dimecres, 2 de maig de 2012

Els ous de l’autopista


Fa pocs dies vaig viatjar per l’autopista AP7 des de Cassà de la Selva fins la frontera francesa. Hi ha un bon tram que està en obres des de fa almenys 2 o 3 anys: hi afegeixen un carril. Està bé. Després de més de trenta anys la concessionària ha tingut a bé de fer aquesta obra amb els dinerons que, religiosament, fins ara hem anat pagant. Ara però, estan esparverats: els catalans s’han revoltat i no paguen el petge! Això els té acollonits, sobretot perquè la llei no és massa clara quan a l’execució de possibles sancions contra les conductores rebels. Si, per aquelles espifiades legals, resultés que el Govern no pogués sancionar-les, la cosa adquiriria unes proporcions catastròfiques. De fet, caldria endegar un procés per mirar de cobrar factures pendents i això, com ja se sap, és força voluble. Ah! No hi hauria prou cobradors del frac per a fer-hi front. Quan costaria reclamar un deute de 1,70 €? Sobre, més segell, més paper, més tinta, més costos informàtics, més hores de personal... No valdria més el farciment que el gall? Quantes cartes de reclamació caldria enviar a cada morós? Quants carters fent hores extra? I si no es paga, anirien al jutjat? Com provarien qui ha passat sense pagar? Amb l’anotació d’una matrícula feta per un empleat sense atribucions d’autoritat? Qualsevol reclamació s’ha de fer a una persona, física o jurídica, i, que jo sàpiga, un cotxe no és ni una cosa ni l’altra. Anotar una matrícula no és identificar ningú i el personal civil no té cap mena d’autoritat per demanar que t’identifiquis. Encara més: si la Generalitat cobrés els 100 € de sanció, els 1,70 € hi són inclosos, o la factura continuaria pendent? Ras i curt: tenen mala peça al teler. Estan espantats!
Com deia al començament, vaig passar per l’AP7 fa pocs dies i em vaig trobar amb trams tan ben senyalitzats com el de la fotografia. Ratlles tatxades, que no es veuen o que no valen. Si per postres et toca circular-hi de nit i plovent, el teu cervell rep una informació que és més falsa que un duro sevillano. Les neurones van boges i, al capdavall, l’àngel de la guarda, que no dorm ni de nit ni de dia, et mena pel camí menys dolent. Un autèntic bunyol, un himne a la seguretat. Mentre els mossos multen el pare que viatge en busca del seu fill, mort, ni es miren aquests atemptats tant o més cruels que un excés de velocitat.