divendres, 11 de maig de 2012

Socialitzar


Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat d’assistir a una xerrada anomenada “Què aprenem si anem a la llar d’infants?” Estava adreçada “especialment, als pares i mares de nens de 0 a 3 anys, en edat d’anar a l’escola bressol”. L’organitzava la Regidoria d’Ensenyament de l’Ajuntament de Torelló. Hi havia dos conferenciants: l’Anna Pons Vilaseca, que es presenta com a investigadora sobre l’educació, i Enric Xicoy, professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna (URL). La senyora Pons representava la teoria i el senyor Xicoy l’experiència com a pare.
Ja em va sorprendre que es presentessin els teòrics beneficis de les guarderies com si fossin guanys econòmics, tenint de fons una inversió de futur. Aquests termes semblaven excloure un enfocament humanista per esdevenir esperpènticament econòmic. També sorprenia la gran quantitat de dades empíriques, estadístiques, que recolzaven la presentació: procedien d’un estudi fet als USA i realitzat l’any 1995, fa setze anys. Tan aquest fet com que la senyora Pons visqui a París, fan que la seva opinió soni llunyana, més quan el fet educatiu és de característiques bàsicament locals.
Durant una bona part de la conferència, la senyora Pons va deixar de banda la funció dels pares i mares i es va dedicar a cantar les excel·lències de dur el nen a la guarderia gairebé l’endemà de néixer, tot explicant-nos que els pares podien donar poca cosa als nadons, que no tenien ni coneixements ni voluntat d’educar-los i que no dur-los a la llar d’infants era poc menys que condemnar-los al fracàs. Si més no a menystenir les gran oportunitats que s’oferien als qui eren educats per professionals. Ras i curt, els pares que no duien els fills a la guarderia eren uns irresponsables que negaven un futur brillant als fills.
Tal vegada però, el què més em va inquietar va ser que, tan l’un com l’altre ponent i gent assistent, feien especial èmfasi en la socialització dels nens com a un dels beneficis més estimats que proporcionaven les llars. Socialitzar un nen de 0 anys, o de 3 anys? Em sembla una bestiesa pròpia del fast-tot que impera des de fa anys. En la mateixa ponència ja es feia referència a la gran capacitat que tenen les ments tendres per xuclar coneixements: és l’edat, sembla, en què es poden fixar hàbits, i potser ideologies?. És doncs el moment de fer-los partícips de la nostra meravellosa idea social. No fóra millor educar-los com a individus? Com a pare, he de deixar en mans de “professionals”, a qui no conec, la socialització del meu fill? Socialitzar, al capdavall aborregar, ja tindran temps de patir-ho. El què els cal és créixer com a persones crítiques, conscients de la seva individualitat i de la seva potencialitat com a ésser únic i irrepetible i, des d’aquesta independència, poder transformar la societat.
No m’ha preocupat mai que un nen usi el tovalló, es renti les dents o endreci l’habitació –coses que semblen preocupar fins l’extenuació a pares i sobretot mares–, sinó que tinguin ferms fonaments humans i formatius per a esdevenir motors de transformació, no pas transformats en diligents màquines socials, incapaces de plantar cara al què està establert. Primer jo, i des de  mi tot.