Un policia al menjador de casa

A esplugues de Llobregat tenen un policia que es dedica a recórrer els instituts a la recerca de conflictes i, si pot, en una imprescindible tasca de bona voluntat, a evitar-los. Es veu que des de l’Ajuntament han promogut aquesta figura, el Manel, pacificador on n’hi hagi. El més impressionant, però, és que es justifica aquesta mesura dient que “reforça l’autoritat de l’equip docent”. Refotre, aquesta sí que és bona! I rebla el clau el mateix policia dient que: “Sóc policia. Jo sí que puc anar a casa dels pares dels nois... i si cal, es pot posar en marxa un procés penal”.

Mai haguera ni imaginat, ni en els meus somnis més obscurs, que ens deixaríem tutelar per la policia sense dir ni mu, i contents! No m’ho puc creure. El nostre professorat, incapaç de merèixer respecte, acudeix a l’autoritat repressora, dimitint de les seves funcions. Segurament pensen que tenint un policia al darrera mentre renyen un alumne ja en tenen prou. És com tenir permanentment el “gran germà” a l’esquena amenaçant l’infractor (?).

No pot ser veritat que aquells professors que corrien pel carrer davant dels grisos, ara es posen al seu costat empaitant els seus propis alumnes. La pedagogia del gest no pot ser més lamentable ni més castradora de la llibertat d’aula que tan i tan s’ha defensat; quant d’esforç inútil. Si aquest és el professorat que mereixen els nostres fills anem arreglats. El mateix home bo diu que el 99% són “bona gent”; així resulta que, per l’1% restant, hem de renunciar tots a la pròpia autogestió del conflicte. Estem ensenyant als alumnes a menystenir la societat civil, a llençar-nos als braços dels qui tenen el monopoli de la violència. Greu error pels qui prediquen la renúncia dels pares a l’educació dels fills: ara resulta que els mestres fan semblant. Ens donem compte que ensenyem els joves a sotmetre’s sense alternativa al judici de l’autoritat policial? Que no sabem que la seva paraula val més que la nostra? Per decret. Posar un policia a l’escola és reconèixer els fracàs del professorat.

No deixa de ser curiós que l’alcaldessa d’Esplugues, Pilar Díaz, que és professora, diu referint-se als conflictes: “I se solucionen. I tant si se solucionen!”, com en una amenaça. Home, només faltaria. Si avesem els joves a viure amb un policia al pati, d’aquí un temps el tindran a l’aula, i quan siguin grans veuran normal tenir-lo al menjador de casa.

És pel teu bé!

En un diari comarcal de Teruel llegeixo que un agricultor jubilat de 84 anys va morir en bolcar el tractor que conduïa. La periodista que redacta la notícia comenta (sic): “...resulta complicado convencer a una persona, ya jubilada para la cual el campo ha sido toda su vida, que debe dejar de trabajarlo. Sin embargo, las consecuencias pueden ser devastadoras”. L’adjectiu devastador, que ve de devastar, no és gens adequat per a qualificar la mort del José. Devastar és destruir un territori, els seus habitatges, collites boscos i tot el què convingui. No crec que les conseqüències de treballar el camp siguin doncs devastadores; en tot cas tràgiques.

Una mort accidental sempre és tràgica, tan si et bolca el tractor com si el cotxe et dóna tres voltes de campana. El José va sortir a llaurar com havia fet tota la vida, qui l’havia de convèncer de que ja no tenia edat? De segur que de petit, el pare o la mare, li havien dit més d’una vegada que ja tindria edat per fer tal o qual cosa. I ara, amb 84 anys, qui li havia de dir què havia de fer o què no? Quan tenim fills decidim moltes vegades per ells, perquè no tenen encara raonament suficient i, amb aquest argument, pensem que tenim  algun dret sobre ells. Com diu la meva mare, canalla naixem i canalla ens tornem i, així, quan tenim una persona gran a prop ens creiem amb el dret de dir-li què ha de fer. Sempre pel seu bé! Diria que és una expressió gairebé insultant, doncs pressuposa que el subjecte no sap què li convé.

La mort del José és tràgica, però això no justifica que li haguérem d’haver prohibit llaurar. Potser hauríem preferit que morís enganxat a un cul de cadira, acabant-se poc a poc veient escolar-se els dies sense fer res, inútil.

A vegades ens erigim en jutges del benestar dels altres i els dictem normes, els prohibim coses... pel seu bé. Jo, sincerament, crec que el bé del José era llaurar, com havia fet tota la vida. Si allà hi va trobar la mort, no importa massa.

Aquest vídeo és privat

Algú recorda aquell vídeo que el PSC va difondre durant les darrers eleccions sobre les retallades en sanitat? Es podia veure com un malalt moria al llit d’un hospital a causa de la manca de mitjans, representada per un ninot amb atributs de metge. Va ser àmpliament criticat, també per mi a l’entrada Una mica de decència.

Doncs bé, si ara premeu sobre l’enllaç veureu que us surt una imatge com la que reprodueixo. Són els temps i hi ha retallades. Curiós. Es veu que el PSC també privatitza.

El Partit Popular, i d’altres, es foten de tots nosaltres

A vegades un es refrega els ulls i es pregunta si no estem governats per una colla de tòtils que no tenen cap altre objectiu que ensorrar el país, no solament econòmicament sinó també anímicament. Ahir el PP es va convertir en paradigma del què dic.

Un personatge amb pinta de ratolí i veu aflautada, don Cristóbal Ricardo Montoro Romero, ens dius que ens deixem de “pitos y flautas” i ens posem a treballar d’una vegada, perquè sinó ens faran pam-pam al cul. Sembla que aquest homenet no en té prou amb munyir la vaca, sinó que vol esprémer la mamella fins deixar-la exhausta. Això no hauria d’estranyar, perquè els catalans ja estem avesats a treballar per la pepa de torn sense dir ni mu. Però això no fóra res si després no sortís l’espavilat del senyor José Enrique Millo que tracta el Govern –i per extensió, als catalans– de ploramiques, i aquí la cosa es complica. Convençut de que ha trobat la paraula definitòria absoluta no es cansa de repetir-la i ens la refrega pels nassos cada vegada que l’ocasió se li presenta: ploramiques! Si jo sóc un ploramiques, senyor Millo, vostè és un poca-solta i un caragirat, un poca-pena i un abusa-nanos. I paro perquè en tindria per estona. És un poca-solta perquè s’expressa amb menyspreu; un cara-girat perquè els interessos de Catalunya, que diu defensar, se’ls passa per l’arc de triomf; un pocapena perquè es pensa que és algú; i un abusananos perquè, emparat en la necessitat de governabilitat i en la majoria absoluta a Madrid, ens mira a tots de reüll i des de la trona, des d’on pontifica amb autosuficiència. Molesta que des de Madrid es fotin de nosaltres, però que ho faci un català ja no té dita.

Amb tot això, surt el benvolgut Joaquim Nadal, que no sé de quina galàxia baixava ahir, i ens parlava de la submissió als mercats, com si des de Catalunya hi poguéssim fer alguna cosa. De vegades un hom té la sensació que els nostres homes i dones públics neixen, es reprodueixen i moren en un pla que desconec i deixen anar, com qui les escup, paraules sense sentit . Senyor Nadal, ja està bé: posi’s a pensar home, que no fa mal!

No està bé, ens mereixem un altre tracte. Però també necessitem que algú ens retorni l’orgull que estem perdent per tot arreu a base d’ajupir el cap com someres que, carregades fins al capdamunt, encara reben, meselles, les fuetades del carreter barrut. Quan jugàvem a futbol, de petits, al pati de l’escola dels hermanus de la Garriga, teníem frases per animar-nos quan perdíem per tretze o catorze a zero: pit i collons! I també tàctiques per capgirar el resultat: joc ras i patada al ventre! Doncs això.

