Escoltava ahir els discursos dels representants espanyols a
la inauguració del TGV i no vaig poder reprimir una certa tristesa: en gairebé
quaranta anys de democràcia, la retòrica hispano-castellana ha canviat ben poc.
Grans paraules, tòpics intemporals, grandiloqüència imperial. Tan el Príncep,
malgrat un bon català, com don Mariano no van estalviar-nos res dels discursos
del general: semblava la inauguració d’un pantà durant els anys 50.
L’estil del discurs d’aquests personatges habitants del
centre de l’estepa, ens dóna una idea prou exacta de la seva mentalitat
carpetovetònica, de la immutabilitat dels seus principis de conquesta i domini.
És precisament quan van a un d’aquests dominis que no poden reprimir, ni que
sigui per mostrar-se moderns, mirar-nos per damunt de l’espatlla i de reüll, de
perdonar-nos la vida. Presumir de “orgullo
colectivo ante el mundo”, com va fer el Príncep, per una obra que ha sofert
retards clamorosos, que resta inacabada i amb deutes als expropiats és propi de
savis de Vilatrista. Parafrasejant Jaume Vicens Vives, Rajoy ens va deixar anar
que “Catalunya debe seguir siendo polo y
pilastra de España”, en una ensabonada buida i merament abúlica xerrameca
escoltada mil vegades.
A
voltes crec que, efectivament, ens prenen per babaus, que sí, que som cornuts i
encara paguem el beure. Llavors s’estranyen que cridem independència? Déu meu,
quanta mòmia!
