La fotografia que il·lustra la portada de La Vanguardia d’avui,
és prou gràfica: un policia vigila amb prismàtics els voltants de l’Hotel Ars a
Barcelona, mentre el seu company apunta no sé a qui amb un fusell de precisió.
Qui és al punt de mira de l’home armat? Qualsevol ciutadà que passejava a
aquella hora pels voltants de la vila olímpica. Des de fa temps, tots els
habitants del món ens hem convertit en sospitosos per una policia cada vegada
amb més poder i atribucions, al servei de Governs i Estats controladors,
intrusos a la vida privada, gelosos de l’orde públic, recelosos de l’individu
capaç de qualsevol malvestat.
Ja fa dies que els responsables policials demanen lleis més
dures, més càstig pels incívics, en definitiva més poder repressor. A mi, que
he viscut la dictadura, tota aquesta tendència em posa la pell de gallina i em
pregunto si la cessió del poder als Governs, a través de les urnes, els dóna
carta de bucaners. Guanyar unes eleccions no és tenir un xec en blanc per girar
els canons contra el poble. Tan pervers és aquest soroll de sabre induït que el
mateix poble acaba cridant al seu favor.
Qui està a la creu del visor d’aquest home amagat en un balcó
barceloní, puc ser jo, el teu fill o la mare del meu veí. El policia l’apunta
per jugar. Amb l’arma muntada un gest molt lleuger, una pressió insignificant
sobre el gallet seria suficient per segar una vida. A mi això em provoca més desassossec
que seguretat.
Publicat a La Vanguardia del 04.12.2012
Publicat a La Vanguardia del 04.12.2012
