dimarts, 22 de novembre del 2011

La grua del Salvat-Papasseit

A Catalunya Ràdio fan cada tarda un programa anomenat “La tribu”, conduït per Tatiana Cisquella (Tati pels amics), dins del qual s’emet un espai titulat “La destil·leria”. Ahir, la Sílvia Soler, ens va voler parlar de la metàfora, un recurs literari molt útil.
La qüestió estava en la paraula grua sobre la qual la Senyora Soler diu (sic): “És molt bonic fer una metàfora a partir d’una grua, no trobeu? Perquè és poc inspiradora una grua, en principi, no? Vull dir si veus paisatge, veus un cirerer florit, és més fàcil...”. Dedueixo que ha entès que el Salvat-Papasseit comparava el seu estel amb un aparell d’aquests que serveixen per elevar càrregues i que tenen una estètica dubtosa. Cras error o beneïda ignorància.
Jo no era, evidentment, al cap del Salvat-Papasseit quan va escriure el poema, però dubto molt que es referís a la baluerna que empastifa el cel de molts espais. Una grua pot ser també un ocell magnífic i, sobretot, un estel de paper, allò que fem volar tibant un fil els dies de vent. A la tercera estrofa del poema, el poeta diu: “De la meva barca estant / dono al cordill tota mida”. Així doncs, crec que Joan Salvat-Papasseit –desgraciadament ja no li ho podem preguntar– es referia a aquesta joguina estesa arreu del món. En definitiva, i si fos així, no existiria ni tan sols la metàfora que la Senyora Soler pretenia posar com a exemple.  
També es podria tractar de l’ocell, doncs hi ha referències a les aus amb paraules com ala, gavot o oronella. Ves a saber... Tot el que vulgueu, excepte el trasto galdós que aixeca pesos cel amunt. A voltes ens falla la cultureta...















Quina grua el meu estel,
quin estel la meva grua!
De tant com brilla en el cel
sembla una donzella nua.

L'espurneig que em fereix l'ull
són els seus pits quan s'inclina:
si fa un mirall de l'escull
perleja a l'arena fina.

De la meva barca estant
dono al cordill tota mida.
I l'ala clara, sestant,
del gavot que passa i crida.

Oh, el seu flanc rosa i argent
i la trena que es deslliga!
Volar d'oronella al vent!
Cabell desfet de l'amiga!

Amiga del dolç turmell
com una vela s'enfila
espitllera de l'ocell:
si jo llenço el braç, vacil•la.

Vianant vora la mar
prega pels marins que arriben;
si veuen l'estel dansar
moren de tant que sospiren.

Vianant, puja al meu bot
que és lliure de la sentida,
però no diguis ni un mot
si no vols perdre la vida.

Vianant, no parlis, no,
que l'oreig l'acosta, i mira
que et prendrà l'amor senyor
que el mariner ja sospira.