dimecres, 16 de maig de 2012

El Partit Popular, i d’altres, es foten de tots nosaltres


A vegades un es refrega els ulls i es pregunta si no estem governats per una colla de tòtils que no tenen cap altre objectiu que ensorrar el país, no solament econòmicament sinó també anímicament. Ahir el PP es va convertir en paradigma del què dic.
Un personatge amb pinta de ratolí i veu aflautada, don Cristóbal Ricardo Montoro Romero, ens dius que ens deixem de “pitos y flautas” i ens posem a treballar d’una vegada, perquè sinó ens faran pam-pam al cul. Sembla que aquest homenet no en té prou amb munyir la vaca, sinó que vol esprémer la mamella fins deixar-la exhausta. Això no hauria d’estranyar, perquè els catalans ja estem avesats a treballar per la pepa de torn sense dir ni mu. Però això no fóra res si després no sortís l’espavilat del senyor José Enrique Millo que tracta el Govern –i per extensió, als catalans– de ploramiques, i aquí la cosa es complica. Convençut de que ha trobat la paraula definitòria absoluta no es cansa de repetir-la i ens la refrega pels nassos cada vegada que l’ocasió se li presenta: ploramiques! Si jo sóc un ploramiques, senyor Millo, vostè és un poca-solta i un caragirat, un poca-pena i un abusa-nanos. I paro perquè en tindria per estona. És un poca-solta perquè s’expressa amb menyspreu; un cara-girat perquè els interessos de Catalunya, que diu defensar, se’ls passa per l’arc de triomf; un pocapena perquè es pensa que és algú; i un abusananos perquè, emparat en la necessitat de governabilitat i en la majoria absoluta a Madrid, ens mira a tots de reüll i des de la trona, des d’on pontifica amb autosuficiència. Molesta que des de Madrid es fotin de nosaltres, però que ho faci un català ja no té dita.
Amb tot això, surt el benvolgut Joaquim Nadal, que no sé de quina galàxia baixava ahir, i ens parlava de la submissió als mercats, com si des de Catalunya hi poguéssim fer alguna cosa. De vegades un hom té la sensació que els nostres homes i dones públics neixen, es reprodueixen i moren en un pla que desconec i deixen anar, com qui les escup, paraules sense sentit . Senyor Nadal, ja està bé: posi’s a pensar home, que no fa mal!
No està bé, ens mereixem un altre tracte. Però també necessitem que algú ens retorni l’orgull que estem perdent per tot arreu a base d’ajupir el cap com someres que, carregades fins al capdamunt, encara reben, meselles, les fuetades del carreter barrut. Quan jugàvem a futbol, de petits, al pati de l’escola dels hermanus de la Garriga, teníem frases per animar-nos quan perdíem per tretze o catorze a zero: pit i collons! I també tàctiques per capgirar el resultat: joc ras i patada al ventre! Doncs això.