Sobre beques i deutes

Diu la senyora Ana González Hernández en la seva carta a La Vanguardia d’ahir, 27.06.2013, (sic): “Es necesario desterrar la idea de que las becas son una suerte de servicio estatal que proporciona estudios gratuitos para todos. En absoluto. Quizás el receptor, o becado, no tenga que reembolsar el capital invertido en él, pero tiene la obligación moral a largo plazo de devolver al Estado esa inversión en cualquier otra forma”. Que les beques no són per a tothom ja ho hauria de saber la senyora González. Jo, que ja tinc una edat, vaig haver de fer la carrera amb un “préstec a l’honor” perquè el meu pare allà pels anys 70, amb cinc fills i un sou modest, guanyava massa diners per a obtenir una beca. Jo vaig haver de reemborsar el capital, i els interessos corresponents, i ho vaig fer amb molt de gust. Per tant no dec res a ningú. Una altra cosa és el que ella anomena “obligación moral”. Això no ho puc acceptar. Ningú té cap obligació, ni moral ni material, de retornar res a l’Estat. No entenem encara que l’Estat és un mer administrador dels diners, no pas de la moral, dels seus administrats; uns diners que de sobres hem pagat amb els nostres impostos. No hem entès que “invertir” en formació no és un terme econòmic, sinó social: invertim en ensenyament per tal d’avançar cap a una societat més justa i intel·ligent, no pas perquè esperem un retorn de la inversió en forma de beneficis dineraris. I encara diria més, com en Dupont: és que els pobres han de començar la seva vida post-formació endeutats, ni que sigui moralment, mentre que els rics ho poden fer lliures d’obligacions? No em sembla just, senyora González. La societat ha de donar oportunitats, no pas exigir que se li tornin deutes espuris.


Publicat a La Vanguardia 29.06.2013

Paraules gruixudes

Tothom contra el pobre Duran. Embolicat en una espiral  conspirativa on veu papus per tot arreu, no s’està de res i engega pestes a tort i a dret. El to i les paraules que va usar divendres davant de 200 militants d’unió no són propis d’una persona escollida pel poble. Un hom recorre a l’atac indiscriminat i indecent quan es veu acorralat, i no precisament per l’enemic. Josep A. Duran i Lleida s’ha begut el seny d’un sol glop i repapieja. Postures de baixa estofa com les seves en els darrers mesos, traint el programa de govern que va acordar i rebaixant les esperances del país i la seva gent a l’alçada dels beneits, aquestes postures, deia, només mereixen el cognom de l’estultícia. Les paraules gruixudes, senyor Duran, no el faran més home. En canvi, l’autocrítica i la reflexió li farien molt de bé, però no sé si encara és a temps de rectificar: molts n’estem tips. La culpa és negra i ningú la vol, senyor Duran, ni vostè.

Quan la guineu...

Aquesta setmana passada, Pere Navarro ha criticat d’una banda la Cadena Humana per la Independència i el Concert per la Llibertat. No deixa de ser curiós que ho faci des de l’esquerra: contra la independència i la llibertat? Bé, segons l’original pensament perenavarrià, aquests conceptes varien segons la posició de l’espectador; això ja ho va demostrar Einstein. És evident que tothom entén que idees tan importants i bàsiques com aquestes tenen diferents accepcions i poden suscitar, i han suscitat durant segles, discussions i controvèrsies inacabables. Però ara no estem discutint l’accepció original, Pere. Vostè es queixa perquè la seva idea de llibertat i independència no suscita tanta acceptació com la dels seus rivals polítics i, davant d’un èxit cantat de les dues convocatòries, es dedica al noble art de la destrucció. Quan la guineu no les pot haver, diu que són verdes, diu la parèmia popular que no sé si vostè recorda. És aquella faula segons la qual una guineu prova d’abastar unes magnífiques figaflors. En no aconseguir-ho, davant la burla dels congèneres, diu que com que eren verdes no valien la pena. Com que vostè (la guineu) no és capaç d’organitzar una cadena o un concert prou exitosos (les figaflors) per la federalització es dedica a desprestigiar-ho. Per acabar, n’hi engego una altra: se li veu el llautó, Pere.


Publicat a La Vanguardia

L’IVA de Na Teresa

En una intervenció de Teresa Forcades, al fòrum “Enciende la Tierra”, organitzat per la Fundació CajaCanarias, fa el que ella en diu una “crítica ètica” al capitalisme. En una part del seu discurs explica que s’entén que l’activitat econòmica, sigui quina sigui, genera un benefici que està gravat per un impost, i que aquest impost és l’IVA. Error: l’IVA no grava el benefici sinó el valor afegit, i no el paga l’empresari sinó el consumidor. El que grava el benefici és l’Impost de Societats. Tal vegada Na Teresa sigui una experta en farmacèutiques, però és evident que en economia li falta formació. A voltes, un hom es llença, amb bona fe, a opinar sobre temes que coneix poc i corre el risc evident de deixar anar bunyols dialèctics. Tota vegada que a Na Teresa, per la seva condició de religiosa, se li suposa la bona fe, també cal recordar-li que la humilitat forma part de la regla de sant Benet. Que si pretén transformar la societat des de la base, cal que informi bé els seus oients. La moto, Teresa, ja ens l'ha venut el capitalisme.

El vídeo complet de la conferència a YouTube.

Quatre dies

José de la Cavada, responsable de relacions laborals de la CEOE, pensa que quatre dies de permís són massa dies quan se’t mor el pare. Pensa que com que ara es viatja a velocitats vertiginoses ja no cal tant de temps per enterrar-lo. Diu que “S'ha d'aconseguir que l'absentisme no tingui cap justificació a la qual acollir-se”. O sigui que ara resultarà que la mort del pare és una justificació per l’absentisme. Dit amb tots els respectes: desitjo que al seu enterrament no hi vagi cap dels seus fills, no fos el cas que els fotessin de potes al carrer. Amb l’enterramorts n’hi haurà prou i de sobres. Fins i tot, tal com deia el gran Capri, el podrien deixar a la porta, en una bossa d’escombraries, i que el llencessin a l’abocador. Directament.

Aquest és un personatge que l’any 2010 va ser condemnat per una falta molt greu per la Inspecció de Treball i a pagar una multa de 25.000 €. Aleshores, el diari El País (edició del 4 d’octubre de 2010) va publicar que (sic) “...someter a prácticas humillantes a sus subordinados. ‘Todos los trabajadores entrevistados por la comisión de investigación manifiestan haber sufrido alguna vez un trato humillante por parte del director del departamento. [...]. Los testimonios son contundentes, reiterados, coincidentes y claros’”. Aquesta és la mena de personatge que la CEOE té com a responsable de relacions laborals, contra el qual la direcció de Juan Rosell no va prendre cap mesura, segons el mateix diari (sic): “La inspección también acredita la nula voluntad de la patronal para solucionar este problema. De hecho, el secretario general de la CEOE, José María Lacasa, recibió una denuncia interna de los trabajadores contra De la Cavada” i “ante una situación conflictiva de tales características, la empresa está obligada a intervenir, cosa que no hizo suficientemente pese a la queja de los trabajadores [...]”.

Amb aquests antecedents doncs, no ens ha d’estranyar l’extraordinària empatia, el respecte immaculat que aquest home té per les persones i els seus sentiments. Quan es mori, diré aquella frase de pronunciaven els avis quan traspassava algú especialment cretí: Déu l’hagi perdonat.

