divendres, 11 de gener de 2013

A Duran li dura


Com sempre que en passa alguna de grossa, Duran i Lleida és fora, al servei d’Espanya. Aquesta vegada se n’ha anat a Xile, poca broma, com a president de la comissió d'Afers d'Estrangers del congrés espanyol, per assistir a una trobada sobre humanisme cristià a la Universitat Miguel de Cervantes. Mentre el partit on milita ha reconegut el seu finançament il·legal i al parlament de Catalunya s’ha redactat un esborrany per “declarar la sobirania democràtica del poble de Catalunya com a subjecte polític i jurídic, iniciant el procés per fer efectiu l’exercici del dret a decidir, com a plasmació del dret a l’autodeterminació dels pobles”, l’home d’Alcampell es passeja per la pampa i declara que “és clar que no penso dimitir” al diari La Tercera.
El “plumeru” de Duran ja ha assolit unes dimensions inaudites, tant que dissimular-lo ja resulta una tasca absolutament inútil. La seva voluntat de jubilar-se a Unió, de no deixar el setial ni per fum de sabatots, es veu des de distàncies immesurables, gairebé com la que separa Alcampell de Xile.
A Duran li passa que és un polític professional i li resultaria difícil ser altra cosa en aquesta vida. Va néixer l’any 1952 i el 1976 ja era membre del Consell Nacional d’Unió. És a dir, des dels 24 anys que no ha fet altra cosa que política: idò, què voleu que faci? Per això no n’hi queda altra que defensar amb ungles i dents la seva habitació del Majèstic madrileny, fins i tot traint, si cal, els principis del seu partit. Duran durarà perquè no defensa el país, sinó a ell mateix.


Fotografia procedent del web de CiU.