dilluns, 16 d’abril de 2012

L’art i la pela


El Quim Monzó, a la seva columna del 14 d’abril, analitza una possible bombolla de l’art. La febre dels especuladors per trobar valors–refugi al diner fa que molts d’ells es decideixin per invertir en art. Si em permeten, els explico una petita i curta història. Durant la crisi dels vuitanta vaig conèixer l’hereu d’un prohom que em va confessar que el seu pare l’havia espifiada. Durant els anys d’exercici de la seva professió havia acumulat tant de negre que va demanar consell al seu assessor per tal de que la fortuna acumulada no perdés valor. L’assessor, sense dubtar, li va dir que invertís en art. L’home, confiat (és una manera de dir), va posar-se immediatament a la feina, i en pocs anys va reunir una col·lecció certament considerable i de qualitat.
En morir posseïa un autèntic museu i els seus tres fills van decidir que, tota vegada que l’art no era pas la seva afició, vendre-ho i repartir-se el producte. Val a dir que el pare havia anotat curosament els cost de cada quadre i, amb aquest valor de referència, van consultar diversos galeristes, col·leccionistes i marxants. Tots, sense excepció, els oferien quantitats per sota de 50% de valor d’inventari i es mostraven indignats. Al capdavall, un  d’aquests comerciants els va fer caure de la figuera dient-los: “Mirin, jo em dedico a vendre art, no a comprar-ne. Per a guanyar-hi venent, l’he de comprar a preu de saldo”. I aquesta és, i serà, la realitat de l’art. Només té el valor que li volen donar els qui el compren per admirar-lo i no com a objecte d’especulació.


La imatge que acompanya aquest escrit és d’un retrat de l’artista sueca
Jeanna 
Maria Charlotta Bauck  pintada per Bertha Wegman.
Me’l va descobrir l’Olga Portus.