Sobre els infants i els seus drets

Aquest mes la cosa va de llars. Llegeixo en una carta, publicada el 13 de maig, signada per Natàlia Gifré i cinc firmes més, una defensa de l’escola bressol que sembla oblidada de l’administració. Escola bressol, llar d'infants són noms que volen substituir el de guarderia, que sembla que és ignominiós. No sé exactament quan va néixer aquest servei, però sí que en sé el perquè. La revolució industrial va comportar que les dones entressin a les fàbriques i, que en conseqüència, necessitessin que algú els “guardés” la mainada. En realitat no els calia pas que els nens rebessin cap mena d'educació, sinó trobar algú que en tingués cura durant unes hores al dia. Amb els anys, la mera substituta de la mare, s'ha anat sofisticant i les “guardadores” inicials han esdevingut autèntiques professionals. Tan, que fins i tot s'erigeixen en defensores i diuen (sic): “Per això reivindiquem que s'elabori una política educativa coherent respecte als drets i les necessitats dels nostres infants”. O sigui, que el què era una necessitat dels pares ara és un dret dels infants. Em sembla que ens equivoquem: al què realment té dret el nen és a tenir uns pares que puguin tenir-ne cura. El demés són succedanis. És per això que els esforços s'haurien de dirigir cap a la conciliació laboral, no pas a finançar llars d'infants. Les coses serien així més naturals i més barates. La reflexió que proposa Natàlia Gifré potser hauria repensar el paper de l'escola bressol i preguntar-se si realment és un benefici o un mal menor pels infants.

Al mateix diari, el psiquiatre Enrique Rojas afirma: “Un bon pare val més que cent mestres”.  Ho assumeixo i ho defenso.


Publicat a La Vanguardia del dia 15 de maig de 2012

Socialitzar

Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat d’assistir a una xerrada anomenada “Què aprenem si anem a la llar d’infants?” Estava adreçada “especialment, als pares i mares de nens de 0 a 3 anys, en edat d’anar a l’escola bressol”. L’organitzava la Regidoria d’Ensenyament de l’Ajuntament de Torelló. Hi havia dos conferenciants: l’Anna Pons Vilaseca, que es presenta com a investigadora sobre l’educació, i Enric Xicoy, professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna (URL). La senyora Pons representava la teoria i el senyor Xicoy l’experiència com a pare.

Ja em va sorprendre que es presentessin els teòrics beneficis de les guarderies com si fossin guanys econòmics, tenint de fons una inversió de futur. Aquests termes semblaven excloure un enfocament humanista per esdevenir esperpènticament econòmic. També sorprenia la gran quantitat de dades empíriques, estadístiques, que recolzaven la presentació: procedien d’un estudi fet als USA i realitzat l’any 1995, fa setze anys. Tan aquest fet com que la senyora Pons visqui a París, fan que la seva opinió soni llunyana, més quan el fet educatiu és de característiques bàsicament locals.

Durant una bona part de la conferència, la senyora Pons va deixar de banda la funció dels pares i mares i es va dedicar a cantar les excel·lències de dur el nen a la guarderia gairebé l’endemà de néixer, tot explicant-nos que els pares podien donar poca cosa als nadons, que no tenien ni coneixements ni voluntat d’educar-los i que no dur-los a la llar d’infants era poc menys que condemnar-los al fracàs. Si més no a menystenir les gran oportunitats que s’oferien als qui eren educats per professionals. Ras i curt, els pares que no duien els fills a la guarderia eren uns irresponsables que negaven un futur brillant als fills.

Tal vegada però, el què més em va inquietar va ser que, tan l’un com l’altre ponent i gent assistent, feien especial èmfasi en la socialització dels nens com a un dels beneficis més estimats que proporcionaven les llars. Socialitzar un nen de 0 anys, o de 3 anys? Em sembla una bestiesa pròpia del fast-tot que impera des de fa anys. En la mateixa ponència ja es feia referència a la gran capacitat que tenen les ments tendres per xuclar coneixements: és l’edat, sembla, en què es poden fixar hàbits, i potser ideologies?. És doncs el moment de fer-los partícips de la nostra meravellosa idea social. No fóra millor educar-los com a individus? Com a pare, he de deixar en mans de “professionals”, a qui no conec, la socialització del meu fill? Socialitzar, al capdavall aborregar, ja tindran temps de patir-ho. El què els cal és créixer com a persones crítiques, conscients de la seva individualitat i de la seva potencialitat com a ésser únic i irrepetible i, des d’aquesta independència, poder transformar la societat.

No m’ha preocupat mai que un nen usi el tovalló, es renti les dents o endreci l’habitació –coses que semblen preocupar fins l’extenuació a pares i sobretot mares–, sinó que tinguin ferms fonaments humans i formatius per a esdevenir motors de transformació, no pas transformats en diligents màquines socials, incapaces de plantar cara al què està establert. Primer jo, i des de  mi tot.

La moda de les nenes

Les dues nenes que es veuen a la fotografia apareixen a la pàgina 3 de Viure de La Vanguardia del dia 7 de maig. Totes dues ballen a la Feria de Abril de Barcelona. Deixant a part que estan extraordinàriament primes, van vestides i pintades com si fossin dones de 25 anys. La seva actitud, en la imatge fixa, no és gens infantil i fa pensar en posats adults. A sota, una reproducció sencera de la pàgina 10 del Viure del 9 de maig. La periodista escriu i il·lustra un reportatge sobre les creacions de marques reconegudes destinades a nenes.

Em produeix calfreds el tractament que es fa d’aquest tema, la moda de les nenes, als mitjans: una frivolitat irresponsable. Nenes convertides en dones seductores, sexis, atractives... Em sembla tot d’una ètica dubtosa i d’una perversitat social considerable.

Curiosament són les mares, dones, les qui guarneixen així les seves filles, i són dones les que publiquen articles com el que m’ocupa. Periodistes, dones que, sense cap rubor, avui fan propaganda d’aquestes moneries i demà aixequen el crit al cel per la utilització barroera de la feminitat.

A voltes les dones, algunes, pontifiquen de que els homes anem despistats pel món, però vist això no sé qui necessita la brúixola. Més quan un hom llegeix (sic): “...hi ha els regals de cosmètica, que prometen anar en auge. Com a exemple, l’última moda en festes temàtiques per a nenes és celebrar-les en un spa”.

Époustouflant, que diria aquell. Penós, diria jo.

Per riure... que ja convé

Acudit del 10 de maig:

Una dona ja madura pateix una crisi cardíaca i l’ingressen a l’hospital.

Mentre l’operen a vida o mort, té una experiència extraordinària i veu a Déu que l’observa. Aleshores, angoixada, li pregunta:

- Que ja m’ha arribat l’hora?

I Déu li respon:

- No, encara et queden 43 anys, 2 mesos i 8 dies.

Quan es desperta, eufòrica, decideix quedar-se a l’hospital i que li practiquin un estirament a la cara, una liposucció a les cuixes, que li injectin bótox als llavis i també se sotmet a un augment de pit. Va pensar que com que li quedava prou temps de vida, bé valia la pena.

Recuperada de la darrera operació, abandona l’hospital, travessa el carrer i l’atropella una ambulància.

En arribar davant de Déu, ella li etziba:

-Em pensava que encara em quedaven més de 40 anys de vida! Perquè heu deixat que m’atropellin!?

El bon Déu se la mira i respon:

- Dona, és que no t’he conegut!

Amb tot l'afecte: dir-vos a totes que sou boniques tal com esteu: no calen 50 quilos de maquillatge!


L'acudit que reprodueixo l'he rebut pel Facebook Rire, c'est parfait pour la santé.