Mester d'amor

Avui, endreçant papers, he trobat aquest poema de Salvat-Papasseit picat amb una antiga màquina d'escriure, d'aquelles que més que picar havies de colpejar. Sempre m'ha agradat molt perquè m'inspira tendresa.

Si en saps el pler no estalviïs el bes

que el goig d'amar no comporta mesura.

Deixa't besar, i tu besa després

que és sempre als llavis que l'amor perdura.

No besis, no, com l'esclau i el creient,

mes com vianant a la font regalada;

deixa't besar —sacrifici fervent—

com més roent més fidel la besada.

Què hauries fet si mories abans

sense altre fruit que l'oreig en ta galta?

Deixa't besar, i en el pit, a les mans,

amant o amada —la copa ben alta.

Quan besis, beu, curi el veire el temor:

besa en el coll, la més bella contrada.

Deixa't besar

i si et quedava enyor

besa de nou, que la vida és comptada.

Joan Salvat-Papasseit

Mester d'amor

No anem pa bé

Pere Navarro dixit (sic): “A tots aquells, de dins i de fora del socialisme, que parlen de la falsa insolidaritat catalana els demano que m’acompanyin en la proposta d’eliminar el privilegi que suposen els sistemes de concert basc i navarrès”. Benvolgut Pere, de tant pixar i pixar fora de test, la teva tita ha perdut el nord (perdoneu). O sigui que, segons tu, per arribar a una hipotètica i onírica federació ens cal tornar al “café para todos” tan castís i que tant de gust ens ha donat, sobretot als catalans. Deixa tranquils als pobles que tenen una major llibertat: lluita per ser com ells, i no pas per empetitir-los a la nostra miserable mida.

La llei del senyor Francesc de Carreras

Es pot desobeir la llei? És el títol de l’article d’ahir del catedràtic Francesc de Carreres (La Vanguardia, 12.06.2013, pàg. 17), contestant una carta del lector Marc Franco i Puig. El seus raonaments legals són impecables; no admeten grans discussions. Pressuposo, això sí, que les dades i dates que aporta sobre la legislació americana són certes: per alguna cosa deu ser catedràtic. El seu raonament està destinat a demostrar que l’acció de Rosa Parks, que va gosar asseure’s en un seient d’autobús reservat als blancs (ella era negra), en realitat no va ser un acte de desobediència civil. Però jo el vull interpel·lar per la seva afirmació darrera. Diu (sic): “Si jo hagués estat a l'autobús de l'entranyable Rosa Parks, no dubti, senyor Franco i Puig, que l'hagués acompanyat asseient-me al seu costat”. La qüestió per tant és: Senyor de Carreras, si Rosa Parks hagués desobeït la llei, també s’hauria assegut al seu costat?

En cap CAP cap el què cap en aquest CAP

Aquest matí he anat al CAP a buscar l’alta de la meva dona. M’han dit que o bé hi anava ella en persona o em calia un permís d’ella per escrit. M’han donat un imprès de l’ICS de la Gerència Territorial-Catalunya Central i cap a casa falta gent. Al peu del document hi diu clarament que (sic) “La persona autoritzada haurà de portar, a més d’aquest document d’autorització, el DNI o targeta sanitària del pacient”. He emplenat l’imprès, la Carme me l’ha signat i sant tornem-hi. En arribar de nou al taulell, oh, sorpresa!, la noia em demana el meu carnet d’identitat i el DNI i la targeta sanitària de la pacient! Jo només duia la targeta. Li he ensenyat l’autorització i ella es gira i em mostra un cartell penjat al suro del seu darrera on diu que calen els dos documents. Una mica mosca, li he dit que o una cosa o una altra i que, essent que el que està escrit escrit està, li he fet saber que ja era la segona vegada que hi anava, que ja havia perdut una hora i que no pensava moure’m d’allà sense l’alta. Llavors, com fent-me el favor de la meva vida, m’ha concedit la gràcia de fer-me a mans la tant desitjada alta.

Però ah, la gràcia no acaba aquí! Una vegada complimentat el tràmit, la noia em torna l’autorització signada! M’he quedat de pasta de moniato. Si em demanen una autorització per escrit, penso jo, deu ser per guardar-la per si mai algú els demana responsabilitats per haver lliurat un document privat a un tercer. O sigui que demà la meva dona podria anar al CAP i demanar l’alta i, en dir-li que ja l’havien anat a buscar amb una autorització, ella els podria dir que no havia autoritzat ningú i muntar-los un pollastre de pebrots. Em pregunto: com provarien la gent del CAP que, efectivament, algú autoritzat ja se l’havia endut? M’ha passat pel cap de provar-ho a veure si faig alguna pela (els temps no estan per perdre oportunitats), però he pensat que la gent de la nostra sanitat ja té prou problemes, a menys que ara, per a ser administratiu de l’ICS, s’exigeixi ser notari i així poder donar fe. 

Sobre renúncies i sacrificis

Sempre he combatut –amb certa bel·ligerància, tot sigui dit de pas– la cultura de l’esforç, la màxima del “si vols pots” i aquella que pretén inculcar-nos que el que no s’aconsegueix amb sacrifici no té valor. En canvi, defenso –amb prou contundència– les renúncies. Sembla que hem oblidat quina cosa és un sacrifici (sic, segons el DIEC): Ofrena d’una víctima o d’un do a un déu o a Déu, per honorar-lo, regraciar-lo, aplacar-lo. /  Privació, concessió onerosa, dolorosa. Tan l’esforç com el voler són absolutament inútils, descoratjadors, castrants i fins humiliants quan, al capdavall, tota aquesta energia no ha servit absolutament per a res perquè el nostre desig, el nostre objectiu, era absolutament inassolible des del principi. Així, no tothom pot ser emprenedor ni és capaç de reinventar-se, com ara pretenen poders públics i periodistes espavilats. Per triomfar en qualsevol projecte calen tres coses: treball, capacitat i sort. Sense treballar no es crea res, tampoc riquesa. No pas el treball com a maledicció bíblica, sinó com la necessitat de posar la nostra energia al servei del que pretenem. La capacitat compren les aptituds naturals i els coneixements adquirits. Així, per exemple, un hom pot aspirar a ser un gran músic (o un gran empresari), però per molt de treball que hi posi, sense una habilitat innata i, no passarà mai de la mediocritat. I, finalment, ens cal “un poc de sort”, com diu Lluís Llach, perquè sense una mica de fortuna, el destí ens durà per rials absents. Tant el treball, com el desenvolupament de la capacitat o la recerca de la sort, poden significar renúncies, però mai sacrificis; perquè aleshores el triomf mai no ens farà feliços, sinó pobres ànimes amargades. Perquè el que volem és ser feliços, no?

