dijous, 3 de maig de 2012

L’estat policial


La fotografia que il·lustra la portada de La Vanguardia d’avui, és prou gràfica: un policia vigila amb prismàtics els voltants de l’Hotel Ars a Barcelona, mentre el seu company apunta no sé a qui amb un fusell de precisió. Qui és al punt de mira de l’home armat? Qualsevol ciutadà que passejava a aquella hora pels voltants de la vila olímpica. Des de fa temps, tots els habitants del món ens hem convertit en sospitosos per una policia cada vegada amb més poder i atribucions, al servei de Governs i Estats controladors, intrusos a la vida privada, gelosos de l’orde públic, recelosos de l’individu capaç de qualsevol malvestat.
Ja fa dies que els responsables policials demanen lleis més dures, més càstig pels incívics, en definitiva més poder repressor. A mi, que he viscut la dictadura, tota aquesta tendència em posa la pell de gallina i em pregunto si la cessió del poder als Governs, a través de les urnes, els dóna carta de bucaners. Guanyar unes eleccions no és tenir un xec en blanc per girar els canons contra el poble. Tan pervers és aquest soroll de sabre induït que el mateix poble acaba cridant al seu favor.
Qui està a la creu del visor d’aquest home amagat en un balcó barceloní, puc ser jo, el teu fill o la mare del meu veí. El policia l’apunta per jugar. Amb l’arma muntada un gest molt lleuger, una pressió insignificant sobre el gallet seria suficient per segar una vida. A mi això em provoca més desassossec que seguretat.




Publicat a La Vanguardia del 04.12.2012