 |
"Així de grossos".
Fotografia apareguda a OKdiario, signada per AFP.
|
A voltes he pensat que si un toro es preguntés una sola
vegada perquè coi envesteix un tros de drap vermell, s’ajauria a la plaça, es
miraria el torero i el públic amb displicència i s’adormiria una estoneta a
veure si el deixaven tranquil. Passa que l’animal, de cervell limitat, esverat,
punxat i emprenyat surt a l’arena encegat i envesteix sense mesura ni criteri
tot allò que es belluga. És així que amb càstig i fatiga arriba al final de l’obra
exhaust, morint vençut i humiliat als peus d’un homenet mitjamerda. Així és
Javier García Albiol: un toro en estat pur, un animal que envesteix tot el que
és gras, incapaç de tenir un mínim pensament lúcid que li permeti asseure’s,
meditar uns minuts i preguntar-se: què carai estic fent empaitant un parrac
desfilat? I és que quan s’atura una mica, rep una banderilla des de Madrid i reprèn
la seva carrera embogida. No té consciència de que es dessagna a cada envit i
que acabarà sota l’espasa pepera tal
com han fet els seus predecessors.
La sagnia que pateix el senyor García, de la qual ell com a bon
brau de lídia no és conscient, es constata en les seves irracionals denúncies
que a voltes ratllen una estultícia profunda, en l’ús d’una xerrameca cada
vegada més violenta i en la gesticulació corporal que adopta en les seves
compareixences. Ara arriba ja al desvergonyiment de voler judicialitzar l’InfoK
de TV3 –un programa que ha merescut elogis arreu– perquè no li agrada que nens
i adults sentim les notícies tal com són, i sobretot que les entenguem. És a
través de personatges extremament perillosos pel seu descontrol emocional que
España mantén la seva ciutadania anestesiada, i que es pot constatar en una
enquesta que “demostra” que tornarien a donar a Rajoy el comandament del país
en un exercici d’estultícia col·lectiva.
Ni que sembli mentida, al García ja li va bé el paper perquè
s’avé amb la mentalitat hispana de “l’ordeno y mando y que se haga pronto”, amb
l’estretor mental del cortijo. Cap
imatge més il·lustrativa que el señorito
i els seus toros, que li fan la feina i l’alimenten. Només li cal donar-los
farratge, embravir-los a cops de puya
i, quan ja estan ben empoderats, treure’ls a la plaça amb la promesa d’una mort
heroica. Mediti una mica senyor García, perquè és més que segur que acabarà
mort i esbudellat, enmig d’un toll de sang en qualsevol ruedo de províncies, enmig dels aplaudiments dels seus, això sí.
Llavors, arrossegat per l’arena com una desferra, el duran a l’escorxador, li
tallaran els collons –aquells que eren tan grossos– i un cuiner castís els
courà per a qualsevol mariano. A
compte de la casa, esclar.
