N’Alícia se n’ha anat a Madrid a parlar amb els seus
superiors a veure si arregla el problema
catalán i ha tornat com havia marxat: sense res, malgrat que li sembli que
ens han donat l’olla plena. Més aviat és ella qui es vol creure que dient que
el Gobierno garanteix la liquiditat de la Generalitat, ja ho tenim solucionat:
ja pagarà el papà. N’Alícia no ha entès que els catalans ja no volem la tutela
del papà, que volem administrar el sou que dignament i coratjosa ens guanyem
treballant cada dia. N’Alícia ha semblat aquella mama que diu al fillet que ja
parlarà amb el padrone perquè no
sigui massa dur, que el fillet ja farà bondat i que no gastarà massa; que
sisplau, no li faci pam-pam al cul. Bonica imatge femenina, aquesta d’anar a
agenollar-se davant del patriarca.
Tot això ho ha fet n’Alícia pel nostre bé: si fem bondat el
papa no ens truscarà més fort... potser. Hem de ser obedients, complir amb tot
el que ens han dit, abaixar la cresta i així ens pagaran la factura. Bonic i
galdós favor, mamà Alícia. Una vegada més hem fet el ridícul a causa de no
saber tancar la boca i maleït favor el que ens fa. En català en diríem una
bocamolla, en castellà una bocazas.