La deriva infatigable del PSC

Llegeixo aquí i allà que el PSC fa campanya a diversos municipis, amb alcaldes afins, contra la independència; tots ells del Baix Llobregat, naturalment. Posar la tirita abans de la rascada sol provocar que te la facis, la rascada, en un altre lloc. No deixa de ser curiosa aquesta actitud. Ja que el PSC-PSOE tenen un projecte propi que pretén convertir l’Estat espanyol en una feliç federació, em sorprèn que es dediqui a destruir la idea de l’enemic en lloc de donar valor a la seva. Potser és que allò de la confederació ja no s’ho creu ningú (ni ells), dades canten, i s’estan omplint els dits de tirites a veure si ensopeguen on caurà la rascada. A mi em sembla que continuar parlant de dues catalunyes, dividint el país en els que miren Telecinco i pengen la rojigualda al balcó (Puigverd díxit), és un error d’amidament sociològic . Ja no existeixen aquestes dues ànimes al país, però el PSC s’entesta en mantenir-les. La nostra societat ha evolucionat i el que existeix els qui volen ser independents i els qui no; sense tenir en compte la tele que miren o de la bandera que pengen. Mentre el socialisme català (?) no evolucioni el seu pensament cap a aquesta concepció del país assumida pels seus ciutadans continuarà a la barricada.


Publicat a la secció de Cartes de La Vanguardia el 08.06.2013
Citat a la secció l'Opinió dels lectors de La Vanguardia el 21.07.2013

L’ofici de la víctima

A Bilbao, un personatge mestre en arts marcials, ha confessat haver matat una dona  i deixat una altra en estat de coma. M’ha sorprès la manera en que TV3 s’ha referit en diverses ocasions a aquesta segona dona com a “una prostituta” en els seus telenotícies. Em pregunto si, en el cas de que aquesta persona hagués estat una microbiòloga, es referiria a ella com a tal. Perquè a la prostituta la identifiquem per l’ofici i a la microbiòloga no? En boca de Raquel Sans encara sona pitjor. Deu ser cosa dels redactors, però crec que haurien de tenir una mica més de respecte i consideració per les víctimes, sigui quin sigui el seu ofici. I el de prostituta no és menys que el de microbiòloga.

El banc de què?

Hi ha institucions que no serveixen absolutament per a res, perquè el pas del temps i les noves organitzacions de la societat les superen i les converteixen en dinosaures que només engoleixen velles glòries, panxes a atipar. No solament això, sinó que la poca feina que han de fer la fan malament. Segurament és el cas del Banco de España, una institució inútil que, de ben segur, ens costa als contribuents una pasta gansa, gansa. I no tan sols inútil, sinó funesta. Ara, Luís Mª Linde, el governador de tal baluerna, es despenja dient-nos als ciutadans que hem de renunciar al salari mínim per tal de què els rics puguin ser més rics i els pobres més pobres. Res de l’altre món, una apunt per qui es vulgui afegir a la processó. El bo del Linde oblida que som nosaltres, els administrats, qui li paguem el sou ben sucós que s’embutxaca cada més, i que ens mereixem més respecte. Però, repeteixo, ell en el fons del fons és bo: ens vol donar feina a qualsevol, preu!

Sobre responsabilitats i botiflers

“Duran assegura que no se sent "responsable" de la caiguda (electoral), de la qual sectors de CDC el culpen pel seu discurs moderat” (diari ARA-digital, 30/05/2013 10:09). A veure, senyor Duran. Vostè no se sent responsable de la davallada de CiU en les darreres eleccions. Si no recordo malament, vostè anava a la llista de la coalició. I doncs, si vostè no se sent responsable és que ja li està bé el resultat. I si el resultat ja li està bé, vol dir que ha complert el seu objectiu? O sigui: aconseguir debilitar CiU. Quan un hom defensa un programa i perd vots, és que fracassa. Si fracassa cal analitzar-ne les causes i assumir-ne les responsabilitats. Si no les assumeix, o bé és un irresponsable, o bé un botiflers infiltrat amb la missió de rebentar-ho. És així senyor Duran? Si m’equivoco, si us plau, corregeixi’m.

Les lleis que no agraden

Navarro rebutja la insubmissió a la llei Wert perquè “les lleis s'han de complir encara que no agradin”. Totalment d’acord Pere. No hi ha cap dubte ni discussió sobre aquesta afirmació. A mi hi ha moltes lleis que no m’agraden i les compleixo, i tothom ho fa, tothom observa normes que no són del seu gust. El problema està en què el senyor Navarro confon lleis desagradables amb lleis injustes, i la llei Wert és injusta. Fa uns dies el secretari general del PSC ja ens deia, referint-se als sobiranistes, que “estan enredant a la gent”, doncs bé, que s’apliqui el seu principi i no digui coses que no són, o no sap. Els qui no volem complir la funesta, dogmàtica i retrògrada nova llei d’educació no ho fem per gust i ganes sinó perquè la considerem profundament injusta amb la nostra llengua i amb la nostra manera d’entendre l’ensenyament. En definitiva, la veiem injusta pels nostres fills i contraproduent pel seu futur. Queda clar, senyor Navarro? Seguint la seva línia de salvapobles federal, continua considerant-nos als ciutadans immadurs, barbamecs, marrecs mesells i mal-educats. Som adults amb criteri i opinió, queda clar senyor Navarro? I ens ha d’escoltar “encara que no li agradi”, que per això l’hem elegit i el paguem. Està prou clar?

El somriure insolent

Fa uns dies –crec recordar que era una lectora– algú escrivia a La Vanguardia sobre el somriure dels polítics. En moltes de les reunions, plens i comissions que s’organitzen els veiem ensenyant les dents a elles i amb una mitja rialleta ells. Semblen contents, tranquils, relaxats, se’ls veu autocomplaguts i satisfets a punt de començar un nou debat, amb les seves carpetes de partit; corbata i americana ells, models diversos i multicolors elles. Però sempre somrients (excepte el senyor Cañas). No veig pas la mateixa actitud en polítics d’altres democràcies més velles que la nostra, sinó que més aviat responen amb les seves actituds a la realitat del moment. En aquest ambient de rialletes, em fa ràbia veure el Sr. Espadaler tan panxo abans de dir-nos que les pilotes de goma continuaran buidant algun ull perquè no hi ha més remei; o a la senyora Alicia Sánchez-Camacho ensenyant-nos una dentadura equina minuts abans d’engegar-nos que els catalans no tenim dret a decidir. 

De veritat que l’actitud i les formes compten. Així, elogiaria l’actitud sempre circumspecte de  David Fernàndez, de les CUP, que si bé no exhibeix un aspecte emmurriat, dona una imatge de serietat i responsabilitat destacables. Criticaria, en canvi, el mig somriure entre estúpid i sorneguer del senyor Millo, mostrant un aire de superioritat satisfeta que fastigueja. Ni els temps ni el país estan per veure hihi’s, haha’s de ses senyories.

Responent Eulàlia Solé

CEIP Gil Cristià de La Selva del Camp

Tota vegada que n’Eulàlia Solé (La Vanguardia, 24.05.2013, “Festivals amb discriminació”) pregunta al final del seu article (sic) “Què en penseu?”. Doncs li diré què en penso sobre una discriminació que jo crec inexistent. Perquè homes i dones, nois i noies, tenim activitats lúdiques distintes és una qüestió merament de constitució física. Un sexe i l’altre tenim cossos ben diferents i, crec, per això ens trobem més còmodes en una mena d’esports que en uns altres. Qualsevol consideració tendent a la l’igualaritarisme  em sembla interessada, o masclista o femellista. Tampoc entenc massa el desig d’arreglar-ho tot a l’escola i a l’hora del pati: si us plau, deixem la canalla jugar en pau, que ja els adoctrinem prou a l’aula. Observo també com les dones s’han entestat en emular, si vols si no, els homes en els esports, una pretensió naturalment difícil, un esforç inútil. Per acabar, na Solé ens parla de pilota com el mal del pati, de la societat i del món. Bé, solament comentar-li que quan veig les pobres noies de natació sincronitzada efectuar aquells moviments col·lapsats, gairebé histèrics, convulsius, em venen ganes d’arrencar a córrer. Amiga Solé, deixem tranquil·la la quitxalla i que juguin al què bonament vulguin.

