Fa dies que la senyora Alicia Sánchez-Camacho Pérez surt per
tot arreu, sembla com si s’hagués multiplicat. Els darrers resultats a les
eleccions al Parlament de Catalunya l’han dut a la primera plana dels mitjans
de comunicació, i ella ho aprofita fins el darrer alè. Ahir mateix apareixia a
la TV amb l’altra senyora del PP, María Soraya Sáenz de Santamaría Antón,
formant un duo curiós. Per cert, aprofitant que avui és dilluns, algú li hauria
de dir a la senyora Sáenz de Santamaria que estaria bé que de tant en tant es
pentinés una mica, i que les rebequetes
són per estar per casa i per les infermeres.
Tornem a la senyora Sánchez-Camacho Pérez que és la que ens
ocupa. No discutiré ara la ideologia que defensa ni el seu projecte polític,
sinó les formes que usa per a propagar-los. El seu to de veu i els seu gest
expressiu són sempre amenaçadors: adverteix, dicta, assenyala, exemplifica amb
molta facilitat. I no sols té aquesta actitud amb els seus adversaris polítics,
sinó amb els seus propis correligionaris. El gest és el de la mare que renya
contínuament per refermar la seva autoritat, que ofega “pel teu bé”. El voler
estar sempre a l’ull de la tempesta fa que et mullis sovint; el protagonisme la
fa visible i, amb aquesta visibilitat, els defectes s’amplifiquen.
El gest, allò que ara en diuen la comunicació no verbal, és
important; el gest ens identifica tant com la cara.
