Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat d’assistir a una
xerrada anomenada “Què aprenem si anem a
la llar d’infants?” Estava adreçada “especialment,
als pares i mares de nens de 0 a 3 anys, en edat d’anar a l’escola bressol”.
L’organitzava la Regidoria d’Ensenyament de l’Ajuntament de Torelló. Hi havia
dos conferenciants: l’Anna Pons Vilaseca, que es presenta com a investigadora
sobre l’educació, i Enric Xicoy, professor de la Facultat de Comunicació
Blanquerna (URL). La senyora Pons representava la teoria i el senyor Xicoy l’experiència
com a pare.
Ja em va sorprendre que es presentessin els teòrics beneficis
de les guarderies com si fossin guanys econòmics, tenint de fons una inversió
de futur. Aquests termes semblaven excloure un enfocament humanista per
esdevenir esperpènticament econòmic. També sorprenia la gran quantitat de
dades empíriques, estadístiques, que recolzaven la presentació: procedien d’un
estudi fet als USA i realitzat l’any 1995, fa setze anys. Tan aquest fet com
que la senyora Pons visqui a París, fan que la seva opinió soni llunyana, més
quan el fet educatiu és de característiques bàsicament locals.
Durant una bona part de la conferència, la senyora Pons va
deixar de banda la funció dels pares i mares i es va dedicar a cantar les
excel·lències de dur el nen a la guarderia gairebé l’endemà de néixer, tot
explicant-nos que els pares podien donar poca cosa als nadons, que no tenien ni
coneixements ni voluntat d’educar-los i que no dur-los a la llar d’infants era
poc menys que condemnar-los al fracàs. Si més no a menystenir les gran
oportunitats que s’oferien als qui eren educats per professionals. Ras i curt,
els pares que no duien els fills a la guarderia eren uns irresponsables que
negaven un futur brillant als fills.
Tal vegada però, el què més em va inquietar va ser que, tan
l’un com l’altre ponent i gent assistent, feien especial èmfasi en la
socialització dels nens com a un dels beneficis més estimats que proporcionaven
les llars. Socialitzar un nen de 0 anys, o de 3 anys? Em sembla una bestiesa
pròpia del fast-tot que impera des de
fa anys. En la mateixa ponència ja es feia referència a la gran capacitat que
tenen les ments tendres per xuclar coneixements: és l’edat, sembla, en què es
poden fixar hàbits, i potser ideologies?. És doncs el moment de fer-los partícips
de la nostra meravellosa idea social. No fóra millor educar-los com a
individus? Com a pare, he de deixar en mans de “professionals”, a qui no conec,
la socialització del meu fill? Socialitzar, al capdavall aborregar, ja tindran
temps de patir-ho. El què els cal és créixer com a persones crítiques,
conscients de la seva individualitat i de la seva potencialitat com a ésser únic i irrepetible i, des d’aquesta independència, poder transformar la
societat.
No m’ha
preocupat mai que un nen usi el tovalló, es renti les dents o endreci l’habitació
–coses que semblen preocupar fins l’extenuació a pares i sobretot mares–, sinó
que tinguin ferms fonaments humans i formatius per a esdevenir motors de
transformació, no pas transformats en diligents màquines socials, incapaces de
plantar cara al què està establert. Primer jo, i des de mi tot.