Parlem de recolzaments?

El Gobierno de Madrid i el mateix Duran, insigne polític defensor de la seva cadira i poca cosa més, ja ens parlen de la poca o nul·la acceptació que tindria una Catalunya independent entre els països capdavanters. La gran majoria d’independències han començat amb molta oposició, però la realitat, la voluntat de ser acaba imposant-se. I l’acceptació que té España? Té predicat internacional el país veí? Avui, a Vilaweb publiquen: “La UEFA accepta Gibraltar malgrat les amenaces d'Espanya. L'organisme internacional permet que sigui el 54è membre de ple dret, amb l'única oposició d'Espanya i Bielorússia”.  O sigui que els països seriosos d’Europa s’ha passat per l’engonal l’opinió del Regne d’España i han admès Gibraltar com a membre de ple dret. A veure, si don Mariano i cia. no han estat capaços d’impedir, en una qüestió menor, que el gra de Gibraltar no entrés a l’UEFA, serà capaç d’impedir l’ingrés de Catalunya en organismes internacionals. Permeteu-me dubtar-ho i ofendre així l’alcaldessa Botella.

El salvapàtries

Aquests dies estic fent l’anàlisi de la personalitat d’un home a través dels seus escrits. Per motius que no venen al cas, no citaré ara el seu nom. Aquest és un personatge que, entre altres trets, té una vessant messiànica, algú que creu que va néixer amb una missió i que, malgrat el pas del temps i haver fracassat en el seu intent, encara malda per tornar i mirar de fer-nos creure que, al cap i a la fi, tenia raó. Com que aquests dies la veu grallosa del José Mª Aznar s’ha deixat sentir de nou, un salvapàtries m’ha portat a l’altre. Aquell home, de personalitat complexa i enredada, va configurar el seu projecte amb una premissa: qui no hi estigui d’acord que marxi. Ho va dir i escriure aleshores i ara, ens els seus escrits, ens ho recorda infantilment, diria jo. En efecte, convençut que la seva diagnosi no era discutible, i la seva solució encara menys, va enfrontar-se a tot i a tothom. Ara reapareix fantasmagòricament rebuscant en el passat records tronats, fins i tot desvetllant velles rancúnies, a veure si així aconsegueix treure la cresta i justificar-se. Doncs al pobre Aznar li passa el mateix: vol passar a la història ni que sigui a cops de creu i, de tan en tan, treu el nas del bassal de merda en què neda per a respirar i deixar anar una bafarada fètida perquè ens recordem d’ell. Aquest sí que és un bon gra al cul!

Cal aprendre a escriure?

No.

Llegia fa uns dies el text d’una mestra –o mestre, no ho recordo amb prou precisió– ple d’una nostàlgia diria jo malaltissa, tot sigui dit de pas. En ell parlava del text lliure com un mètode excels. Es lamentava que aquest sistema hagi estat abandonat i que, en conseqüència, es poden haver perdut molts escriptors. No vull pas discutir ara la bondat d’aquell mètode, sinó un aspecte antropològicament molt anterior. Abans de plantejar-me de quina manera ensenyaré a escriure, jo em pregunto si cal ensenyar a escriure. I doncs com deia, no. Crec que la necessitat està en llegir, en entendre el què diu l’escriptor. Per contra, escriure és un desig, que alguns tenim i d’altres no tenen... i no passa res. De la mateixa manera que no tots som músics, tampoc cal que tots siguem escriptors; amb una mínima capacitat d’expressar-nos en tenim prou per anar per la vida. En canvi, us imagineu anar pel carrer sense saber llegir? En aquell a qui el desig d’escriure li esdevé una necessitat, el llegir li serà la guia; això és, a escriure se n’aprèn llegint. A voltes, voler ensenyar a escriure, ni que sigui a cops de creu, pot ser intensament frustrant.

Jo us explico el meu cas. Sóc un negat del dibuix, un negat absolut. De tal manera no sóc capaç de dibuixar, copiant, un objecte simètric. Malgrat que dibuixar m’haguera agradat moltíssim, no puc: els meus dibuixos fan pena. Per a mi, l’escola va ser una contínua humiliació a causa del dibuix: jo mateix m’adonava de la pena extrema de les meves obres quan, exposades al costat de les dels companys, semblaven una bírria absoluta. Us puc assegurar que un dibuix meu fa plorar els ànecs. Tan va ser així, sota la mà dura de professors estúltics, que quan mirava una obra pictòrica em semblava una acusació: mira si n’he sabut, jo, inútil! Cal dir que amb el temps vaig anar racionalitzant la meva aversió, i alguns pintors i estils han arribat a agradar-me. Per contra, el meu fill dibuixa excel·lentment sense cap mena d’esforç i, encara, és un magnífic escultor. Però no exerceix, es a dir ni dibuixa ni esculpeix. I que injusta que és la naturalesa. A mi, que m’hauria agradat de dibuixar, no sé fer una o amb un canut, i el meu fill que amb quatre traços fa un dibuix no li interessa per a res. Per cert a ell, escriure li suposa un esforç considerable, mentre que a mi no em costa un borrall.

Què en traurem de voler fer de mi un pintor a cops de pinzell, o del meu fill un escriptor a cops de ploma? Doncs un escriptor dolent i un pintor execrable. Fem-nos doncs la pregunta primigènia. I que l’escriure no ens faci perdre el llegir, sobretot.

Lo Dimoni

Ja fa uns anys, i per enèsima vegada, ens passejàvem per l’excepcional poble de Queretes (o Cretes o Cretas, que m’és igual), allà pels confins del Matarranya. La Carme buscava closques d’ametlla per a una poció màgica, quan vam veure un magatzem amb la porta oberta. Ens va sortir a rebre un homenet de figura eixuta, ulleres de carei antigues, nerviós i feiner que ens va saludar amb un sorprenent “Sian benvinguts a casa meua!”. Va ser el preludi d’una llarga i sucosa xerrada, al llarg i ample de la qual, aquell vellet de mirada pilla i paraula fàcil, ens va explicar gairebé tota la vida. En un moment de la conversa, la Carme li va preguntar que com se deia, i ell, amb cara de murri i somriure irònic, li va dir: “A mi me diuen ‘lo Dimoni’!”. I es va llançar a explicar-nos el perquè del seu malnom, del qual, tot sigui dit de pas, ell n’estava molt cofoi. Va ser una d’aquelles converses imprevistes, extraordinàries, potents, amb un personatge especial i irrepetible. Una xerrada que recordes sempre més.

Ara tornaré, qualsevol dia, a Queretes (o Cretes o Cretas, que tant me fot) i aniré a veure el meu amic. Em pregunto si “lo Dimoni” haurà aprés “lo lapao”, perquè si és així, molt al meu pesar, ja no l’entendré i no podré escoltar mai més de la seva boca incontinent velles i alliçonadores històries. Sincerament, no veig “lo Dimoni”, a la seva edat, parlar cap altra cosa que no sigui el nostre català comú. Això sí, amb l’accent matarranyenc que tan em canta a l’oïda.

