Ja vaig escriure sobre Bankia en aquest blog quan va
sortir a la borsa. Ara amb la dimissió, sobtada, del senyor Rato em ve la
temptació de tornar-ho a fer i, amb aquesta excusa, explicaré el que em sembla
que és l’origen dels nostres mals. Parlava, jo, aleshores de la depravació dels
banquers que, havent-nos buidat les butxaques amb un primer sanejament, ens les
volien escurar fent-nos socis accionistes d’ells mateixos. Ara no ens hi
deixaran ni les engrunes.
Al què anava. La intocable Constitució espanyola diu (copy-paste):
Artículo 47.
Todos los españoles tienen derecho a disfrutar
de una vivienda digna y adecuada. Los poderes públicos promoverán las
condiciones necesarias y establecerán las normas pertinentes para hacer
efectivo este derecho, regulando la utilización del suelo de acuerdo con el
interés general para impedir la especulación.
Els hauríem de portar a tots, polítics i banquers, a la
presó per incompliment flagrant de totes i cada una de les paraules de la llei
de lleis. I m’explico: la gran enganyifa, la diabòlica dinàmica, ha estat
precisament el convertir un dret
constitucional en un objecte d’especulació. Impulsat pel creixement
econòmic, amb els diners europeus, el mercat immobiliari va pitjar l’accelerador
i promotors i constructors es van llençar a aixecar pisos i cases per a
satisfer una demanda autoalimentada i fictícia: ja no es va construir per
encàrrec, sinó per a l’estoc amb la vana seguretat de vendre demà a preus
inflats. Als banquers els va faltar temps per apuntar-se al carro i es van
oferir a finançar immobles amb hipoteques a 150 que realment valien 100. La
cosa és retorçada: nosaltres mateixos especulàvem amb la nostra pròpia llar,
arrossegats pel riu de l’avidesa, en pensar que sempre podríem vendre no a 100,
ni a 150, sinó a 200. Ara resulta que aquell objecte no en val ni 50 i, a més,
qui ens el va vendre ens deixa sense sostre. Ara, el banquer que feia de
conseller, ha dimitit del seu càrrec i ens diu que la decisió va ser nostra, se’n
renta les mans i surt per la porta del darrera amb el ronyó cobert.
“Impedir la
especulación”, diu la consti. Ah! Qui durà polítics i banquers al TC per passar-se
per l’arc de triomf la legalitat? Cal recordar que la ignorància de la llei no n’eximeix
del compliment.
Algú recorda al mestre d’obres? Aquesta figura, desapareguda
avui, rebia d’un veí l’encàrrec d’aixecar una casa. El mestre iniciava la seva
feina procurant que l’obra fos, per davant de tot, duradora: aquesta era la
garantia pel treball futur. Encabat, el propietari pagava i s’instal·lava. A
cap mestre d’obres se li hauria acudit construir sense un encàrrec. Ara el
mestre ja no existeix: arquitecte, aparellador, taxes municipals, drets
col·legials, ocupació de via, impacte ambiental, etc. l’han substituït. Abans
de posar la primera totxana, la llar ja ens ha costat un ...lló. Després
encara: certificat d’habitabilitat, escomeses de serveis, contribucions, escombraries,
assegurances... tot sobre el sostre de casa. Aquestes són “las condiciones
necesarias” i
les “las normas pertinentes”,
que han convertit l’habitatge familiar en un bé de luxe, en un dret
inabastable.
Certament
indigna que els poders públics hagin abandonat els nostres drets essencials en
mans d’especuladors miserables. Potser és que la misèria, i la pela, s’encomana.
