dimecres, 18 d’abril de 2012

Els drets robats


De mica en mica, a poc a poc, com un supositori de glicerina inadvertit, ens van endinyant un estat policial per la porta del darrera. Amb habilitat, el poder de la policia va adquirint proporcions insòlites.
Em fixo en l’actitud noruega davant de fets com la matança d’Utøya, que un ideòleg de mala raça, Anders Behring Breivik, justifica en defensa d’Europa. Els noruecs, des del primer moment, han preferit la seva llibertat individual i com a poble a fer concessions als violents, en nom d’una suposada seguretat. No han cedit ni un mil·límetre a la provocació dels qui busquen l’enfrontament directe. No fa massa anys, el pare d’una amiga es queixava de les flors arrencades dels parterres públics i proposava no plantar-ne més. Jo li vaig dir que el que calia era reposar-les immediatament tantes vegades com calgués perquè els incívics es donessin compte de què no estem disposats a viure sense flors. L’home em va clavar una mirada diabòlica i va engegar una filípica encesa que em va deixar glaçat. Són les dues actituds: respondre amb l’enfrontament o amb la convicció.
Avui veig el resultat d’aquesta enquesta a La Vanguardia sobre les càmeres de seguretat que el conseller Puig (l’home del bat, que bé podria ser el del sac) vol instal·lar per carrers i places amb la voluntat de salvar-nos dels violents. De debò que no hi ha altra manera d’evitar aldarulls que sotmetre’ns a tots a la vigilància permanent? No m’ho crec. Més aviat penso (ara seré complòtic) que existeix una voluntat política de control de la societat, de tota la societat, de tenir-nos sota l’ull de la policia tot el dia, cada dia de l’any. La policia ara ja té les armes, el monopoli de la violència, la presumpció d’infal·libilitat i només els falta prevaricar legalment en base a l’ull que tot ho vigila. Em nego a vendre gratis la meva intimitat i la meva llibertat, o potser és que me les expropiaran com si fos una vulgar YPF?
El valor de les enquestes del diaris és més que dubtosa i cal donar-los el valor que tenen: mínim. Però no deixen de ser simptomàtiques. Que el meu país accepti, amb el 82% de majoria, perdre la dignitat em desmunta i em provoca un desassossec vertiginós; són aquells moments en què miro al nord i em ressonen properes les paraules, encara vigents, de Salvador Espriu: “Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m'agradaria d'allunyar-me'n, / nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!”. Nord enllà, sembla que no roben tant.