dimarts, 8 de maig de 2012

La llei de lleis


Ja vaig escriure sobre Bankia en aquest blog quan va sortir a la borsa. Ara amb la dimissió, sobtada, del senyor Rato em ve la temptació de tornar-ho a fer i, amb aquesta excusa, explicaré el que em sembla que és l’origen dels nostres mals. Parlava, jo, aleshores de la depravació dels banquers que, havent-nos buidat les butxaques amb un primer sanejament, ens les volien escurar fent-nos socis accionistes d’ells mateixos. Ara no ens hi deixaran ni les engrunes.
Al què anava. La intocable Constitució espanyola diu (copy-paste):

Artículo 47.
Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada. Los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias y establecerán las normas pertinentes para hacer efectivo este derecho, regulando la utilización del suelo de acuerdo con el interés general para impedir la especulación.

Els hauríem de portar a tots, polítics i banquers, a la presó per incompliment flagrant de totes i cada una de les paraules de la llei de lleis. I m’explico: la gran enganyifa, la diabòlica dinàmica, ha estat precisament el convertir un dret constitucional en un objecte d’especulació. Impulsat pel creixement econòmic, amb els diners europeus, el mercat immobiliari va pitjar l’accelerador i promotors i constructors es van llençar a aixecar pisos i cases per a satisfer una demanda autoalimentada i fictícia: ja no es va construir per encàrrec, sinó per a l’estoc amb la vana seguretat de vendre demà a preus inflats. Als banquers els va faltar temps per apuntar-se al carro i es van oferir a finançar immobles amb hipoteques a 150 que realment valien 100. La cosa és retorçada: nosaltres mateixos especulàvem amb la nostra pròpia llar, arrossegats pel riu de l’avidesa, en pensar que sempre podríem vendre no a 100, ni a 150, sinó a 200. Ara resulta que aquell objecte no en val ni 50 i, a més, qui ens el va vendre ens deixa sense sostre. Ara, el banquer que feia de conseller, ha dimitit del seu càrrec i ens diu que la decisió va ser nostra, se’n renta les mans i surt per la porta del darrera amb el ronyó cobert.
Impedir la especulación”, diu la consti. Ah! Qui durà polítics i banquers al TC per passar-se per l’arc de triomf la legalitat? Cal recordar que la ignorància de la llei no n’eximeix del compliment.
Algú recorda al mestre d’obres? Aquesta figura, desapareguda avui, rebia d’un veí l’encàrrec d’aixecar una casa. El mestre iniciava la seva feina procurant que l’obra fos, per davant de tot, duradora: aquesta era la garantia pel treball futur. Encabat, el propietari pagava i s’instal·lava. A cap mestre d’obres se li hauria acudit construir sense un encàrrec. Ara el mestre ja no existeix: arquitecte, aparellador, taxes municipals, drets col·legials, ocupació de via, impacte ambiental, etc. l’han substituït. Abans de posar la primera totxana, la llar ja ens ha costat un ...lló. Després encara: certificat d’habitabilitat, escomeses de serveis, contribucions, escombraries, assegurances... tot sobre el sostre de casa. Aquestes són “las condiciones necesarias” i les “las normas pertinentes, que han convertit l’habitatge familiar en un bé de luxe, en un dret inabastable.
Certament indigna que els poders públics hagin abandonat els nostres drets essencials en mans d’especuladors miserables. Potser és que la misèria, i la pela, s’encomana.