dijous, 26 d’abril de 2012

Dels pecats del piu nostrosenyor se’n riu


Els ha faltat temps. Als periodistes esportius els ha faltat temps per a emprendre l’atac contra l’home que ha donat més títols al barça en quatre anys que tants d’altres en els darrers quaranta. Guardiola ho deia: m’alabeu perquè guanyo. I així ha estat. Ahir, al programa de Catalunya Ràdio Catalunya vespre esports, a l’Òscar Fernàndez se li va omplir la boca estenent un mar de dubtes al voltant de l’entrenador. En una editorial, a boca plena, escup consells a tort i a dret, sobretot pel Pep: “ha de fer”, “s’ha de reunir”, “no pot...”, “no es pot esperar...”, etc. Li caldria una cullerada, sopera, d’humilitat i entendre que tenir un altaveu no dóna dret a dir bajanades ni a erigir-se en portaveu de ningú.
Perquè als periodistes esportius els molesta tant el Pep? Perquè no han pogut ni tan sols esperar a la derrota del Madrid per a abocar tant de fel? Des del començament de la seva feina d’entrenador del club, Guardiola ha mantingut la distància amb tot el periodisme, sigui d’aquí o de fora. No ha concedit ni una entrevista ni ha facilitat filtracions sobre les seves decisions i això no genera notícies. I, sobretot, ha guardat amb gelosia i ètica les decisions personals per a ell, la seva família i els amics més íntims. I això emprenya a personatges com l’amic Grau, ínclit fantasma de TV3, que va acabar els torrons a l’entrenador i va haver de recular en la seva pretensió d’amigot col·legui. El seu “comandante” no s’ha sentit mai més. I això pica i molt. Del Pep els ha emprenyat la seva independència. S’han passat mesos especulant sobre la seva renovació i llençaven, avui sí i demà també, dates i més dates en les quals la decisió es faria pública, però no. Tants profetes i tots espifiant-la.
Sense lliga (adverteixo des d’aquí que encara no s’ha acabat) ni xampions, solament amb el consol de la copa, ha estat suficient com per deslligar tots els greuges. Si escolteu el programa que he citat, sentireu com Jordi Borda i Xavi Campos, sota la batuta de l’Òscar, especulen durant quinze minuts sobre un tema recorrent: la renovació. Si ho seguiu amb una atenció mitjana –no dóna per gaire més– us donareu compte que en realitat saber, el què se’n diu saber, no saben res. Solament suposicions, intrigues, mitges paraules, al·lusions a un vaporós entorn, a boiroses fonts properes; tot expressions recurrents i inespecífiques, pura retòrica. En definitiva, pura cagarrina verbal, que no arriba a mental. I tot amanit amb l’auto-adjudicació de portaveus del barcelonisme. Ja té pebrots! Quin nivellàs nois, quina excel·lència! No cal haver estudiat gaire per a posar-se davant del micròfon i engegar la gramola sense solta ni volta.
Mentrestant el Pep continua donant-los pel sac un dia rere l’altre i això fa mal. I penseu, baladrers de pena, que com diuen els valencians “dels pecats del piu nostrosenyor se’n riu”.