El dret a no pagar

La Generalitat debat si admetre les denúncies presentades per les concessionàries d’autopista per l’impagament del peatge d’uns milers d’usuaris. Ja fa anys que l’Administració va instaurar l’embargament del compte corrent per a fer efectiu el pagament de les multes. O sigui que si es decideix tirar endavant els expedients és segur que a tots ens tocarà esquitxar.

Jo em pregunto si una part d’aquesta multa anirà destinada a la concessionària de torn en concepte de pagament de la factura. Si és així, crec que es tractaria d’una transgressió flagrant del dret a no pagar: al cap i a la fi, l’impagament de l’autopista no deixa de ser un afer privat entre client i proveïdor. Tots tenim el dret a no pagar davant d’una factura que considerem injusta pel seu preu o perquè el bé o servei facturat no ha respost al què desitjàvem. En qualsevol cas, hauria de ser un jutge qui decidís què és just. Es veu que les concessionàries tenen el cobrament assegurat, o si més no saben que el càstig exagerat de la sanció farà desistir els “morosos”. Glòria al poder públic protector, una vegada més.

Com sol passar, la baula final de la cadena és qui queda indefensa, qui acaba pagant, passant primer per una coronació ignominiosa amb les banyes de l’enredat.

Els cuyons de don José

És ben bé que aquella parèmia que diu que cada dia s’aprèn una cosa nova és certa: avui m’he assabentat que el President de la Junta de Extremadura es diu José Antonio Monago. Aquest cervell privilegiat de la política ha dit alguna cosa així dirigida a l’Alcalde de Barcelona Xavier Trias: “Yo le diría al señor Trías en catalán, porque a lo mejor no me entiende: si ten cuyons dímelo a la cara”. Aquest ens ha sortit poliglot. Diu aquesta genialitat fent referència a unes declaracions sobre la dubtosa rendibilitat de l’AVE extremeny que va fer el polític català.

Explicaré una curta anècdota personal. Per imperatius laborals, els meus pares van deixar el seu Taradell natal per la Garriga a principis del anys 60. Allà es van convertir en veïns del Josep i l’Encarna. L’Encarna era una aragonesa que cuinava com els àngels. La meva mare, en veure que la dona solament parlava en castellà, tement que no l’entengués, feia un esforç tan titànic com inútil per parlar-li en la seva llengua. Al cap de pocs dies, l’Encarna li va dir a la meva mare: “Mira Núria, háblame en catalán que te entiendo mejor”. Val a dir que l’Encarna i la mare van ser grans amigues durant quaranta anys; solament la mort de la manya va acabar amb la seva amistat.

Doncs bé, don José Antonio, “Hábleme en castellano que le entenderé mejor”. Quines coses té el monolingüisme...

La llei de lleis

Ja vaig escriure sobre Bankia en aquest blog quan va sortir a la borsa. Ara amb la dimissió, sobtada, del senyor Rato em ve la temptació de tornar-ho a fer i, amb aquesta excusa, explicaré el que em sembla que és l’origen dels nostres mals. Parlava, jo, aleshores de la depravació dels banquers que, havent-nos buidat les butxaques amb un primer sanejament, ens les volien escurar fent-nos socis accionistes d’ells mateixos. Ara no ens hi deixaran ni les engrunes.

Al què anava. La intocable Constitució espanyola diu (copy-paste):

Artículo 47.

Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada. Los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias y establecerán las normas pertinentes para hacer efectivo este derecho, regulando la utilización del suelo de acuerdo con el interés general para impedir la especulación.

Els hauríem de portar a tots, polítics i banquers, a la presó per incompliment flagrant de totes i cada una de les paraules de la llei de lleis. I m’explico: la gran enganyifa, la diabòlica dinàmica, ha estat precisament el convertir un dret constitucional en un objecte d’especulació. Impulsat pel creixement econòmic, amb els diners europeus, el mercat immobiliari va pitjar l’accelerador i promotors i constructors es van llençar a aixecar pisos i cases per a satisfer una demanda autoalimentada i fictícia: ja no es va construir per encàrrec, sinó per a l’estoc amb la vana seguretat de vendre demà a preus inflats. Als banquers els va faltar temps per apuntar-se al carro i es van oferir a finançar immobles amb hipoteques a 150 que realment valien 100. La cosa és retorçada: nosaltres mateixos especulàvem amb la nostra pròpia llar, arrossegats pel riu de l’avidesa, en pensar que sempre podríem vendre no a 100, ni a 150, sinó a 200. Ara resulta que aquell objecte no en val ni 50 i, a més, qui ens el va vendre ens deixa sense sostre. Ara, el banquer que feia de conseller, ha dimitit del seu càrrec i ens diu que la decisió va ser nostra, se’n renta les mans i surt per la porta del darrera amb el ronyó cobert.

“Impedir la especulación”, diu la consti. Ah! Qui durà polítics i banquers al TC per passar-se per l’arc de triomf la legalitat? Cal recordar que la ignorància de la llei no n’eximeix del compliment.

Algú recorda al mestre d’obres? Aquesta figura, desapareguda avui, rebia d’un veí l’encàrrec d’aixecar una casa. El mestre iniciava la seva feina procurant que l’obra fos, per davant de tot, duradora: aquesta era la garantia pel treball futur. Encabat, el propietari pagava i s’instal·lava. A cap mestre d’obres se li hauria acudit construir sense un encàrrec. Ara el mestre ja no existeix: arquitecte, aparellador, taxes municipals, drets col·legials, ocupació de via, impacte ambiental, etc. l’han substituït. Abans de posar la primera totxana, la llar ja ens ha costat un ...lló. Després encara: certificat d’habitabilitat, escomeses de serveis, contribucions, escombraries, assegurances... tot sobre el sostre de casa. Aquestes són “las condiciones necesarias” i les “las normas pertinentes”, que han convertit l’habitatge familiar en un bé de luxe, en un dret inabastable.

Certament indigna que els poders públics hagin abandonat els nostres drets essencials en mans d’especuladors miserables. Potser és que la misèria, i la pela, s’encomana.

La importància del gest

Fa dies que la senyora Alicia Sánchez-Camacho Pérez surt per tot arreu, sembla com si s’hagués multiplicat. Els darrers resultats a les eleccions al Parlament de Catalunya l’han dut a la primera plana dels mitjans de comunicació, i ella ho aprofita fins el darrer alè. Ahir mateix apareixia a la TV amb l’altra senyora del PP, María Soraya Sáenz de Santamaría Antón, formant un duo curiós. Per cert, aprofitant que avui és dilluns, algú li hauria de dir a la senyora Sáenz de Santamaria que estaria bé que de tant en tant es pentinés una mica, i que les rebequetes són per estar per casa i per les infermeres.

Tornem a la senyora Sánchez-Camacho Pérez que és la que ens ocupa. No discutiré ara la ideologia que defensa ni el seu projecte polític, sinó les formes que usa per a propagar-los. El seu to de veu i els seu gest expressiu són sempre amenaçadors: adverteix, dicta, assenyala, exemplifica amb molta facilitat. I no sols té aquesta actitud amb els seus adversaris polítics, sinó amb els seus propis correligionaris. El gest és el de la mare que renya contínuament per refermar la seva autoritat, que ofega “pel teu bé”. El voler estar sempre a l’ull de la tempesta fa que et mullis sovint; el protagonisme la fa visible i, amb aquesta visibilitat, els defectes s’amplifiquen.

El gest, allò que ara en diuen la comunicació no verbal, és important; el gest ens identifica tant com la cara.

De qui és el carrer?

La Pilar Rahola diu que el carrer no era de Fraga, com ara no és dels manifestants, antisistemes, o 15M’s. És cert; ningú pot atorgar-se el dret d’ocupar els camins per impedir el pas dels altres. Els camins sempre han estat importants, tant que fins i tot les propietats privades han de respectar allò que en diem, des de temps immemorials, dret de pas.

