divendres, 21 d’octubre de 2011

El rellotge de las Parras

El campanar que veieu a la imatge és el del poblet de las Parras de Castellote, perdut entre turons aspres i pelats a la Tierra Baja de Teruel. El subsòl del seu terme és ple de galeries d’antigues mines de carbó, avui abandonades a causa de la seva poca rendibilitat. Un territori pobre, inhòspit, on homes i dones han arrencat de la terra els pocs fruits que els podia donar. Avui amb prou feines hi queden 60 habitants. Aquí hi va néixer un personatge famós: Demetrio Carceller Segura. Aquest home, format a Terrassa com a enginyer tèxtil, va ser un conegut falangista i ministre de Comercio y Turismo en temps de Franco, just a la postguerra, del 1940 al 1945. En aquells anys va acumular una fortuna a base de cobrar mordidas a qui necessitava un permís per qualsevol mena d’activitat econòmica. Això va permetre al seu nét, Demetrio Carceller Arce, esdevenir una de les primeres fortunes d’Espanya. Propietari d’accions a Damm, Sacyr i Gas Natural, discret i a l’ombra, controla importants negocis del país.
Del seu avi en conten una anècdota que explica el caràcter del personatge. Diuen que parlant amb un diplomàtic dels Estats Units, li va preguntar com podria tenir un Buick. L'americà li va contestar que ell s'encarregaria de que en tingués un. “Accepto -va respondre Carceller-, però res de regals. El pagaré”. Al cap d'un dies, el mateix diplomàtic li va comunicar: “Senyor ministre: a la porta del Ministeri hi ha el Buick que volia”. Carceller va abandonar el què estava fent i va pujar al cotxe. Acabada la prova, encantat del seu Buick, va dir al nord-americà: “Què li dec”. “Seran 500 pessetes”, va replicar l'altre. Carceller es va treure la cartera i li va lliurar un bitllet de 1.000 pessetes. “No tinc canvi”, es va excusar el l'home. “És igual -va respondre el Carceller- quedi’s el canvi i enviï’m un altre Buick” va respondre el ministre.
Doncs bé, Don Demetrio Carceller Segura va voler visitar el seu poble natal i un bon dia es va presentar a las Parras amb un seguici que espantava la terra. M’agradaria haver vist la corrua per la revoltada carretera que van haver de recórrer! Evidentment, les autoritats locals li van retre l’homenatge que es mereixia el tal personatge i li van preparar una rebuda exagerada. La meva sogra, aleshores adolescent i també filla de las Parras, ho pot certificar: el poble va tirar la casa per la finestra. Com que no era cosa de deixar escapar l’ocasió, el ministre, magnànim amb els diners dels altres, els va demanar si es necessitava alguna cosa al poble. Atorrollats pel moment, als components de l’ajuntament no se’ls va ocórrer res més que demanar... “Un reloj para la torre”.
I aquest és el rellotge que encara avui, a voltes aturat a voltes a l’hora, està encastat a les pedres del campanar de las Parras de Castellote, i que podreu veure si algun dia us perdeu pel món.