Fa uns mesos, la claca del PP al Congrés de Diputats
aplaudia a tota màquina les darreres mesures que el Govern de Rajoy acabava d’aprovar.
Va ser una imatge que va estendre’s arreu de les xarxes com la pólvora: tots
els diputats de la gavina drets i galejant com desesperats el martiri dels
administrats. Aquella va ser una imatge ignominiosa que donava una idea del
nivell d’aquells diputats.
El
passat 18 de gener, la Vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria, anunciava un
fons social d’habitatges per a desnonats. Entre algun sanglot i estudiades
pauses, com en un funeral, va recordar els qui han perdut bous i esquelles en mans
de la voracitat bancària. Si era indignant l’aplaudiment al Congrés, també ho
és el ploricó de la senyora Sáenz. La comèdia no va resultar convincent, i si
no era comèdia és certament penós que tota una Vicepresidenta no sàpiga
gestionar les seves emocions correctament. Fa una mica d’angúnia comprovar que
el destí d’un país està en mans d’una senyora que somiqueja en públic. Ja em
perdonareu, però cada cosa al seu moment i al seu lloc: és el que diferencia
els grans dels poca-traça.
