dimecres, 30 de gener de 2013

Petits avantatges de la incultura


La matinada de diumenge, dos gambirots van entrar a la meva oficina i es van endur els dos ordinadors que hi havia. Res més. Bé, i un termòmetre... digital.  Això sí: ho van deixar tot potes enlaire. Papers, llibres, carpetes, arxivadors, tot a munts, escampat per terra; rebregat, trepitjat. Armaris oberts, lleixes fora de lloc, cadires bolcades... Un batibull que et deixa l’estómac  encongit. I la impotència de pensar amb quina impunitat pot algú remenar-te la vida, abocar-la per terra com si fos un sac de patates, escampant-la damunt les rajoles. Entre tant de merder però, una llumeta se’m va encendre: havia deixat la meva ploma al despatx, encara hi seria? Quan la feina de la policia es va anar acabant, la vaig veure: allà, damunt la taula, al mateix lloc on l’havia deixada el dia abans, lluïa la meva ploma. El cor se’m va alegrar. El valor de l’objecte és considerable, però és un regal  molt estimat de qui jo més estimo i el preu és, doncs, impagable. Havia estat de sort, doncs. L’home de la judicial me la va donar i jo me la vaig ficar, com un garrepa, de pressa, a la butxaca.
Després, pensant-hi, vaig capir que de sort res de res: aquells sapastres havien vist en la ploma un trasto inútil, un objecte sense valor. Van preferir l’escriptura digital a l’analògica. Encara sort de la incultura!