixen com un eco reticent, impertinent quan són ofensives, quan atempten contra la mínima correcció i la mínima cultura que s’espera dels dirigents del país. Se n’haurien de donar vergonya i, com deia la meva àvia “els haurien de rentar la boca amb un fregall”.

Publicat a La Vanguardia del dia 06.12.2012

No perdem més el temps

Ara mateix sento per la ràdio com els periodistes discuteixen l’esborrany de la nova llei d’educació que ha parit el ministre Wert. Donen voltes i més voltes als punts que conté, la seva ideologia i els objectius darrers que persegueix. És un debat calmat i serè, que diríem. Els vaig escoltant i arriba un punt en què se’m dispara de cop la indignació. Però què estem fent, en què coi esmercem esforços i temps els catalans? Potser som nosaltres els qui no hem entès bé el problema? Espanya té la intenció absoluta, la convicció total de què cal eliminar qualsevol rastre de Catalunya i dels catalans. No hem entès que no tenim futur dins d’un estat que no ens vol? Doncs no perdem el temps, en discussions peregrines que solament endarrereixen l’objectiu real: la independència. No podem permetre que ara ens distreguin d’allò que ens hem proposat, del mandat clar i clamorós de l’11 de setembre i no escoltem més els brams d’ase dels botiflers. Com deia el vell cant dels segadors “a les armes catalans que el rei ens declara guerra”.

Especialistes de la mort

A vegades em pregunto si primer tenim el problema i després cerquem la solució, o bé si cerquem la solució a un problema que no existeix. Això em passa amb la mort. Diguin el què diguin experts com l’antropòloga María Getino (La Vanguardia, 03.12.2012), la mort és una marranada que ens fa la vida i cada u pela aquest moment com pot; i la marranada és tant per l’afectat com pel seu entorn. Per tant, no hi ha preparació específica possible. El què si hi ha és l’acceptació, si vols per força, del que és inevitable –excepte per algun il·luminat com el pobre Punset, que encara es pensa que el deixaran per llavor–. Getino, per exemple, diu (sic): “si no saben que es moriran, no es preparen. I és una fase molt important. Si no ho fan no poden dir, per exemple, que estima als seus familiars, la pena que li fa abandonar-los o com volen que se l’enterri...”. Penso que si un hom ha d’esperar a estar a les tres pedretes per manifestar que estima molt als seus propers, què ha estat transmetent-los durant tots els anys precedents? No es tracta tant de que algú verbalitzi que t’estàs morint, sinó que tu hagis acceptat la marranada i els demés acceptar com tu vols les coses: si en vols parlar en parles i si no a ells els toca callar: només faltaria que fins en aquest tràngol algú et marqués el camí. Si us plau, un respecte pel mort que serà! Quan al dol dels qui es queden, la manera de superar-lo no serà altre que revisar com ha estat la seva relació, partint del principi que ara ja no es pot corregir res i acceptar, talment la marranada. Aquesta capacitat de madurar com hem passat la vida amb qui ja no hi és, acceptant les renúncies, és el que ens permetrà viure sense ell amb un record lleuger i amable.

Fa ben poc, uns tres anys, en un ambient rural, vaig viure l’agonia i mort a casa d’una tieta, ja gran. La tarda anterior, l’habitació de la tieta estava plena de gent: ella semblava ser ja molt lluny. Germana, filla, algun veí, néts, besnéts. Aquests darrers s’asseien al llit i feien preguntes al grans sobre el què estava passant, i amb molta naturalitat i tendresa tots anàvem contestant: no sé com, però tot sortia sense esforç si deixaves fluir l’instint natural. El moment despertava en tots els adults algun instint ocult però real. Res no semblava un drama: els petits jugaven amb els seus game-boy mentre expressaven els seus dubtes. Ningú no ens havia preparat per tot allò. La tieta va morir l’endemà, tranquil·la i sense escarafalls. Avui és un lleuger, subtil, estimat i permanent record en la ment de tots. Formidable!

Unió?

Duran i Lleida demana al seu Consell Nacional “no deixar-se arrossegar més cap a un perfil sobiranista”. Quan Catalunya ha parlat a les urnes, el líder d’Unió l’erra en l’anàlisi del resultat i en el camí a seguir. Perquè es van equivocar les enquestes? Hi ha, evidentment factors diversos, fins i tot la maldestre interpretació que s’hagi pogut cuinar als despatxos dels diferents autors dels estudis. Quan van deixar de publicar-se en els darrers dies de la campanya, el líder d’UDC va començar a injectar dubtes i ambigüitats en els seus discursos, de tal manera que, quan es dirigia al faristol, els assistents als mítings cridaven independència. Es pot dir que no en va fer ni cas. Aquest va ser el forat obert pel qual molts vots van fugir cap a ERC, que es va veure com a garant del procés de secessió, com a guardià del missatge de l’11S. Duran no ha parat de modificar a la seva mida el missatge d’aquell dia fins dir que ell no compartia el lema: doncs no haver-hi anat, Duran; haguera estat més clar i noble. Dedicar-se ara a bandejar el sobiranisme fent la traveta a Mas és una traïció. Potser és cert que: “hem deixat orfes a centenars de milers de catalanistes no independentistes”, però també ho és que la seva actitud ha decebut centenars de milers d’independentistes a qui la seva imatge de botifler no ha passat desapercebuda.

Ara, que els catalans demanem unió, resulta que és Unió qui predica desunió sota la fantasmada de Pelegrí de convidar a tots els partits al diàleg, inclòs al PP, una manera sibil·lina de convidar-lo de nou a condicionar la política de Catalunya. Excepte els socialistes, la resta de partits treuen pit per les pujades de la seva representació, però si observem bé el panorama, cap d’ells ha adquirit prou poder com per condicionar res des res, i menys els espanyolistes. No és hora de malbaratar l’impuls popular que ha certificat a les eleccions la majoria sobiranista. L’acòlit, escolanet fidel que no es beu les canadelles d’amagat, Josep Maria Pelegrí, “ha demanat a totes les forces polítiques que, davant el resultat electoral a Catalunya, assumeixin la seva responsabilitat perquè aquest és el mandat del poble”. Doncs l’errem de nou: la majoria té un determini clar que Unió transforma en divisió.