Alsàcia és una regió francesa a l’extrem nord-est del país
que, entre els Vosges i el Rin, és a la frontera amb alemanya. La seva capital és
Estrasburg, seu del parlament europeu. Històricament ha estat un territori
disputat contínuament entre els dos països, sobretot pel seu dinamisme i la
seva capacitat de crear riquesa. Han estat “assimilats” manta vegades pels uns
i pels altres per mirar d’eliminar qualsevol rastre d’identitat. Parlen l’alsacià,
encara que la llengua oficial és el francès.
L’any 1942 Alsàcia estava ocupada pels nazis i, tota vegada
que els seus habitants no mostraven cap mena de desig per incorporar-se a la Wehrmacht, l’exèrcit alemany va llevar
per força 100.000 joves que es va endur al front rus per enfrontar-se a Stalin:
van ser els “malgré-nous”. Trenta-mil
no van tornar mai. De la resta, una part es van passar a l’exèrcit roig primer
i al francès després. Una altra van ser considerats culpables de crims de
guerra i afusellats pels russos. La majoria van ser fets presoners pels francesos
i els aliats i obligats a treballs forçats durant anys. En una interlocutòria a
la cimera d’Hamburg de 1945 es pot llegir: “Els alsacians amb uniforme alemany
van ser concentrats al camp d’internament de Tambov i van seguir la sort dels
presoners de la Wermatcht, amb condicions de vida molt dures, taxes de
mortalitat elevades i severes reeducacions antifeixistes”. El darrer alliberat
dels “malgré-nous” no ho va ser fins
l’any 1955.
Aquesta és la petita i desconeguda història dels “malgré-nous”. Si avui viatgeu a Alsàcia
i podeu fer una mínima amistat amb algun dels seus habitants, comprovareu que
el tema és encara irritant per a ells i conserven un ressentiment evident
contra els “francesos de l’interior”
i són gelosos de la seva part alemanya. França, sempre maldestra amb
les minories, ha mirat d’ofegar una vegada i una altra un sentiment de
pertinença molt mal entès. El problema persisteix.
L’exemple
dels “malgré-nous” em suggereix dos
missatges. L’un pels polítics catalans: dels estats europeus, no en podem
esperar gran cosa per la nostra causa. La història i la seva realitat els pesa
molt, massa com per prendre partit. No ens en refiem. L’altre missatge és per Espanya:
serem, “malgré-vous”.
