dijous, 1 de març de 2012

L’herència dels nostres fills

A ran de les protestes d’estudiants, hi ha veus que es pregunten per l’herència que deixarem als nostres fills. I s’ho pregunten de manera acusadora: ben bé podrien dir “quina porqueria d’herència” i sonaria igual. Jo no hi estic pas d’acord: tots rebem l’herència que rebem i prou; totes les generacions han rebut l’herència que els ha tocat, i prou. Aquesta herència no pot ser mai una excusa. Pobrets, els nostres fills, què els deixarem? Com sho faran, de tan malament que ho hem fet nosaltres? A totes les generacions els ha tocat viure el moment que sonava, ningú no l’ha triat; nosaltres tampoc.
Els meus avis van deixar als meus pares una postguerra terrible, amb fam i misèria, i amb una dictadura que va durar quaranta anys. Semblaria aquesta una herència gaire galdosa? Van voler els meus avis aquesta deixa, en van ser responsables potser? Ningú no ha donat mai la culpa a ningú, tothom s’ha carregat a l’esquena el passat de la humanitat i ha tirat endavant. Aquesta és la vocació que ens cal. No podem caure de nou en la sobreprotecció nefasta dels nostres fills, sinó que els hem d’educar (o els hauríem d’haver educat) en la lluita persistent de la humanitat per sobreviure amb la major dignitat possible; sense excuses. Que si el desig no s’acosta a la realitat, no ha de ser frustrant. Anem malament si, en lloc de desig, els transmetem abatiment.
Els nostres fills, com nosaltres, com els nostres pares, com els avis, s’hauran d’espavilar, lluitar, avançar, ensopegar i aixecar-se tal i com ho ha fet el gènere humà des dels l’inici del temps fins avui. I ells són prou valents i prou capaços, preparats; també tenen el llibre dels errors i la llista de greuges; posseeixen més experiència col·lectiva que ningú. En lloc de lamentar-me i llepar-los la ferida abans d’hora, jo prefereixo transmetre’ls l’esperança que ells ho faran millor que jo. En lloc de les meves llàgrimes, del meu plany, tindran tota la força, tota la fe, que jo encara em veig capaç de transmetre.