La Pilar Rahola diu que el carrer no era de Fraga, com ara no és dels
manifestants, antisistemes, o 15M’s. És cert; ningú pot atorgar-se el dret d’ocupar
els camins per impedir el pas dels altres. Els camins sempre han estat
importants, tant que fins i tot les propietats privades han de respectar allò
que en diem, des de temps immemorials, dret de pas.
Però el carrer és de la policia? La pinta de la colla de mossos de
paisà no tranquil·litza gaire; és més aviat inquietant. Cara tapada, cames obertes,
mans a les butxaques, exhibició muscular, caputxa, actitud xulesca... francament, si me’n trobo un d’aquests, truco a la
policia. Repregunto: és de la policia el carrer? Perquè darrerament sembla que
sigui exactament així: és la policia la qui no ens deixa circular lliurament
pels carrers, que ens remou la motxilla o la bossa i que exigeix que ens
identifiquem. I tot en nom de l’ordre públic. Cal que tot estigui tranquil i
net perquè els representants del BCE s’enduguin la impressió d’una ciutat
endreçada i submisa. La policia, que ens ha de protegir dels delinqüents, es
llença al carrer per protegir una colla de personatges d’ètica dubtosa. Però,
la policia no era per protegir el poble?
Pilar, és cert que el Fraga va dir allò de “la calle es mía”,
però ara ho ha recollit el Puig que, bat en mà, fa passejar els seus pretorians
per les cantonades a la recerca de ciutadans rebels: detencions preventives,
assetjament de manifestants, escorcolls aleatoris. Potser s’hauria de repensar
el paper dels cossos policíacs, i ells mateixos haurien de reflexionar. El carrer
no era del Fraga ni dels manifestants, però tampoc de la policia.
