dilluns, 7 de maig de 2012

La importància del gest


Fa dies que la senyora Alicia Sánchez-Camacho Pérez surt per tot arreu, sembla com si s’hagués multiplicat. Els darrers resultats a les eleccions al Parlament de Catalunya l’han dut a la primera plana dels mitjans de comunicació, i ella ho aprofita fins el darrer alè. Ahir mateix apareixia a la TV amb l’altra senyora del PP, María Soraya Sáenz de Santamaría Antón, formant un duo curiós. Per cert, aprofitant que avui és dilluns, algú li hauria de dir a la senyora Sáenz de Santamaria que estaria bé que de tant en tant es pentinés una mica, i que les rebequetes són per estar per casa i per les infermeres.
Tornem a la senyora Sánchez-Camacho Pérez que és la que ens ocupa. No discutiré ara la ideologia que defensa ni el seu projecte polític, sinó les formes que usa per a propagar-los. El seu to de veu i els seu gest expressiu són sempre amenaçadors: adverteix, dicta, assenyala, exemplifica amb molta facilitat. I no sols té aquesta actitud amb els seus adversaris polítics, sinó amb els seus propis correligionaris. El gest és el de la mare que renya contínuament per refermar la seva autoritat, que ofega “pel teu bé”. El voler estar sempre a l’ull de la tempesta fa que et mullis sovint; el protagonisme la fa visible i, amb aquesta visibilitat, els defectes s’amplifiquen.
El gest, allò que ara en diuen la comunicació no verbal, és important; el gest ens identifica tant com la cara.