La matinada de diumenge, dos gambirots van entrar a la meva
oficina i es van endur els dos ordinadors que hi havia. Res més. Bé, i un
termòmetre... digital. Això sí: ho van
deixar tot potes enlaire. Papers, llibres, carpetes, arxivadors, tot a munts,
escampat per terra; rebregat, trepitjat. Armaris oberts, lleixes fora de lloc,
cadires bolcades... Un batibull que et deixa l’estómac encongit. I la impotència de pensar amb quina
impunitat pot algú remenar-te la vida, abocar-la per terra com si fos un sac de
patates, escampant-la damunt les rajoles. Entre tant de merder però, una
llumeta se’m va encendre: havia deixat la meva ploma al despatx, encara hi
seria? Quan la feina de la policia es va anar acabant, la vaig veure: allà,
damunt la taula, al mateix lloc on l’havia deixada el dia abans, lluïa la meva
ploma. El cor se’m va alegrar. El valor de l’objecte és considerable, però és
un regal molt estimat de qui jo més
estimo i el preu és, doncs, impagable. Havia estat de sort, doncs. L’home de la
judicial me la va donar i jo me la vaig ficar, com un garrepa, de pressa, a la
butxaca.
Després, pensant-hi, vaig capir que de sort res de
res: aquells sapastres havien vist en la ploma un trasto inútil, un objecte
sense valor. Van preferir l’escriptura digital a l’analògica. Encara sort de la
incultura!