Però el carrer és de la policia? La pinta de la colla de mossos de paisà no tranquil·litza gaire; és més aviat inquietant. Cara tapada, cames obertes, mans a les butxaques, exhibició muscular, caputxa, actitud xulesca... francament, si me’n trobo un d’aquests, truco a la policia. Repregunto: és de la policia el carrer? Perquè darrerament sembla que sigui exactament així: és la policia la qui no ens deixa circular lliurament pels carrers, que ens remou la motxilla o la bossa i que exigeix que ens identifiquem. I tot en nom de l’ordre públic. Cal que tot estigui tranquil i net perquè els representants del BCE s’enduguin la impressió d’una ciutat endreçada i submisa. La policia, que ens ha de protegir dels delinqüents, es llença al carrer per protegir una colla de personatges d’ètica dubtosa. Però, la policia no era per protegir el poble?

Pilar, és cert que el Fraga va dir allò de “la calle es mía”, però ara ho ha recollit el Puig que, bat en mà, fa passejar els seus pretorians per les cantonades a la recerca de ciutadans rebels: detencions preventives, assetjament de manifestants, escorcolls aleatoris. Potser s’hauria de repensar el paper dels cossos policíacs, i ells mateixos haurien de reflexionar. El carrer no era del Fraga ni dels manifestants, però tampoc de la policia.

Sobre els títols als diaris

El títol d’un article al diari sol ser un resum molt compacte del què diu el contingut. Moltes vegades indueix a llegir-lo amb deteniment, o a no fer-ho ni que et matin. A voltes depèn de l’hàbit del lector: molts llegeixen solament el títol i amb això es queden. Així, la tria del títol es converteix en un element important i del qual cal tenir una cura especial.

No em sembla que el subtítol del que publica Ana Macpherson a La Vanguardia d’ahir, 3 de maig de 2012, sigui el més adequat. No és cert el 30% de les joves de 19 anys estiguin condemnades a patir un càncer de coll uterí; ni tan sols és cert que la infecció pel papil·loma provoqui necessàriament aquesta mena de tumor. Un dels autors d’un informe publicat recentment, Xavier Castellsagué, expert en infeccions i epidemiologia del càncer, es va fer un tip de repetir ahir, per la ràdio i la TV, que més de 90% de les infeccions per papil·loma es resolen per sí soles.

Entenc que aquest subtítol pot induir a error als lectors i provocar una alarma que no existia. Cal demanar una mica més de cura.  Potser haguera estat millor: "La infecció que pot provocar càncer de coll uterí ja afecta el 30% de les joves de 19 anys".

L’estat policial

La fotografia que il·lustra la portada de La Vanguardia d’avui, és prou gràfica: un policia vigila amb prismàtics els voltants de l’Hotel Ars a Barcelona, mentre el seu company apunta no sé a qui amb un fusell de precisió. Qui és al punt de mira de l’home armat? Qualsevol ciutadà que passejava a aquella hora pels voltants de la vila olímpica. Des de fa temps, tots els habitants del món ens hem convertit en sospitosos per una policia cada vegada amb més poder i atribucions, al servei de Governs i Estats controladors, intrusos a la vida privada, gelosos de l’orde públic, recelosos de l’individu capaç de qualsevol malvestat.

Ja fa dies que els responsables policials demanen lleis més dures, més càstig pels incívics, en definitiva més poder repressor. A mi, que he viscut la dictadura, tota aquesta tendència em posa la pell de gallina i em pregunto si la cessió del poder als Governs, a través de les urnes, els dóna carta de bucaners. Guanyar unes eleccions no és tenir un xec en blanc per girar els canons contra el poble. Tan pervers és aquest soroll de sabre induït que el mateix poble acaba cridant al seu favor.

Qui està a la creu del visor d’aquest home amagat en un balcó barceloní, puc ser jo, el teu fill o la mare del meu veí. El policia l’apunta per jugar. Amb l’arma muntada un gest molt lleuger, una pressió insignificant sobre el gallet seria suficient per segar una vida. A mi això em provoca més desassossec que seguretat.




Publicat a La Vanguardia del 04.12.2012

Es declaren (no tant) innocents

Els empleats de banca es declaren innocents en un blog que ha muntat l’UGT. De moment ha enregistrat 126 adhesions, que per un col·lectiu tant important no em semblen masses. Em sorprèn, més quan ahir per la TV3 se’n van fer ressò. Si visiteu la pàgina del manifest veureu, curiosament, comentaris anònims o amb pseudònim.

En la meva vida professional, el tracte amb els bancs ha estat imprescindible i constant. Com a responsable financer de diferents empreses he hagut de tractar amb tota mena de personatges en tota classes de circumstàncies. La majoria de responsables amb qui havia mantingut contactes, avui estan feliçment pre-jubilats, passen els dies amb una pensió avançada i privilegiada i s’alegren de no haver d’enfrontar-se amb temes com les accions preferents. Alguns d’ells em van humiliar quan no tenia diners per pagar nòmines i em deixaven anar crítiques impertinents a la meva mala gestió; des de la seva butaca, en un despatx ben moblat, em miraven amb suficiència i arrogància. D’altres es van arriscar fins on els seus poders els deixaven. Aquests darrers saben que, en temps de vaques grasses, van rebre el meu reconeixement en forma de beneficis per a ells i les seves entitats. Quan els bancs es van anar convertint en especuladors a la borsa i al totxo, empleats i directors de sucursals petites i grans es van llançar a la venda d’hipoteques a tot bitxo vivent i a comprar passiu per a transformar estalvis en accions. D’aquesta manera aconseguien incentius prou sucosos que els procuraven ingressos per damunt de les possibilitats seves i de l’entitat. Que no han enredat ningú és una entelèquia: si no coneixien les clàusules abusives en contractes i productes, són culpables d’ignorància dolosa; si les coneixien, aleshores, directament, han enganyat els seus clients.

No val apel·lar a l’obediència deguda, a dir que ells només feien la seva feina, que obeïen instàncies superiors. Potser els caldria haver reflexionat sobre la bondat de certs productes i l’ètica de certes tècniques que figuren als manuals de venda. Ara recullen els resultats d’aquella lleugeresa i es queixen. No s’hi val. La gent es guanya els diners treballant i acudeixen al banc perquè no hi ha altre remei. Quan els portem el fruit de la nostra feina, han d’entendre que són dipositaris dels diners i, sobretot, de la nostra confiança. Trair-la és molt greu. En molts cassos, aquesta traïció ha estat inconscient, però això no els exculpa; de cap manera no els fa innocents. 

Els ous de l’autopista

Fa pocs dies vaig viatjar per l’autopista AP7 des de Cassà de la Selva fins la frontera francesa. Hi ha un bon tram que està en obres des de fa almenys 2 o 3 anys: hi afegeixen un carril. Està bé. Després de més de trenta anys la concessionària ha tingut a bé de fer aquesta obra amb els dinerons que, religiosament, fins ara hem anat pagant. Ara però, estan esparverats: els catalans s’han revoltat i no paguen el petge! Això els té acollonits, sobretot perquè la llei no és massa clara quan a l’execució de possibles sancions contra les conductores rebels. Si, per aquelles espifiades legals, resultés que el Govern no pogués sancionar-les, la cosa adquiriria unes proporcions catastròfiques. De fet, caldria endegar un procés per mirar de cobrar factures pendents i això, com ja se sap, és força voluble. Ah! No hi hauria prou cobradors del frac per a fer-hi front. Quan costaria reclamar un deute de 1,70 €? Sobre, més segell, més paper, més tinta, més costos informàtics, més hores de personal... No valdria més el farciment que el gall? Quantes cartes de reclamació caldria enviar a cada morós? Quants carters fent hores extra? I si no es paga, anirien al jutjat? Com provarien qui ha passat sense pagar? Amb l’anotació d’una matrícula feta per un empleat sense atribucions d’autoritat? Qualsevol reclamació s’ha de fer a una persona, física o jurídica, i, que jo sàpiga, un cotxe no és ni una cosa ni l’altra. Anotar una matrícula no és identificar ningú i el personal civil no té cap mena d’autoritat per demanar que t’identifiquis. Encara més: si la Generalitat cobrés els 100 € de sanció, els 1,70 € hi són inclosos, o la factura continuaria pendent? Ras i curt: tenen mala peça al teler. Estan espantats!