Donya Dolores Serrat

La senyora Dolores Serrat s’ha enfadat. Es veu que la brometa que es fa amb els acrònims de les noves llengües aragoneses no li fan gràcia i es defensa de la seva collonada ficant-ho tot al mateix sac. Així, diu que “supone una ‘falta de respeto’ a la Comunidad de Aragón”. No, no senyora Serrat, no es confongui: la gent es riu de vostè, no pas del poble. Vaja, que vostè embolica els seus conciutadans fent-los còmplices de la seva estultícia. Em sembla que els ofesos haurien de ser ells. I es queixa: “la intromisión desde Cataluña nos parece intolerable”. Caram! I això què seria doncs?: “Recurs d'inconstitucionalitat 9491/2006, interposat pel Consell de Govern de la Diputación General d'Aragón”. Li sembla poca intromissió? Acabem; donya Dolores diu que la llei no parla “ni de lapao ni de lapapyp, sino que se trata de acrónimos creados por la oposición”. Va bé, ara, quan al “Dimoni” de Queretes li preguntin quina llengua parla dirà que “Lengua Aragonesa Propia del Aragón Oriental” i a veure quina cara posen. Quan un hom comet un error i el seu projecte descarrila, fracassa; quan és incapaç de reconèixer un fracàs és, senzillament, un fracassat.

La cuina altra vegada

L’entrevista que fa Lourdes López al xef Jordi Cruz (La Vanguardia digital, 10/05/2013) és per sucar-hi pa. La primera pregunta ja predisposa a l’anàlisi: “Creu, com apunten altres cuiners, que el país no aprofita prou aquest gran actiu (la cuina catalana) per potenciar-nos i sortir de la crisi?”. Sortir del merder per la porta de la cuina? La paràbola no està malament: sona a tocata i fuga. El bon xef, naturalment, hi està d’acord i ho rebla dient que no es recolza prou aquesta activitat. No voldria pas fer demagògia, però de veres que em costa capir com es pot arreglar la situació actual a base de menús. I com que suposo que entrevistat i entrevistadora parlen de la cuina de les estrelles encara entenc menys com es té la barra de demanar més recolzament. Quan un sector parla de “ser recolzat” és per a evitar parlar de diners, una paraula massa plebea, i no veig com hauríem de dedicar recursos públics a promocionar una activitat dedicada al luxe, un luxe reservat a poquets perquè un menú a 165 € ha de donar per a molt. I si no és així, que s’ho facin mirar perquè el què necessiten és un bon administrador, no pas “ser recolzat”.

Es veu que ens enganyen

Un comença a estar una mica tip de que el vulguin salvar de qualsevol cosa, ni que no vulgui; de que el prenguin per orellut. Avui Pere Navarro diu que “estan enredant a la gent”, ahir ho proclamava l’Alicia Sánchez-Camacho. Ens prenen per enzes, o què? Doncs a mi em sembla que ja sóc prou gran, que ja no em mamo el dit i que no necessito que cap salvapàtries em digui el què he de fer. Ja n’estic fins el capdamunt que em prenguin per beneit.

Salvados?

Ahir vaig veure per primera vegada el programa de Jordi Évole, Salvados. Tractava sobre els aliments i la possible toxicitat d’alguns (o de tots). Certament, em va decebre. Dos “experts” catedràtics universitaris presentaven les seves tesis i pintaven un panorama desolador: mengem verí. Carai, quina novetat, oi? No contents amb la foto, un dels eminents professors, increpa directament una peixatera de Tarragona fent-la poc menys que responsable de vendre peix mercuritzat als seus clients. Impressionant. Semblava l’exemple del que és solucionar les coses des del despatx, de tirar sobre el pianista, de matar el missatger. La dona, molt més experta que ell, va passar olímpicament i li va escopir que “cadascú ha de fer la seva feina”. Em va semblar lamentable.

Però anem al gra. Els “experts” que duien el pes del programa venien a dir que en els propers anys es prohibiran molts productes que avui estan permesos, perquè s’haurà comprovat el seu efecte nociu, i es presenta aquest fet com una perversió de la indústria i les administracions. Però, a veure, com ha avançat la humanitat sinó a través de l’experiència, d’experimentar, de tastar, de provar? Quants humans van haver de morir fins que algú es va adonar que l’acònit, per exemple, era verinós? És que no hi ha més: si avui, sense més ni més, es prohibissin tots el híbrids vegetals només perquè se suposa que poden ser nocius, què passaria amb l’alimentació mundial? Els qui els van crear, de ben segur, no ho van pas fer per a enverinar mitja humanitat. Si entenem ara que poden ser nocius, abans d’eliminar-los, potser que pensem en trobar-los un substitut, perquè sinó, per tal de salvar els rics, tornaran a rebre els pobres.

Error de lectura

Alicia Sánchez-Camacho diu (sic): “La ‘kale borroka’ no atemorirà el PP”. Atemorir? De veres que pensa que la gent la vol atemorir a vostè, reina dels papus? Que no volia atemorir vostè als pensionistes quan, durant les darreres eleccions, predicava la desfeta dels sistema si guanya la independència? I allò no era “kale borroka”, era “pensionista borroka”, potser? Au dona, faci-s’ho mirar! Però el problema real el té la senyora del PP quan entén que qui atempta contra la seva seu és per atemorir; no serà que volen dir repensi-s’ho, reflexioni, analitzi: miri que se’ns acaba la paciència. Ah! però ella pensa que quatre arreplegats nacionalistes catalans atempten contra la democràcia i crida a sometent. Miri Alicia Sánchez-Camacho, a Catalunya ningú es creu que ni vostè ni l’incomparable Millo defensin el país: no he sentit encara queixar-se de la “kale tv” que practica Telemadrid. Llegeixi amb atenció i sense perversió del llenguatge, la música del carrer, cregui’m, ens farà un favor a tots.

Casc i clatellada

Es discuteix aquests dies si obligar, o no, als ciclistes a dur el casc per la ciutat. Es veu que així estarien més bé del cap. Em sembla una bona idea, un primer pas cap al control total. Ara, jo ja prepararia la nova ordenança del vianant: per descomptat un bon casc, perquè si caiem i no el duem, l’administració s’estalviarà maldecaps. També la identificació ben visible, amb el DNI pintat a l’esquena, com els mossos. I per acabar, una assegurança de responsabilitat civil per si de cas atropellem un cotxe. Tot, naturalment, a càrrec del ciutadà previ pagament de les taxes i quotes que facin al cas. Tot en benefici dels fabricants de cascos, de les companyies d’assegurances, de les arques públiques... i pel nostre bé, per descomptat. Fot-li al mono que és de goma!

Democràcia versus justícia

Fa pocs dies, el congrés dels diputats espanyols clavava una gran cossa l’ILP sobre les hipoteques, una iniciativa que havia reunit un pilot de signatures per tal d’aturar una situació injusta. A Madrid, el Gobierno de l'Estat treu al carrer més policies que manifestants, i a Gràcia els mossos desfilen com les tropes de Franco van fer per la Diagonal el dia de la victòria. Mentrestant, el senyor Francesc de Carreras escrivia ahir a La Vanguardia que la gent ha de seguir els “procediments democràtics” i que la resta, inclosos els escarnis (sic), “són mètodes repudiables que recorden uns temps passats als quals cap demòcrata no vol tornar-hi”. Es pot preguntar a l’eminent jurista, què ens queda als ciutadans quan el PP incompleix per complet el seu programa polític i menteix un dia i un altre en tots els àmbits? Hem d’aplicar potser la “paciència” que ens reclama l’inefable Rajoy, i esperar 3 anys a votar? Ja no queda temps: el Gobierno s’ha begut el crèdit de quatre anys en quatre dies. El lector Ricardo Cruzate, de Llívia, li respon: “Sí, señor Rajoy, ya tenemos paciencia... Espero que el día en que esto le pase a usted también tenga la paciencia necesaria”. De moment ell, i els seus ministres, no en tenen gota.

