Llegeixo als diaris i veig per la TV que han donat el premi
Ramon Llull de novel·la a l’escriptora Sílvia Soler. Me n’alegro de veres. Un
premi amb aquest prestigi i la dotació econòmica que comporta, sempre és
benvingut. No he llegit mai res de la Sílvia Soler, però en canvi l’escolto, a
voltes, per la ràdio. Per això, quan el 22 de novembre de l’any passat va
parlar per la ràdio de la metàfora com a recurs literari, em va sorprendre la
seva interpretació d’un poema de Salvat-Papasseit. Ara recupero el què vaig
escriure aleshores.
La qüestió estava en la paraula grua (Quina grua el meu estel,/quin estel la meva
grua!) sobre la qual la senyora Soler diu (sic): “És molt bonic fer una
metàfora a partir d’una grua, no trobeu? Perquè és poc inspiradora una grua, en
principi, no? Vull dir si veus paisatge, veus un cirerer florit, és més fàcil...”.
Dedueixo que ha entès que el Salvat-Papasseit comparava el seu estel amb un
aparell d’aquests que serveixen per elevar càrregues i que tenen una estètica
dubtosa. Cras error. Jo no era, evidentment, al cap del Salvat-Papasseit quan
va escriure el poema, però dubto molt que es referís a la baluerna que
empastifa el cel de molts espais. Una grua pot ser també un ocell magnífic i,
sobretot, un estel de paper, allò que fem volar tibant un fil els dies de vent.
A la tercera estrofa del poema, el poeta diu: “De la meva barca estant /
dono al cordill tota mida”. Així doncs, crec que Joan Salvat-Papasseit
–desgraciadament ja no li ho podem preguntar– es referia a aquesta joguina
estesa arreu del món. En definitiva, i si fos així, no existiria ni tan
sols la metàfora que la Senyora Soler pretenia posar com a exemple. També
es podria tractar de l’ocell, doncs hi ha referències a les aus amb paraules
com ala, gavot o oronella. Ves a saber... Tot el que vulgueu, excepte el trasto
galdós que aixeca pesos cel amunt.Publicat a La Vanguardia del 8 de febrer de 2013
Vegeu "La grua del Salvat Papasseit"
