dilluns, 16 d’abril de 2012

El rei i l’elefant


Ahir els comentaris sobre la cacera botsuaniana del rei va ressonar tot el matí per la ràdio. Evidentment eren crítiques al cap de l’estat per passejar-se impúdicament per la descarnada Àfrica, com un vulgar colonitzador modern amb una escopeta a coll disparant a tort i a dret. Va bé. Em van sorprendre però un bon nombre de senyores provectes que van sortir en defensa dels pobres elefants. Aquest és un animal que, per la seva bonhomia, desperta simpaties arreu i arrenca sentiments tendres en ànimes santament indignades. Com es pot caçar un animal tan bonic? Com és que no se’n respecten els drets? Com es permet que aquell país no protegeixi una meravella de la naturalesa? Matar animals en perill d’extinció, quina vergonya! No em va sorprendre, la veritat. Però em produeix certa pena sentir argumentacions tretes del bonisme que els mitjans deixen anar per boca de personatges desconeixedors de les realitats locals.
Que fàcil és criticar des de les nostres cadires desenvolupades els actes dels països pobres. Durant centenars d’anys, els camps i muntanyes del nostre país han estat espoliades de fauna empaitant-la amb fletxes i trets; una activitat que havia donat, i dóna, feina i diners a veïns i forasters. Un bon dia ens vam donar compte que havíem eliminat de l’entorn animals que mai més tornaran i vam decidir que calia posar-hi remei. Per això es van protegir espècies i prohibir activitats i vam convenir, unilateralment, que això s’havia de fer arreu. Als ulls africans això és tan com dir: nosaltres ja hem tret tot el profit de la cacera; ara ens convé repoblar per a tornar-hi més endavant i prohibim als negrets que cacin els pobres animalons. No fóra el cas que ens malmetessin el negoci futur!
Em sap greu per les senyores provectes, però si caçar elefants significa donar feina a uns quants milers de botsuanians, doncs que els cacin. I si no volem que ho facin, paguem-los les seves produccions al preu just. Però mentre hi hagi un sol home que es mori de gana no podem pretendre prohibir-los buscar el menjar de la manera que sigui. O és que els nostres avantpassats no ho van fer en altres temps? Quin dret tenim a exigir-los que nosaltres sí però ells no? Em sembla que ens cal una reflexió.