Fa 15 anys, es va construir a Sant Hipòlit de Voltregà una planta de tractament de purins que ha empudegat la plana durant tot aquest temps. Ara sembla que la volen desmuntar. Quan la dialèctica del senyor de Carreras diu que “les persones i les seves famílies han de gaudir de total tranquil·litat davant tota mena d'ingerències, incloent-hi sorolls, olors o d'altres”, jo dic: mentre que un ministre pot blindar casa seva en 24 hores, milers de persones hem hagut d’esperar 131.400 d’hores per lliurar-nos de la pudor de merda. Les solucions pels uns són ràpides i efectives, pels altres s’eternitzen. Aquest és el problema senyor catedràtic: pels uns paciència, pels altres la força armada.

Publicat a La Vanguardia 03.05.2013

...i ara Bangla-Desh

A vegades costa tenir fe en les coses, més quan veus que els qui les regeixen van a redós de qualsevol vent. Aquests dies passa amb el periodisme. Ahir parlava de la marabunta que va recórrer les planes informatives de tots els mitjans: el triomf del luxe, menús a 165 € la peça. Sense desmerèixer el mèrit, no cal que els fem propaganda gratuïta amb mitjans públics i privats. Indigna la indecència descarada dels qui es poden permetre excessos quan hi ha gent que cada dia van a demanar caritat per menjar; sí, sí, per menjar. Després ha vingut la tragèdia de Bangla-Desh. Per la ràdio, el gran socialisme del país encarnat ara en Maurici Lucena, feia al·lusió a Mango com a model de negoci. Doncs bé, Mango és una de les firmes que confecciona la seva roba pagant salaris de 25 € al mes (un menú a can Roca costaria 6 mesos i mig de “no menjar”). Això sí: ara, aquells tres-cents morts surten a totes les portades, tots els periodistes fan un “jo acuso”; però, qui se n’ocupava abans? Pobre gent, només són notícia quan es moren. Finalment, Manel Fuentes. Ens va prometre, una temporada rere l’altra, un periodisme d’investigació que no ha arribat mai. Un intent potiner amb el “cas Palau” i para de comptar. Perquè investigar vol dir invertir molt de temps en aixecar catifes, trobar proves i presentar el cas quan no es coneixia o aportant nous arguments. Res de res. Gràcies per un munt d’altres aportacions, Manel, però carabassa en investigació.

Quin serà el proper titular? El periodisme, com els polítics, necessita renovar-se aviat, perquè sinó, qui ens mantindrà desperts? Un vell amic del meu pare, en Ramon Guillamet, fill de fabricants de pasta de Ripoll, gran persona que avui descansa ja en pau, quan arribava la quaresma deia que “havia d’anar a esporgar la prunera”. Es referia a l’acte cristià de confessar els pecats. Doncs preneu candela i talleu el què calgui.

Morin els pobres!

Potser el títol és una mica dur, ho reconec, però en temps de crisi profunda, amb nou-cents mil aturats al carrer i davant les provocacions de la cosa pública, no en queda d’altra. Em sento així després de rebre el dia amb la veu entusiasta del Manel Fuentes a Catalunya Ràdio anunciant a bombo i plateret que el Celler de can Roca ha estat escollit millor restaurant del món, que no és “moc de pav”, que deia algú. Ja és curiós que aquesta sigui la primera entrada de l’editorial d’un programa que escolten centenars de milers de catalans, la major part dels quals de segur que no es poden permetre, ni tan sols somiar, en un aperitiu al restaurant dels famosos germans. I no solament en l’editorial; al llarg i ample del matí, el locutor en continua fent bandera, un cop i un altre. Francament, no trobo honest, ni adequat, ni pertinent ni pietós de refregar pels morros del país l’èxit del luxe. Em sap greu aigualir la festa, però em sembla que una mica més de continència i respecte aniria bé: qui pugui que mengi dues vegades, però en silenci, amb discreció i donant gràcies per poder-ho fer. Avui per avui, pocs catalans poden permetre’s pagar 165 € per un menú a cals Roca. Que els aprofiti!


Publicat a El Periódico 30.04.2013

La miopia bancària

Els bancs semblen abocats al fracàs en la seva relació amb els clients, i sembla que acompleixen aquella màxima que diu que l’home és l’únic animal que, quan cau a l’aigua, fa tot el possible per ofegar-se. Des de fa temps, observo com l’atenció al client es va reduint poc a poc en les relacions que mantens amb una màquina anomenada caixer automàtic. Cada vegada hi ha menys empleats a les oficines, i els que queden gairebé no tenen contacte diari amb els clients. Amagats rere mampares i vidres velats fan feines que ningú no coneix. Quan necessites algun aclariment poc usual, quan vols retrocedir comissions o efectuar alguna reclamació, les respostes s’allargassen en el temps. Has d’insistir, sobretot enviant correus, perquè les persones cada vegada són més invisibles.

Els agradi o no, és un error. Ara potser se senten assetjats per clients descontents, però també és l’hora de donar la cara, explicar-se i disculpar-se en directe, perquè sinó, a curt termini, es trobaran cada vegada més humanament rebutjats i el negoci se’n ressentirà. Perdre el tracte personal, la proximitat, sempre ha tornat malestar i pèrdues. Ara, que sentint el crack del senyor Fainé, no crec que canviï gaire, tot això. Fa poc, vaig sentir que responia aïradament a la lleu crítica d’una periodista de TV3. Ella li deia que com recuperarien la confiança perduda, i ell, altiu i prepotent, enfadat, contestava: “I si no ens els du a nosaltres els diners, a qui els durà?”. Amb aquesta actitud, no anirem enlloc.

La pedanteria impenitent. Un altre "patán" al PP.

Antonio López-Istúriz White. No el coneixia de res aquest home navarrès, antic ajudant personal d’un tal Aznar i diputat pel PP al Parlament europeu. Avui l’he sentit en una entrevista per la ràdio i, francament, la seva petulància me l’ha fet imaginar com un tonto presumit. En pocs minuts s’ha convertit en el portaveu del què agrada i què no a Europa, en el què hem de fer i què no, ens ha donat una lliçó de correcció política i se n’ha anat tan tranquil. Posseïdor de la veritat única, característica comuna als polítics de la gavina, ha insultat sense manies la intel·ligència de tot el poble. Si és aquest el prototipus del diputat europeu, més val que pleguem. Sobre el procés català cap a la independència, ens amonesta tot dient que “esto no gusta en Europa”. A veure, si és que no pretenem que agradi: el que volem és que se’ns reconegui un dret, tan si agrada com si no. La diferència entre aquest esperpento del PP i la resta dels seus companys és que, mentre ell criminalitza i menysprea el què no li agrada, els altres són capaços de respectar-ho i d’acceptar-ho i. O és que som criatures, senyor López-Istúriz, que actuem segons apetències? No és estrany doncs que España vagi malament, amb cervells privilegiats com aquest. Com deia aquell: "patán!".

