Fa
pocs dies vaig viatjar per l’autopista AP7 des de Cassà de la Selva fins la
frontera francesa. Hi ha un bon tram que està en obres des de fa almenys 2 o 3
anys: hi afegeixen un carril. Està bé. Després de més de trenta anys la
concessionària ha tingut a bé de fer aquesta obra amb els dinerons que,
religiosament, fins ara hem anat pagant. Ara però, estan esparverats: els
catalans s’han revoltat i no paguen el petge! Això els té acollonits, sobretot
perquè la llei no és massa clara quan a l’execució de possibles sancions contra
les conductores rebels. Si, per aquelles espifiades legals, resultés que el
Govern no pogués sancionar-les, la cosa adquiriria unes proporcions catastròfiques.
De fet, caldria endegar un procés per mirar de cobrar factures pendents i això,
com ja se sap, és força voluble. Ah! No hi hauria prou cobradors del frac per a
fer-hi front. Quan costaria reclamar un deute de 1,70 €? Sobre, més segell, més
paper, més tinta, més costos informàtics, més hores de personal... No valdria
més el farciment que el gall? Quantes cartes de reclamació caldria enviar a
cada morós? Quants carters fent hores extra? I si no es paga, anirien al
jutjat? Com provarien qui ha passat sense pagar? Amb l’anotació d’una matrícula
feta per un empleat sense atribucions d’autoritat? Qualsevol reclamació s’ha de
fer a una persona, física o jurídica, i, que jo sàpiga, un cotxe no és ni una
cosa ni l’altra. Anotar una matrícula no és identificar ningú i el personal
civil no té cap mena d’autoritat per demanar que t’identifiquis. Encara més: si
la Generalitat cobrés els 100 € de sanció, els 1,70 € hi són inclosos, o la
factura continuaria pendent? Ras i curt: tenen mala peça al teler. Estan
espantats!
Com deia al començament, vaig passar per l’AP7 fa pocs dies
i em vaig trobar amb trams tan ben senyalitzats com el de la fotografia.
Ratlles tatxades, que no es veuen o que no valen. Si per postres et toca
circular-hi de nit i plovent, el teu cervell rep una informació que és més
falsa que un duro sevillano. Les
neurones van boges i, al capdavall, l’àngel de la guarda, que no dorm ni de nit
ni de dia, et mena pel camí menys dolent. Un autèntic bunyol, un himne a la
seguretat. Mentre els mossos multen el pare que viatge en busca del seu fill,
mort, ni es miren aquests atemptats tant o més cruels que un excés de
velocitat.