Com deia al començament, vaig passar per l’AP7 fa pocs dies i em vaig trobar amb trams tan ben senyalitzats com el de la fotografia. Ratlles tatxades, que no es veuen o que no valen. Si per postres et toca circular-hi de nit i plovent, el teu cervell rep una informació que és més falsa que un duro sevillano. Les neurones van boges i, al capdavall, l’àngel de la guarda, que no dorm ni de nit ni de dia, et mena pel camí menys dolent. Un autèntic bunyol, un himne a la seguretat. Mentre els mossos multen el pare que viatge en busca del seu fill, mort, ni es miren aquests atemptats tant o més cruels que un excés de velocitat.

Senyor, guarda’m dels meus amics, que dels meus enemics ja me n’ocupo jo

Imatge de "La dança de la mort"

de Matthäus Merian (1593-1650).

L'usurer sobornant la mort.

Llegeixo unes declaracions del ministre Jorge Fernández on diu que “hemos tenido que forzar el ordenamiento jurídico para poder actuar contra los incívicos”. No m’estranya pas gens: per encendre una foguera davant la borsa de Barcelona han engarjolat una responsable de la CGT; realment cal retorçar les normes per aconseguir aquesta gesta. Impressionant. Un zel molt lloable per protegir-nos dels malvats.

Paral·lelament, visc en directe el problema d’unes participacions preferents d’Unnim –“persones al servei de persones” deia la propaganda–. Aquesta entitat, com qualsevol altra usurer modern, es va dedicar a buidar les butxaques de jubilats i estalviadors modestos oferint-los un interès per deixar-los els diners a mai tornar. Ara, aquesta pobra gent depèn de la voluntat dels nous gestors, BBVA, qui encara es penjarà una medalla a la magnanimitat tornant-los la meitat del que hi van aportar: la llei els empara! I aquí ningú no força l’ordenament jurídic; tothom calla i deixa passar els dies.

Si els amics són els bancs i els qui els havien d’haver controlat, i els enemics són una noia amb un llumí, em remeto al títol.

Dels pecats del piu nostrosenyor se’n riu

Els ha faltat temps. Als periodistes esportius els ha faltat temps per a emprendre l’atac contra l’home que ha donat més títols al barça en quatre anys que tants d’altres en els darrers quaranta. Guardiola ho deia: m’alabeu perquè guanyo. I així ha estat. Ahir, al programa de Catalunya Ràdio Catalunya vespre esports, a l’Òscar Fernàndez se li va omplir la boca estenent un mar de dubtes al voltant de l’entrenador. En una editorial, a boca plena, escup consells a tort i a dret, sobretot pel Pep: “ha de fer”, “s’ha de reunir”, “no pot...”, “no es pot esperar...”, etc. Li caldria una cullerada, sopera, d’humilitat i entendre que tenir un altaveu no dóna dret a dir bajanades ni a erigir-se en portaveu de ningú.

Perquè als periodistes esportius els molesta tant el Pep? Perquè no han pogut ni tan sols esperar a la derrota del Madrid per a abocar tant de fel? Des del començament de la seva feina d’entrenador del club, Guardiola ha mantingut la distància amb tot el periodisme, sigui d’aquí o de fora. No ha concedit ni una entrevista ni ha facilitat filtracions sobre les seves decisions i això no genera notícies. I, sobretot, ha guardat amb gelosia i ètica les decisions personals per a ell, la seva família i els amics més íntims. I això emprenya a personatges com l’amic Grau, ínclit fantasma de TV3, que va acabar els torrons a l’entrenador i va haver de recular en la seva pretensió d’amigot col·legui. El seu “comandante” no s’ha sentit mai més. I això pica i molt. Del Pep els ha emprenyat la seva independència. S’han passat mesos especulant sobre la seva renovació i llençaven, avui sí i demà també, dates i més dates en les quals la decisió es faria pública, però no. Tants profetes i tots espifiant-la.

Sense lliga (adverteixo des d’aquí que encara no s’ha acabat) ni xampions, solament amb el consol de la copa, ha estat suficient com per deslligar tots els greuges. Si escolteu el programa que he citat, sentireu com Jordi Borda i Xavi Campos, sota la batuta de l’Òscar, especulen durant quinze minuts sobre un tema recorrent: la renovació. Si ho seguiu amb una atenció mitjana –no dóna per gaire més– us donareu compte que en realitat saber, el què se’n diu saber, no saben res. Solament suposicions, intrigues, mitges paraules, al·lusions a un vaporós entorn, a boiroses fonts properes; tot expressions recurrents i inespecífiques, pura retòrica. En definitiva, pura cagarrina verbal, que no arriba a mental. I tot amanit amb l’auto-adjudicació de portaveus del barcelonisme. Ja té pebrots! Quin nivellàs nois, quina excel·lència! No cal haver estudiat gaire per a posar-se davant del micròfon i engegar la gramola sense solta ni volta.

Mentrestant el Pep continua donant-los pel sac un dia rere l’altre i això fa mal. I penseu, baladrers de pena, que com diuen els valencians “dels pecats del piu nostrosenyor se’n riu”.

Les bones notícies

Ahir, dia de sant Jordi, vaig sentir el President Pujol per la ràdio clavant una filípica entusiasta i positiva ressaltant fets i empreses del país que avancen. Malgrat que no combrego amb tota la seva ideologia, reconec que Jordi Pujol es un autèntic drac polític i que als seus 80 anys mostra una energia que ja voldria algun dels parlamentaris en actiu. Entusiasta i positiu, el veterà home d’estat fa un repàs fins i tot de la Jenifer dels Catarres, i la canta en directe a RACC1.

Al vespre veig, mig de passada, l’Espai Terra dirigit i presentat per l’ínclit Tomàs Molina. Presenta una previsió de pluges pels propers mesos i l’anomena “anomalia de precipitació”. Anomalia, una paraula amb evidents connotacions negatives. En realitat no es tracta d’això, sinó d’una simple comparació entre la mitjana (incerta per curta) d’un determinat nombre d’anys i la previsió (incerta per naturalesa). Per tant, potser hauríem de parlar de “previsió d’anomalia”, perquè aquesta encara no s’ha produït. I encara: no estaria millor una expressió en neutra i dir, per exemple, “variació de precipitació? En aquests temps crítics no estaria gens malament afegir que, sortosament, aquest any tindrem un superàvit de precipitació. Mira per on!

Per contra ja fa dies que no ens martiritzen amb imatges d’embassaments secs, ensenyant despulles, perquè ara estan plens. Fixeu-vos en la gràfica: des de fa més d’un any estem molt per sobre de la mitjana i el Tomàs sense dir ni mu. No m’ho sé explicar. Perquè no obsequiar el país amb una bona notícia? És, n’estic segur, perquè no ens animem massa i ens posem a gastar aigua pels descosits; imbuïts en les retallades, l’equip de l’Espai terra, no gosa tocar campanes: no fos cas que això ens provoqués una alegria i, com el ruc acostumat a no menjar, morir de felicitat. Gràcies, Tomàs i companyia, per vetllar pel nostre bé.