Alcañiz i la font de la vergonya

Alcañiz és, després de la capital Teruel, la ciutat amb més habitants (16.424) de la província i reuneix serveis, comerç i indústria d’una àmplia regió que alguns anomenen Bajo Aragón Histórico. Si un hom s’arribava a la ciutat allà pels anys 60-80 i volia enviar una postal a algun familiar (eren temps sense mòbils ni whatsapp) segur que en trobava una amb l’emblema de la ciutat: la fuente de los 72 caños. En un país on l’aigua no abunda amb excés, l’esplendidesa de la font corprenia el visitant amb l’arrogant generositat dels seus brocs sempre rajant. Però tot ve que s’acaba i l’esponerosa font es va assecar en benefici de la generalització de l’aigua corrent pels veïns, i ara porta anys i panys sense deixar escapar ni gota, ni gota. Per això, la notícia que llegeixo al diari local La Comarca em deixa esmaperdut: “La emblemática fuente lleva sin funcionar de forma continuada desde hace más de dos años, cuando terminaron las obras de remodelación del parque de la glorieta de Telmo Lacasa, con una inversión de más de 579.000 euros”. Després de gastar-se 96.337.494 pessetes en obres de recuperació, la font no ha recuperat la seva única i original funció: que pels seus brocs hi ragi l’aigua. És espectacular, perquè ara els ciutadans recullen signatures per a forçar l’ajuntament a donar una solució i les associacions de veïns (Casco Histórico Aljamas, Carretera de Castelserás, Barrio de San Pascual, Amas de Casa ‘Ercávica’, ‘El Cachirulo’, asociación Sociocultural ‘El Cuartelillo’ y los Amigos del Río) pressionen. Per més INRI, “...el alcalde de Alcañiz, Juan Carlos Gracia Suso (PP), explica que están estudiando un problema «heredado» de la anterior legislatura”. En definitiva, que el símbol per excel·lència de la ciutat –castell dels Calatrava a part– es relega a una peregrina discussió política: en tenen la culpa ells!

Aquest és un fet local que il·lustra com funciona el país, España, un territori on es gasten una pasta en arreglar una font perquè no ragi i se’n dóna la culpa al manxaire, al d’abans. Épatant!

Temible Millo

El diputat i portaveu del PP al Parlament Enric Millo Rocher, és el paradigma del gregari perfecte. No solament ensuma la cua del seu superior constantment per a veure què en surt, sinó que n’amplifica tots els sons, donant-los un volum i una virulència superiors. Millo sembla el trepa polític perfecte: primer a UDC, quan se li nega encapçalar la llista, canvia de camisa, festeja amb ERC i acaba al PP. És el polític professional, el que té el cul enganxat a l’escó perquè no sap fer res més; és el que confon la servei amb carrera personal. Sense despentinar-se, ara justifica les funestes paraules de la senyora de Cospedal sobre l’escarni, tot dient-nos que “és normal”. Normal? Que no és normal que la gent es defensi contra les orelles sordes del Gobierno? Crec, senyor Millo, que la Cospedal, vostè i d’altres haurien de donar gràcies a Persones com Ada Colau, capaces de canalitzar la ira del poble amb protestes pacífiques. Recordin que, en altres temps, la gent famolenca socarrimava esglésies i capellans.

Les Stolpersteine

Iñaki Brosel Goiricelaya, La Vanguardia 17.04.2013 (felicitats pel magnífic article), explica que a Wiesbaden l’artista Gunter Demnig ha ideat un curiós homenatge a les víctimes de l’holocaust: entre les llambordes de pedra del carrer n’ha col·locat d’altres de llautó a un nivell diferent. Són les Stolpersteine. Quan et passeges, si vols si no, notes una molèstia en ensopegar amb aquests obstacles i abaixes la vista per veure què carai et detura. Una inscripció simple: “Hier wohnte Arthur Wertheimer / Deportiert Theresienstadt 1942” / Ermordet”; “Aquí hi va viure Arthur Wertheimer / Deportat a Theresienstadt 1942 / Assassinat”. Són davant de cada casa de cada deportat. La Shoà al carrer. Un gran exercici de memòria i acceptació d’uns fets terribles per part del poble alemany, que assumeix el greu error sense excuses: llambordes que miren enlaire els vianants d’avui.

Tots aquells idiotes i idiotesses que avui usen l’adjectiu nazi en va s’haurien d’entrebancar cada dia unes quantes vegades amb una d’aquestes Stolpersteine, caure de morros per terra i deixar-hi les dents. Potser és l’única manera de que sapastres com la senyora de Cospedal deixein de fer referència a una ideologia sinistra per qualificar els qui no pensen igual que ells. Usant el seu propi idioma, perquè m’entengui, a vegades no queda altre remei: “la letra con sangre en las narices entra”.

Atemptat a Boston

He vist al web de La Vanguardia un vídeo que mostra en directe les explosions que un animal sense escrúpols ha provocat enmig de la gernació que espera el final d’una marató. Sembla la filmació d’una persona que es trobava entre el públic en aquell moment, es contínua i, mentre es mou pel carrer, va mostrant com s’esdevé tot plegat. M’he quedat impressionat. Després d’un primers segons de desconcert, la gent que no havia resultat ferida s’ha llençat immediatament a socórrer els ferits escampats per l’asfalt, enmig de grans taques de sang. Homes i dones, amb coratge i valor, es llancen sense pensar en una possible tercera explosió a desmuntar balles i obstacles per a prestar assistència als seus conciutadans i facilitar l’arribada i la tasca dels serveis mèdics d’urgència. Enmig d’un caos de crits, sirenes i alarmes, en un batibull de cossos estesos, de vidres, la gent s’ha lliurat a ajudar la gent. Felicitats al poble americà per la seva solidaritat i valentia i, a través d’ell, a tots aquells qui, arreu del món, cada dia fan accions semblants.

Publicat a La Vanguardia 17.04.2013

Que no el sentiu?

A l’insigne periodista esportiu de TV3 Jordi Grau no li agrada Adriano; es veu que ja ho va dir el dia del PSG i ahir ho tornava a repetir. Cony, que no l’heu entès? Al Grau no li agrada Adriano! Tito (subcomandante, potser...?), que no m’has sentit: a mi, Jordi Grau, el Grau de TV3, no m’agrada Adriano, collons!!!

Que es fot del poble maese Aznar?

La FAES, sempre atenta a l’actualitat política, “demana a Rajoy un missatge ferm i que no es deixi guanyar el carrer”. L’inenarrable Aznar, un personatge certament incomprensible en una democràcia, ataca altra vegada i diu que tota la culpa és del dimoni, encarnat en el PSOE evidentment. Res de nou en la creuada del Cid de Quintanilla de Onésimo. De tota l’editorial, però, en destaco una frase especialment:  “El PP es depositario del mandato de una gran mayoría”. O es fot de mi o em pren per imbècil. El mandat de la majoria se l’ha passat per l’engonal el seu successor, l’inefable Rajoy, en incomplir un per un tots els compromisos electorals que va fer als seus electors. El seu crèdit és ara nul, una merda dalt d’un pal (amb perdó), i no mereix ni un minut més de confiança. Quan al senyor Aznar, més li valdria reflexionar seriosament sobre el seu paper, que s’està convertint en paperot. No hi ha babau més babau que aquell babau que es pensa llest. Allò de que la victòria no és un xec en blanc, maese Aznar, esdevé davant l’enganyifa del PP una plantofada a la cara dels seus mandataris; i les befes al poble no es salden “pagando baratas sus culpas”.

