dimecres, 18 d’abril de 2012

La reina està trista, què li passa a la reina?


El rei se’n va de cacera, cau per l’escala i s’esberla el maluc. Adolorit, torna cap a casa per curar-se la ferida. La reina se’n va de pasqua –ortodoxa– amb la família, però ella no cau i allà que es queda. Fins aquí és tot normal: un matrimoni mal avingut on ella castiga al marit calavera amb la seva absència baladrera.
Però la Sofi i el Juanca no són els del primer segona, que es tiren plats i vacances pel cap cada dos per tres. Ells dos, per la gràcia de Déu i el Caudillo, són els representants nats i perennes del poble espanyol, aquels veïns més enllà del Sènia. Quan van acceptar el càrrec, aquest portava adherits uns drets, entre els quals hi ha un sou de pebrots, immunitat absoluta i bellesa per decret. Però les adherències també són deures, pocs, però hi són. I el primer és aparentar el què no són i el què no senten i si convé defensar-ho, perquè de la mateixa manera que no necessiten els vots del poble per regnar, tampoc poden escollir el què cal fer i el què cal dir. Servituds de la corona. D’aquesta manera, quan la Sofi es va casar amb el Juanca, aquella ja sabia que, malgrat totes les perversitats dels borbons, ella tindria enganxada al cos i a la ment com una paparra la obligació de ser al costat del rei com una esposa com cal. No perquè sigui una fava incapaç de veure les barrabassades del marit, sinó perquè és la reina: ella havia d’haver tornat de Grècia immediatament, anar a l’hospital i dormir en una cadira al costat del rei; no perquè sigui una esposa cega, sinó perquè ha de ser la reina clarivident. Mal paper, cert, però és el que li toca.
Ja em perdonaran les feminoides que es dediquen a presentar na Sofia com aquella esposa abnegada i perdonadora, generosa, marassa i bona persona. Des del meu punt de vista, si ella no s’ha muntat la seva vida per passar-la tan bé com pugui aleshores sí que és una fava, i grossa. La seva vida “privada” se me’n fot, però la feina de reina que la faci.
Dit això, visca la república!