Amics de l’Espai, no s’hi val tocar sempre a sometent. Escolteu el President Pujol i preneu-ne exemple. Si us he de ser franc, un tornado als USA m’importa un cogombre, però el superàvit en aigua a Catalunya em fa feliç.

P.D. Un altre dia parlarem de l'helicòpter, aquesta baluerna tant verda que emmerda l'espai terra, dia si dia també, amb els viatges de la Cori i el Toni....

Per a la Carme, a qui estimo i penso

La reina està trista, què li passa a la reina?

El rei se’n va de cacera, cau per l’escala i s’esberla el maluc. Adolorit, torna cap a casa per curar-se la ferida. La reina se’n va de pasqua –ortodoxa– amb la família, però ella no cau i allà que es queda. Fins aquí és tot normal: un matrimoni mal avingut on ella castiga al marit calavera amb la seva absència baladrera.

Però la Sofi i el Juanca no són els del primer segona, que es tiren plats i vacances pel cap cada dos per tres. Ells dos, per la gràcia de Déu i el Caudillo, són els representants nats i perennes del poble espanyol, aquels veïns més enllà del Sènia. Quan van acceptar el càrrec, aquest portava adherits uns drets, entre els quals hi ha un sou de pebrots, immunitat absoluta i bellesa per decret. Però les adherències també són deures, pocs, però hi són. I el primer és aparentar el què no són i el què no senten i si convé defensar-ho, perquè de la mateixa manera que no necessiten els vots del poble per regnar, tampoc poden escollir el què cal fer i el què cal dir. Servituds de la corona. D’aquesta manera, quan la Sofi es va casar amb el Juanca, aquella ja sabia que, malgrat totes les perversitats dels borbons, ella tindria enganxada al cos i a la ment com una paparra la obligació de ser al costat del rei com una “esposa com cal”. No perquè sigui una fava incapaç de veure les barrabassades del marit, sinó perquè és la reina: ella havia d’haver tornat de Grècia immediatament, anar a l’hospital i dormir en una cadira al costat del rei; no perquè sigui una esposa cega, sinó perquè ha de ser la reina clarivident. Mal paper, cert, però és el que li toca.

Ja em perdonaran les feminoides que es dediquen a presentar na Sofia com aquella esposa abnegada i perdonadora, generosa, marassa i bona persona. Des del meu punt de vista, si ella no s’ha muntat la seva vida per passar-la tan bé com pugui aleshores sí que és una fava, i grossa. La seva vida “privada” se me’n fot, però la feina de reina que la faci.

Dit això, visca la república!

Els drets robats

De mica en mica, a poc a poc, com un supositori de glicerina inadvertit, ens van endinyant un estat policial per la porta del darrera. Amb habilitat, el poder de la policia va adquirint proporcions insòlites.

Em fixo en l’actitud noruega davant de fets com la matança d’Utøya, que un ideòleg de mala raça, Anders Behring Breivik, justifica en defensa d’Europa. Els noruecs, des del primer moment, han preferit la seva llibertat individual i com a poble a fer concessions als violents, en nom d’una suposada seguretat. No han cedit ni un mil·límetre a la provocació dels qui busquen l’enfrontament directe. No fa massa anys, el pare d’una amiga es queixava de les flors arrencades dels parterres públics i proposava no plantar-ne més. Jo li vaig dir que el que calia era reposar-les immediatament tantes vegades com calgués perquè els incívics es donessin compte de què no estem disposats a viure sense flors. L’home em va clavar una mirada diabòlica i va engegar una filípica encesa que em va deixar glaçat. Són les dues actituds: respondre amb l’enfrontament o amb la convicció.

Avui veig el resultat d’aquesta enquesta a La Vanguardia sobre les càmeres de seguretat que el conseller Puig (l’home del bat, que bé podria ser el del sac) vol instal·lar per carrers i places amb la voluntat de salvar-nos dels violents. De debò que no hi ha altra manera d’evitar aldarulls que sotmetre’ns a tots a la vigilància permanent? No m’ho crec. Més aviat penso (ara seré complòtic) que existeix una voluntat política de control de la societat, de tota la societat, de tenir-nos sota l’ull de la policia tot el dia, cada dia de l’any. La policia ara ja té les armes, el monopoli de la violència, la presumpció d’infal·libilitat i només els falta prevaricar legalment en base a l’ull que tot ho vigila. Em nego a vendre gratis la meva intimitat i la meva llibertat, o potser és que me les expropiaran com si fos una vulgar YPF?

El valor de les enquestes del diaris és més que dubtosa i cal donar-los el valor que tenen: mínim. Però no deixen de ser simptomàtiques. Que el meu país accepti, amb el 82% de majoria, perdre la dignitat em desmunta i em provoca un desassossec vertiginós; són aquells moments en què miro al nord i em ressonen properes les paraules, encara vigents, de Salvador Espriu: “Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m'agradaria d'allunyar-me'n, / nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!”. Nord enllà, sembla que no roben tant.

Xantatge de què?

Joan Martorell i Barberà, a la Vanguardia del 17.IV.12, ens presenta el rei Joan Carles com a garant d’estabilitat i refugi dels catalans. No m’atreviria a negar-ho; qui sap, malgrat la història negativa de les nostres relacions amb els borbons, potser sí que al capdavall els hauríem de donar les gràcies.

Una altra cosa és el “xantatge dels vots”, una expressió inadmissible i perversa, que em du a pensar que el qui la pronuncia no té prou clar què és la democràcia. Des de quan els vots són un xantatge? Els vots són la veu del poble, l’expressió de la seva voluntat, i com a tal indiscutible. Els vots són el judici del poble, tan a l’hora de premiar la bona gestió, com a l’hora de castigar-ne la dolenta. A quin judici està sotmès el rei? Legalment a cap. Però hi ha la veu popular i ara fa trontollar una institució que hauria de ser exemple per a tothom, i que s’ha comportat com un nou ric vulgar i insensible.

La nostra veu no és a la boca del rei, sinó a la de les institucions elegides i referendades per la voluntat popular i si el rei se n’ha anat de cacera alegrament i tan panxo és precisament per això: perquè no està sotmès al judici dels vots. Tot i així, ja en parlarem...

L’art i la pela

El Quim Monzó, a la seva columna del 14 d’abril, analitza una possible bombolla de l’art. La febre dels especuladors per trobar valors–refugi al diner fa que molts d’ells es decideixin per invertir en art. Si em permeten, els explico una petita i curta història. Durant la crisi dels vuitanta vaig conèixer l’hereu d’un prohom que em va confessar que el seu pare l’havia espifiada. Durant els anys d’exercici de la seva professió havia acumulat tant de negre que va demanar consell al seu assessor per tal de que la fortuna acumulada no perdés valor. L’assessor, sense dubtar, li va dir que invertís en art. L’home, confiat (és una manera de dir), va posar-se immediatament a la feina, i en pocs anys va reunir una col·lecció certament considerable i de qualitat.

En morir posseïa un autèntic museu i els seus tres fills van decidir que, tota vegada que l’art no era pas la seva afició, vendre-ho i repartir-se el producte. Val a dir que el pare havia anotat curosament els cost de cada quadre i, amb aquest valor de referència, van consultar diversos galeristes, col·leccionistes i marxants. Tots, sense excepció, els oferien quantitats per sota de 50% de valor d’inventari i es mostraven indignats. Al capdavall, un  d’aquests comerciants els va fer caure de la figuera dient-los: “Mirin, jo em dedico a vendre art, no a comprar-ne. Per a guanyar-hi venent, l’he de comprar a preu de saldo”. I aquesta és, i serà, la realitat de l’art. Només té el valor que li volen donar els qui el compren per admirar-lo i no com a objecte d’especulació.

La imatge que acompanya aquest escrit és d’un retrat de l’artista sueca

Jeanna 

Maria Charlotta Bauck  pintada per Bertha Wegman.

