dijous, 17 de maig de 2012

És pel teu bé!


En un diari comarcal de Teruel llegeixo que un agricultor jubilat de 84 anys va morir en bolcar el tractor que conduïa. La periodista que redacta la notícia comenta (sic): “...resulta complicado convencer a una persona, ya jubilada para la cual el campo ha sido toda su vida, que debe dejar de trabajarlo. Sin embargo, las consecuencias pueden ser devastadoras”. L’adjectiu devastador, que ve de devastar, no és gens adequat per a qualificar la mort del José. Devastar és destruir un territori, els seus habitatges, collites boscos i tot el què convingui. No crec que les conseqüències de treballar el camp siguin doncs devastadores; en tot cas tràgiques.
Una mort accidental sempre és tràgica, tan si et bolca el tractor com si el cotxe et dóna tres voltes de campana. El José va sortir a llaurar com havia fet tota la vida, qui l’havia de convèncer de que ja no tenia edat? De segur que de petit, el pare o la mare, li havien dit més d’una vegada que ja tindria edat per fer tal o qual cosa. I ara, amb 84 anys, qui li havia de dir què havia de fer o què no? Quan tenim fills decidim moltes vegades per ells, perquè no tenen encara raonament suficient i, amb aquest argument, pensem que tenim  algun dret sobre ells. Com diu la meva mare, canalla naixem i canalla ens tornem i, així, quan tenim una persona gran a prop ens creiem amb el dret de dir-li què ha de fer. Sempre pel seu bé! Diria que és una expressió gairebé insultant, doncs pressuposa que el subjecte no sap què li convé.
La mort del José és tràgica, però això no justifica que li haguérem d’haver prohibit llaurar. Potser hauríem preferit que morís enganxat a un cul de cadira, acabant-se poc a poc veient escolar-se els dies sense fer res, inútil.
A vegades ens erigim en jutges del benestar dels altres i els dictem normes, els prohibim coses... pel seu bé. Jo, sincerament, crec que el bé del José era llaurar, com havia fet tota la vida. Si allà hi va trobar la mort, no importa massa.