A vegades un es refrega els ulls i es pregunta si no estem
governats per una colla de tòtils que no tenen cap altre objectiu que ensorrar
el país, no solament econòmicament sinó també anímicament. Ahir el PP es va
convertir en paradigma del què dic.
Un personatge amb pinta de ratolí i veu aflautada, don Cristóbal
Ricardo Montoro Romero, ens dius que ens deixem de “pitos y flautas” i ens posem a treballar d’una vegada, perquè sinó
ens faran pam-pam al cul. Sembla que aquest homenet no en té prou amb munyir la
vaca, sinó que vol esprémer la mamella fins deixar-la exhausta. Això no hauria
d’estranyar, perquè els catalans ja estem avesats a treballar per la pepa de
torn sense dir ni mu. Però això no
fóra res si després no sortís l’espavilat del senyor José Enrique Millo que
tracta el Govern –i per extensió, als catalans– de ploramiques, i aquí la cosa
es complica. Convençut de que ha trobat la paraula definitòria absoluta no es
cansa de repetir-la i ens la refrega pels nassos cada vegada que l’ocasió se li
presenta: ploramiques! Si jo sóc un ploramiques, senyor Millo, vostè és un poca-solta i un
caragirat, un poca-pena i un abusa-nanos. I paro perquè en tindria per estona. És
un poca-solta perquè s’expressa amb menyspreu; un cara-girat perquè els
interessos de Catalunya, que diu defensar, se’ls passa per l’arc de triomf; un
pocapena perquè es pensa que és algú; i un abusananos perquè, emparat en la
necessitat de governabilitat i en la majoria absoluta a Madrid, ens mira a tots
de reüll i des de la trona, des d’on pontifica amb autosuficiència. Molesta que
des de Madrid es fotin de nosaltres, però que ho faci un català ja no té dita.
Amb tot això, surt el benvolgut Joaquim Nadal, que no sé de
quina galàxia baixava ahir, i ens parlava de la submissió als mercats, com si
des de Catalunya hi poguéssim fer alguna cosa. De vegades un hom té la sensació
que els nostres homes i dones públics neixen, es reprodueixen i moren en un pla
que desconec i deixen anar, com qui les escup, paraules sense sentit . Senyor
Nadal, ja està bé: posi’s a pensar home, que no fa mal!
No
està bé, ens mereixem un altre tracte. Però també necessitem que algú ens
retorni l’orgull que estem perdent per tot arreu a base d’ajupir el cap com
someres que, carregades fins al capdamunt, encara reben, meselles, les fuetades
del carreter barrut. Quan jugàvem a futbol, de petits, al pati de l’escola dels
hermanus de la Garriga, teníem frases
per animar-nos quan perdíem per tretze o catorze a zero: pit i collons! I també
tàctiques per capgirar el resultat: joc ras i patada al ventre! Doncs això.
