Aquest mes la cosa va de llars. Llegeixo en una carta, publicada el 13 de maig, signada per
Natàlia Gifré i cinc firmes més, una defensa de l’escola bressol que sembla
oblidada de l’administració. Escola bressol, llar d'infants són noms que volen
substituir el de guarderia, que sembla que és ignominiós. No sé exactament quan
va néixer aquest servei, però sí que en sé el perquè. La revolució industrial
va comportar que les dones entressin a les fàbriques i, que en conseqüència,
necessitessin que algú els “guardés” la mainada. En realitat no els calia pas
que els nens rebessin cap mena d'educació, sinó trobar algú que en tingués cura
durant unes hores al dia. Amb els anys, la mera substituta de la mare, s'ha
anat sofisticant i les “guardadores” inicials han esdevingut autèntiques
professionals. Tan, que fins i tot s'erigeixen en defensores i diuen (sic): “Per això reivindiquem que s'elabori una
política educativa coherent respecte als drets i les necessitats dels nostres
infants”. O sigui, que el què era una necessitat dels pares ara és un dret
dels infants. Em sembla que ens equivoquem: al què realment té dret el nen és a
tenir uns pares que puguin tenir-ne cura. El demés són succedanis. És per això
que els esforços s'haurien de dirigir cap a la conciliació laboral, no pas a
finançar llars d'infants. Les coses serien així més naturals i més barates. La
reflexió que proposa Natàlia Gifré potser hauria repensar el paper de l'escola
bressol i preguntar-se si realment és un benefici o un mal menor pels infants.
Al mateix diari, el psiquiatre Enrique Rojas afirma: “Un bon pare val més que cent mestres”. Ho assumeixo i ho defenso.
Publicat a La Vanguardia del dia 15 de maig de 2012
Publicat a La Vanguardia del dia 15 de maig de 2012