Me’l va descobrir l’Olga Portus.

El rei i l’elefant

Ahir els comentaris sobre la cacera botsuaniana del rei va ressonar tot el matí per la ràdio. Evidentment eren crítiques al cap de l’estat per passejar-se impúdicament per la descarnada Àfrica, com un vulgar colonitzador modern amb una escopeta a coll disparant a tort i a dret. Va bé. Em van sorprendre però un bon nombre de senyores provectes que van sortir en defensa dels pobres elefants. Aquest és un animal que, per la seva bonhomia, desperta simpaties arreu i arrenca sentiments tendres en ànimes santament indignades. Com es pot caçar un animal tan bonic? Com és que no se’n respecten els drets? Com es permet que aquell país no protegeixi una meravella de la naturalesa? Matar animals en perill d’extinció, quina vergonya! No em va sorprendre, la veritat. Però em produeix certa pena sentir argumentacions tretes del bonisme que els mitjans deixen anar per boca de personatges desconeixedors de les realitats locals.

Que fàcil és criticar des de les nostres cadires desenvolupades els actes dels països pobres. Durant centenars d’anys, els camps i muntanyes del nostre país han estat espoliades de fauna empaitant-la amb fletxes i trets; una activitat que havia donat, i dóna, feina i diners a veïns i forasters. Un bon dia ens vam donar compte que havíem eliminat de l’entorn animals que mai més tornaran i vam decidir que calia posar-hi remei. Per això es van protegir espècies i prohibir activitats i vam convenir, unilateralment, que això s’havia de fer arreu. Als ulls africans això és tan com dir: nosaltres ja hem tret tot el profit de la cacera; ara ens convé repoblar per a tornar-hi més endavant i prohibim als negrets que cacin els pobres animalons. No fóra el cas que ens malmetessin el negoci futur!

Em sap greu per les senyores provectes, però si caçar elefants significa donar feina a uns quants milers de botsuanians, doncs que els cacin. I si no volem que ho facin, paguem-los les seves produccions al preu just. Però mentre hi hagi un sol home que es mori de gana no podem pretendre prohibir-los buscar el menjar de la manera que sigui. O és que els nostres avantpassats no ho van fer en altres temps? Quin dret tenim a exigir-los que nosaltres sí però ells no? Em sembla que ens cal una reflexió.

N’Alícia ens salvarà, si ens deixem

N’Alícia se n’ha anat a Madrid a parlar amb els seus superiors a veure si arregla el problema catalán i ha tornat com havia marxat: sense res, malgrat que li sembli que ens han donat l’olla plena. Més aviat és ella qui es vol creure que dient que el Gobierno garanteix la liquiditat de la Generalitat, ja ho tenim solucionat: ja pagarà el papà. N’Alícia no ha entès que els catalans ja no volem la tutela del papà, que volem administrar el sou que dignament i coratjosa ens guanyem treballant cada dia. N’Alícia ha semblat aquella mama que diu al fillet que ja parlarà amb el padrone perquè no sigui massa dur, que el fillet ja farà bondat i que no gastarà massa; que sisplau, no li faci pam-pam al cul. Bonica imatge femenina, aquesta d’anar a agenollar-se davant del patriarca.

Tot això ho ha fet n’Alícia pel nostre bé: si fem bondat el papa no ens truscarà més fort... potser. Hem de ser obedients, complir amb tot el que ens han dit, abaixar la cresta i així ens pagaran la factura. Bonic i galdós favor, mamà Alícia. Una vegada més hem fet el ridícul a causa de no saber tancar la boca i maleït favor el que ens fa. En català en diríem una bocamolla, en castellà una bocazas.

La llei de l’Homs

Avui, a primera hora del matí, m’han desvetllat els raonaments del Conseller Francesc Homs. Comparava Catalunya amb Alemanya per justificar el cobrament de deu euros diaris en concepte de dieta als malalts ingressats en centres hospitalaris. Deia l’home, tan panxo: “Multipliqui deu euros pel nombre de malalts...”.  És una reducció pueril.

És cert que quan un hom és a l’hospital, on li donen tot el menjar, no gasta a casa. Aquest argument oblida però que un malalt hospitalitzat provoca automàticament una despesa familiar elevada. Generalment, l’hospital no és a la porta de casa i força viatges extraordinaris. La persona que té cura del malalt i estalvia recursos públics, bé que ha de menjar i dormir i s’ho paga, moltes vegades a un preu prou car. Ja no parlem de l’aparcament: una part del finançament indirecte dels centres mèdics prové de l’explotació de pàrquings a preus de robatori (aparqueu una estoneta a l’Hospital de Granollers i en sortireu escaldats). L’Administració encara permet que hi hagi espavilats que s’aprofiten de la necessitat dels altres. Per acabar, a molta gent els costa una part del sou quan li fa més falta.

Em sembla que amb aquestes lleis d’Homs no anirem gaire lluny i continuarem castigant la butxaca dels mateixos de sempre. Taradellenc com es proclama, li aconsello al Conseller que vagi en peregrinació a Puiglagulla, que besi la Verge entre lleons i que llegeixi el poema de Fages de Climent: “...i mesureu la tramuntana justa/que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat”. Que de tant espolsar el poble no ens quedem sense blat, sense sac i sense país.

Menys riure i més córrer? Apa!

No, el Pep no va dir “menys riure i més córrer”. He escoltat l’entrevista que li van fer abans del partit contra el Getafe d’ahir i en cap moment no he sentit aquesta frase. El tall que s’hi acosta més diu: “...més concentrats, més ‘sèrios’ i córrer més”. Són dues expressions ben diferents. La primera faria una referència sibil·lina a les imatges de la trobada a ca l’Abidal, on els jugadors s’ho passen bé per animar al company abans d’una operació prou seriosa. En canvi la segona fa referència solament a una actitud davant dels compromisos que s’esperen.

De nou, els periodistes dels nostres mitjans públics adapten les paraules a la seva set de notícies morboses i midifiquen la realitat. Ho han repetit a totes hores i en tots els espais, no fos cas que no ens n’assabentéssim. És certament decebedor comprovar com ens poden enredar sense que els tremolin les pestanyes. Si ho fan així quan nosaltres ho sentim en directe, em puc preguntar què és quan ens hem de refiar del què ells ens transmeten. Certament penós.

La Federació del Consell Islàmic de Catalunya i l’imam Laarousi

El comunicat de la Federació del Consell Islàmic de Catalunya, publicat al seu web, mereix una anàlisi de contingut, un contingut que fa referència a la recent imputació de l’imam de Terrassa. Hi ha tres punts en aquest escrit que semblen, més que respectar la llei, concedir un vot de confiança amb recança a les institucions democràtiques del país. I semblen fer-ho des d’una posició superior de poder. És inquietant.

El primer diu (sic): “Respectem la investigació del cos policial de la Generalitat de Catalunya”. Això ni s’hauria de dir. Naturalment que ho respecten. Em poden explicar què significaria no respectar-ho? Quines mesures adoptaria la Federació? Haver de reafirmar aquest “respecte” no sembla gaire normal.

Segon (sic): “Confiem en la neutralitat i l'eficàcia judicial per tractar temes sensibles tal com ho és el cas de l'imam de Terrassa”. Ah! Així el tema sensible és l’imam? Jo em pensava que era el respecte a les dones el què era sensible. El senyor imam, amb tot el respecte que pugui merèixer, és una sola persona; en canvi el col·lectiu femení em sembla molt més important.

Tercer (sic): “...que aquest cas no sigui un motiu de desprestigi del col·lectiu dels imams  que adeqüen  els seus sermons a la realitat  social i cultural del país d'acollida”. O sigui, el pensament continua essent el mateix, però els imams, en públic, adapten els seus sermons. És que les admonicions en privat són d’un altre caire?

