dimecres, 23 de gener de 2013

Maternitat subrogada, paternit@t per sempre


Diguem que conec bé el què passa quan diuen a algú que no pot tenir fills de manera natural. Tot un procés de culpes, desil·lusions, tristesa, frustracions, s’apoderen de qui rep el diagnòstic i comença tot un procés de dol i acceptació. Sembla que l’atàvic instint de reproducció de l’espècie ressuscita davant la impossibilitat d’acomplir-lo. Però és realment l’instint el que mena moltes parelles a dur a extrems inversemblants la seva necessitat reproductiva? El més sorprenent és el que s’anomena de les “mares de lloguer”, més elegantment “maternitat subrogada”. És èticament acceptable llogar una dona, cobrant o no, perquè gesti un infant per un tercer? És necessari arribar fins aquí per tenir un fill?
Fa més de vint anys, quan tot això era gairebé ciència ficció, un gran metge i humanista, Alfons Vergés, em va comentar en una ocasió la quantitat de dones i homes que acudien a la seva consulta de reproducció assistida empesos per la pressió social, familiar, de tenir descendència. D’un altres, homes, que expressaven la obligació de la dona de ser fèrtil. De dones per a les quals un fill no era altra cosa que un objecte d’estatus social. Amb aquesta constatació expressava els mateixos dubtes, ja aleshores, que jo plantejo avui.
Per acabar, només recordar que, en realitat, el naixement d’un fill no és el final del procés: és el principi. Nou mesos de gestació, propis o de lloguer, no són res més que el començament de molts anys de paternitat-maternitat. Tota una vida.