Don Felipe i els nens

Felipe González, el darrer gran dinosaure després de Fraga, es pregunta: “¿Un niño tiene que aguantar presión en la puerta de su casa?” Doncs sí, diria jo. L’argument de González no s’aguanta per enlloc. De tot i en tot s’aprèn en aquesta vida, de les estones bones fins de les situacions més desagradables se’n treu allò que ens fa experts: les experiències. Els polítics que es veuen en aquesta tessitura, haurien de reflexionar, en lloc d’enfadar-se i demanar barreres policials. I el resultat d’aquesta reflexió, sigui quin sigui, el poden traslladar als seus fills i així proporcionar-los una lliçó de vida. El senyor González potser ha estat un d’aquests pares tan ocupats en realitzar-se, en arribar al cim i a mantenir-s’hi fins l’esgotament, que no ha tingut temps pels fills: ara ha fet salat, però que no vulgui privar d’altres col·legues d’aquesta oportunitat.

Aquest corporativisme que desenvolupen actualment els polítics, per allunar-se més i més del poble que els ha elegit, em recorda els temps en què els reis regnaven lluny del poble, de palau en palau, fins que un dia es llevaven i, de cop i volta, es trobaven amb el cap a la mà: no s’havien adonat, pobrets, de que “els temps estan canviant”.

L’estranya parella

No és que trobi estrany, o antinatural, que la Forcades i l’Oliveres vagin plegats pel món; crec que hi ha moltes coses que comparteixen. El que els converteix en una parella estranya és el manifest que han concebut entre tots dos. Me l’he llegit diverses vegades i fins i tot m’he empassat l’entrevista, una mica cuinada, que el Jaume Barberà els va fer a TV3 –amb “curioses” imatges de fons–.

Amb algun capgirell, el text és prou acceptable, i la idea d’un procés constituent no és gens menyspreable. Alguna d’aquestes hipèrboles, per exemple: quan diuen els impulsors que el model socioeconòmic ha fracassat, els dono la raó. Però quan invoquen l’opció assembleària no ho puc entendre: que no ha fracassat sempre també? D’altra banda, manifesten no voler presentar-se a unes eleccions, però en l’entrevista semblen reservar-se un paper de comissar polític que no m’agrada ni en pintura. Després ve allò de “de baix a dalt”, però el mateix Oliveres diu que (Vilaweb, 12.04.2013) “Si no sumem CUP, ICV i moviments socials, haurem fracassat”. Així en què quedem? La seva crida és realment àmplia, universal, o va solament dirigida a les elits de l’esquerra? De forma velada, durant l’entrevista, donen a entendre els dos signants que l’ANC o les mateixes CUP els han donat el vist i plau, però al capdavall han de matisar que solament han mantingut “contactes informals, personals”. En definitiva, són a les beceroles.

Però el que més m’aixeca les antenes, les alarmes, són els deu punts de la “llista provisional, orientativa i no exhaustiva de punts”. Lamento molt que dues persones a qui atribuïa una visió oberta i justa parlin en termes que em sonen a totalitaris amb mots i conceptes com expropiació, deute il·legítim, no als acomiadaments, democràcia participativa, no a les privatitzacions, etc. És a dir: com a bons dirigents, ens marquen el camí; ens diuen el què ens cal per ser feliços. Pel nostre bé.

Sabent de la tendència a defensar al senyor Hugo Chávez que té Teresa Forcades, diria que es nota un cert aire veneçolà inspirador. Potser a ella també li ha volat damunt del cap algun ocellet revelador? De moment els regalaré un barret a tots dos. Això sí: sense pardalet, per ara.

Més sobre l’’escrache’

A la Vanguardia (05.04.2013) Francesc-Marc Àlvaro parla d’aquesta fórmula de protesta que s’anomena ’escrache’ dels altres. Això és, quan es fa aquest escarni a les idees pròpies o aquelles per les quals ens sentim representats. Em permetrà aquest bon periodista que faci una distinció important, per a mi. Quan escarnim algú, no hauria tan de ser perquè ens és o no simpàtic, sinó per si representa o no postures justes o injustes. Així, l’escarni de personatges que s’oposen a la reforma d’una llei com  la hipotecària em sembla plenament justificat. Potser es tracta de que els nostres representants es donin compte de que no n’hi ha prou amb que guanyin les eleccions, sinó que després cal actuar amb justícia i d’acord amb els manament del poble, de que les lleis, quan són pèrfides, s’han de canviar: no es val a posar un cordó de policia davant el parlament per mantenir allunyades les protestes. D’aquí reaccions com  l’escarni. Amb tota la distància que ho separa, es veu que la mateixa Barcelona tenia botxins i esquarteradors. Aquests darrers desmembraven el reu i n’exposaven les parts a totes les portes de la ciutat, per escarments de ciutadans. Doncs no veig gens injust exposar a l’escarni públic aquells qui defensen postures contràries al pensar dels electors. Per tant, es tracta, per mi, d’una qüestió de justícia, no pas de simpaties.

El senyor Feijóo i el garrí del gitano

La Vanguàrdia, edició digital publica el següent títol: “Feijóo, el único que parecía ignorar las actividades del narco Marcial Dorado”.

Diu que van dos guardiacivils per un camí de rucs quan veuen venir un gitano amb un garrí sobre les espatlles. Els guàrdies, que ja el coneixen i saben que l’ha pispat, l’aturen i li pregunten,

         - On vas amb aquest garrí?

         - Garrí, quin garrí?

         - Aquest que dus damunt l’espatlla!

         - Collons, què hi fot aquest “bitxo” aquí? Fuig!!

Doncs bé: sembla que el Senyor Feijóo duia un porc a l’espatlla i ell és l’únic que no se n’havia adonat. Ja té pebrots!

És ara!

Les estratègies per a obtenir propòsits són variades. Una de moltes està en aprofitar els moments de debilitat del contrari. Al futbol, per exemple, quan per avatars del joc expulsen un jugador de l’equip contrari cal prémer l’accelerador per guanyar el partit. A voltes podem pensar que no és una acció gaire noble, però quan a l’altra banda hi ha algú molt poderós, que lluita amb armes superiors aquesta estratègia és elemental. No es pot deixar passar perquè ens hi anirà la vida.

L’Estat espanyol està ara en un moment de debilitat extrema. El partit al govern està apunt de ser imputat en estafes múltiples per al seu finançament i l’amic Bárcenas els té en escac permanent. Estem davant d’un govern doncs que ha perdut tota la credibilitat i que es debat en la merda. D’altra banda, la corona està a la corda fluixa, tant que els diaris més prestigiosos del planeta ja parlen de que la corrupció esquitxa les institucions més altes de l’Estat. I doncs, com diu l’himne, ara és hora catalans! Si no sabem aprofitar aquestes debilitats mai no aconseguirem res de res, cal atacar quan les defenses estan dedicades a altres escomeses i prémer tots el botons per a aconseguir l’objectiu: la independència. No podem deixar passar les oportunitats que ens ofereix la conjuntura actual, econòmica, social, internacional i anar a la nostra. D’altra manera, ells seran sempre els més forts.