Tot això es diu en aquest comunicat, però em somou més el que no es diu. El silenci és clamorós pel que fa a mesures que aquesta organització prendrà en el futur contra aquells personatges que gosin promoure la violència i el menyspreu contra qui sigui. Enlloc no s’aprecia la voluntat d’actuar contra els membres musulmans que gosin transgredir valors que afecten els drets humans. És aquesta inactivitat, la manca d’actuació el què preocupa.

Perquè aquesta Federació sigui creïble ha de prendre decisions actives, que desautoritzin imams i falsos profetes que no fan altra cosa que emmerdar la convivència. Mentre no sigui així haurem de mantenir comunicats com aquest entre parèntesi. Sembla talment que no hagin entès res.

Davant dels casos de corrupció, com el que s'ha destapat ara amb les ITV, voldria demanar al President del País el Senyor Artur Mas que sigui inflexible, dur, cruel si convé.
És la manera, la única, de ser creïble: destituir immediatament els presumptes culpables. Solament així veurem els ciutadans que no hi ha perdó pels qui són sospitosos de frau públic.

Externalitzant la crisi

Mentre escric aquestes vel·leïtats sento per la ràdio el plor de l’inefable Enric Reyna (president de l'Associació de Promotors de Barcelona) ..., pobret. Plora desesperat, desconsolat, perquè no té finançament. Hi perd, pobret.

Aquest any en fa 60 que les cartilles de racionament van ser desades a Catalunya. Si hom visita el Google encara pot veure imatges d’aquells documents que algú, previsorament, va guardar a les golfes... mai se sap. Jo, que vaig néixer el 1954, ja no vaig haver de racionar-me, però encara vaig poder viure el zel amb què avis i pares tractaven aliments tan bàsics com el pa com si fossin or. Un tros de pa a les escombraries era un delicte de cangrí i, abans d’encetar-lo, hom dibuixava una creu sobre el revers de la peça en senyal de devoció, no pas sempre i necessàriament religiosa. Moniatos en lloc de patates, xicoira en lloc de cafè, fulles de patata per tabac i pa negre.

D’aquella societat en va sortir la generació dels meus pares, una gent que va treballar de sol a sol durant tota la joventut, que sobrevivia amb sous de misèria i que fumava burilles. El divertiment era mínim. La meva mare explica que algun diumenge anaven a peu de Taradell a Tona per ballar cinc sardanes i tornar a casa. Entre els dos pobles hi deu haver uns 8 km, una hora i mitja de camí. Feu-vos una idea de la proporció entre l’esforç i el premi. Aquella gent va lluitar deixant-hi la pell per tirar endavant la família i, a Catalunya, homes i dones sense distinció, es llevaven cada matí a toc de sereno i de sirena i anaven a la fàbrica quan hi havia feina. Aleshores l’hedonisme no es coneixia però hi havia alegria, optimisme, la seguretat de què, amb coratge i esforç personal i, a través d’aquest, el col·lectiu, les coses anirien millor.

Avui sembla que tornem al racionament, que aquella cartilla que l’avi va desar, per si de cas, revifa amenaçadora i molta gent se sent frustrada i es deprimeix i plora (com el Reyna). I què fan per sortir del pou? Externalitzar la culpa, traspassar-la a qui sigui per tal de poder continuar plorant i que sigui algú altre que es posi a barrinar. Mentre no ens hi posem, hi haurà gent (com el Reyna) que farà l’estraperlo i ens passarà al davant deixant aquest país a les mans dels miserables (com el Reyna) i no pas dels ciutadans. Vinga home, pit i collons!, que dèiem al pati del col·legi.

L’estupidòmetre

Els amics periodistes de TV3 continuen amb el seu mal gust i la imitació permanent de la caverna mediàtica madrilenya. Potser a ells els fa molta gràcia, però a mi no gens. Ben al contrari el gest em sembla una cretinesa imperdonable. Així també ho expressa Ramon Solsona al seu article d’avui a La Vanguardia. L’incombustible Xavier Valls continua empastifant el periodisme d’esport català amb acudits sense gràcia. Ja sorprèn que en molts programes es dediqui més temps als rivals que no pas als equips propis.
Ja fa temps que predico contra les maneres poc serioses que practiquen des de Esport Club. La mofa indiscriminada, a més, no contribueix gens a calmar uns ànims que ja estan prou exaltats, que fa altra cosa que establir una competició inútil, estèril, que no fa altra cosa que posar-los a l’alçada d’aquells a qui critiquen, això sí “sense acritud” com deia ahir el senyor Valls. No caldria reflexionar una mica i deixar-nos de cançonetes insultants, d’imitacions sense solta i anar a la nostra? Amb tot ens ha de passar que necessitem enfonsar el contrari per poder treure el cap a fora? Em sembla que no és manera. Algú haurà de posar un mesurador de l'estupidesa.

Messi versus Nadal

“No accepto que em diguin que em dopo, treballo milers d’hores cada punyetero dia”. Aquesta frase la vaig llegir al diari i la pronunciava Rafael Nadal, un dels millors tenistes del món. Em va fer pensar. Sempre havia defensat que sense un  talent innat era impossible ser un crack a la vida. Però darrerament, el culte indiscutible a l’esforç, m’havia fet creu que potser sí, que allò del “tu pots, si vols” podia tenir contingut. Però la frase de Nadal i els darrers èxits de Messi em demostren que no: amb molt d’esforç, persistència i patiment es pot arribar a ser molt bo; però per a ser el millor, calen, a més, habilitats innates. Els gestos de Messi i Nadal em fan pensar que el primer no necessita esforç afegit per a ser el número u; però al segon se li veu el patiment a la cara. Fins i tot quan somriu, a Nadal se li escapa un rictus de dolor profund que no li permet comptar les victòries com a triomfs. A Messi, se’l veu relaxat i segur, a Nadal dubtós i crispat. Messi triomfa, Nadal guanya; Messi és s’ho passa bé jugant, Nadal pateix quan juga.

En un dels gols que va fer en el darrer parit hi ha una imatge que no té preu: Messi, amb una vaselina, bat el porter del Granada i, mentre els companys ja celebren el gol i els contraris reclamen un possible fora de joc, ell segueix la pilota amb la mirada i no esclata fins que és dins.

No resto cap mèrit a Nadal. Només constato la diferència entre ser natural o ser artificial.

José Mário dos Santos Mourinho Félix, o la desgràcia del Real Madrid

A voltes l’atzar et proporciona imatges que no esperaves veure. Ahir, després de veure una peli i abans d’apagar el televisor, vaig pensar: a veure que fa el Madrid? Veig que guanya al Vila-real 0-1 i que el partit és clarament del líder. Ja tancava quan xiulen una falta a ran d’àrea. Ep! A veure que passa i xuta en Senna i pam!, fa gol. Impressionant. No em vaig fer il·lusions. Vaig pensar que quedava massa partit, més de 10 minuts, i que el Madrid, aculat com tenia al rival, remuntaria. Aleshores es produeixen una sèrie de fets insòlits: Mourinho perd el cap i Sergio Ramos comet una falta amb una violència inaudita. El partit esdevé un caos. Mentre els jugadors del Vila-real s’ho miren astorats, els homes del Madrid, banqueta inclosa, es llencen sobre els àrbitres i els omplen d’improperis: ells solets s’han fet el llit. Qüestions esportives a part, no entenc com es pot tolerar que un equip de professionals que cobra un dineral es comportin de manera tan irresponsable i barroera provocant pèrdues ingents a una entitat com és el Real Madrid. El senyor Pérez va fer un galdós negoci quan va fitxar Mou, a qui el barça havia rebutjat per Pep. Són les gangues de jugar a la contra.