Diguem que conec bé el què passa quan diuen a algú que no
pot tenir fills de manera natural. Tot un procés de culpes, desil·lusions,
tristesa, frustracions, s’apoderen de qui rep el diagnòstic i comença tot un
procés de dol i acceptació. Sembla que l’atàvic instint de reproducció de l’espècie
ressuscita davant la impossibilitat d’acomplir-lo. Però és realment l’instint
el que mena moltes parelles a dur a extrems inversemblants la seva necessitat
reproductiva? El més sorprenent és el que s’anomena de les “mares de lloguer”,
més elegantment “maternitat subrogada”. És èticament acceptable llogar una dona,
cobrant o no, perquè gesti un infant per un tercer? És necessari arribar fins
aquí per tenir un fill?
Fa més de vint anys, quan tot això era gairebé ciència
ficció, un gran metge i humanista, Alfons Vergés, em va comentar en una ocasió
la quantitat de dones i homes que acudien a la seva consulta de reproducció
assistida empesos per la pressió social, familiar, de tenir descendència. D’un
altres, homes, que expressaven la obligació de la dona de ser fèrtil. De dones
per a les quals un fill no era altra cosa que un objecte d’estatus social. Amb
aquesta constatació expressava els mateixos dubtes, ja aleshores, que jo plantejo
avui.
Per
acabar, només recordar que, en realitat, el naixement d’un fill no és el final
del procés: és el principi. Nou mesos de gestació, propis o de lloguer, no són
res més que el començament de molts anys de paternitat-maternitat. Tota una
vida.
