dimecres, 9 de gener de 2013

Immutabilitat estepària


Escoltava ahir els discursos dels representants espanyols a la inauguració del TGV i no vaig poder reprimir una certa tristesa: en gairebé quaranta anys de democràcia, la retòrica hispano-castellana ha canviat ben poc. Grans paraules, tòpics intemporals, grandiloqüència imperial. Tan el Príncep, malgrat un bon català, com don Mariano no van estalviar-nos res dels discursos del general: semblava la inauguració d’un pantà durant els anys 50.
L’estil del discurs d’aquests personatges habitants del centre de l’estepa, ens dóna una idea prou exacta de la seva mentalitat carpetovetònica, de la immutabilitat dels seus principis de conquesta i domini. És precisament quan van a un d’aquests dominis que no poden reprimir, ni que sigui per mostrar-se moderns, mirar-nos per damunt de l’espatlla i de reüll, de perdonar-nos la vida. Presumir de “orgullo colectivo ante el mundo”, com va fer el Príncep, per una obra que ha sofert retards clamorosos, que resta inacabada i amb deutes als expropiats és propi de savis de Vilatrista. Parafrasejant Jaume Vicens Vives, Rajoy ens va deixar anar que “Catalunya debe seguir siendo polo y pilastra de España”, en una ensabonada buida i merament abúlica xerrameca escoltada mil vegades.
A voltes crec que, efectivament, ens prenen per babaus, que sí, que som cornuts i encara paguem el beure. Llavors s’estranyen que cridem independència? Déu meu, quanta mòmia!