dijous, 22 de març de 2012

Messi versus Nadal

No accepto que em diguin que em dopo, treballo milers d’hores cada punyetero dia”. Aquesta frase la vaig llegir al diari i la pronunciava Rafael Nadal, un dels millors tenistes del món. Em va fer pensar. Sempre havia defensat que sense un  talent innat era impossible ser un crack a la vida. Però darrerament, el culte indiscutible a l’esforç, m’havia fet creu que potser sí, que allò del “tu pots, si vols” podia tenir contingut. Però la frase de Nadal i els darrers èxits de Messi em demostren que no: amb molt d’esforç, persistència i patiment es pot arribar a ser molt bo; però per a ser el millor, calen, a més, habilitats innates. Els gestos de Messi i Nadal em fan pensar que el primer no necessita esforç afegit per a ser el número u; però al segon se li veu el patiment a la cara. Fins i tot quan somriu, a Nadal se li escapa un rictus de dolor profund que no li permet comptar les victòries com a triomfs. A Messi, se’l veu relaxat i segur, a Nadal dubtós i crispat. Messi triomfa, Nadal guanya; Messi és s’ho passa bé jugant, Nadal pateix quan juga.
En un dels gols que va fer en el darrer parit hi ha una imatge que no té preu: Messi, amb una vaselina, bat el porter del Granada i, mentre els companys ja celebren el gol i els contraris reclamen un possible fora de joc, ell segueix la pilota amb la mirada i no esclata fins que és dins.
No resto cap mèrit a Nadal. Només constato la diferència entre ser natural o ser artificial.