Nova i fabulosa entrega dels grans viatges del Xavi C.

El Xavi, el Coral, el dels Divendres a la TV3, escriu un nou capítol dels seus “viatges” a l’Ara. Avui toca el Vietnam. El primer 25% de l’article el dedica a explicar-nos que ha parlat amb el rei vell, el rei nou i la seva dona en unes converses molt animades, on fins i tot van parlar dels fills. Fixa’t tu quines coses, eh? Després, un altre 25% conta la seva estada a París amb un amic, durant la qual, mentre prenien alguna cosa en una terrassa, un cambrer li va dir algú li havia dit que un homenet que passejava per allà havia estat l’antic emperador del Vietnam. Per fi Vietnam! Però no us feu il·lusions: la resta del suposat “relat de viatge” està dedicat a narrar-nos, superficialment, la historieta d’un tal Bao Dai suposadament aquell vellet de París. Del país, Vietnam, res de res. Per tan, homes i dones de Catalunya, si voleu anar al Vienam, compreu-vos una bona guia, les de Lonely Planet solen ser molt acurades, i deixeu-vos de corals. A hores d’ara, encara dubto de que aquest noi hagi viatjat alguna vegada al país asiàtic.

Als estius ja passa, la gent fa vacances i els mitjans no se’n salven. És per això que, per omplir paper busquen plomes joves, o originals, o patums que cuinen escrits tres mesos abans i els van evacuant de mica en mica. El cas de Xavi Coral és paradigmàtic per quan tots els seus articles, tots, es poden escriure sense moure’s de la cadira davant d’un ordinador i, entre la Wikipedia i alguna pàgina més, es poden redactar sols. No sé quant ha cobrat el Coral per la seva gran aportació al món del viatge, però, de cara a l’estiu que ve, m’ofereixo generosament a l’Ara (atenció!) gratis per a delectar als lectors amb les meves experiències. Us asseguro, sense cap mena de modèstia, que ho faré molt, però que molt més bé que el Coral.

Ada Colau inicia el llarg camí de “la casta”

La senyora Colau deia ahir que no acceptarà “una confrontació amb la població espanyola” que, al seu parer, alimenten les elits polítiques i econòmiques. Cal dir que l’independentisme que jo conec no vol cap enfrontament amb els espanyols, sinó una convivència de veïns, cadascú a casa seva i aquest és l’esperit de les dues convocatòries multitudinàries que han reunit s centenars de milers de persones. Que la confrontació interessi a certes elits polítiques no en dubto, però jo no veig cap mena de guerra des de la política catalana contra España i en canvi sí que observo una bel·ligerància creixent des de Madrid contra Catalunya. No cal ser una llumenera: només cal llegir les portades dels diaris de la capital d’España. Quan a la confrontació en sí, em sorprèn en ella aquesta actitud, ella que s’han enfrontat al mateix Estat per aconseguir els seus objectius, ara no vol enfrontar-s’hi? Perquè? És que l’objectiu de la independència no és tan noble com el de suspendre una execució judicial? I en qualsevol cas, ningú a Catalunya vol barallar-se amb els espanyols: aquesta sí que és una invenció de les elits madrilenyes. Aquesta seva invocació em fa pensar que potser ella ja comença a combregar amb “la casta”.

La senyora Colau té un problema: els vots. I es mou, com el Duran, entre aigües de diferent color i això costa. Pensi, Ada, que el Josep-Antoni fa molts anys que practica aquest esport i del tot, ben bé del tot, encara no el domina. No es desanimi dona, que amb constància i molt de morro en política tot és possible.

Pregunta

Potser és una pregunta retòrica; si algú ho creu així que m'ho expliqui: els senyors de Hamas que tan bons enginyers són cavant túnels per atacar Israel, com és que no han construït ni un sol refugi per protegir els seus?

Xavi Coral ens descobreix els increibles bous cavadors de Cambodja

Fa dies que vaig donant cops d’ull reprimits als articles que el Xavi Coral escriu a l’Ara per a delectar-nos amb els seus viatges pel món mundial. Ahir era el que fa 16 i anava sobre el bonic país de Cambodja, fet i fet com tots els altres: ple de tòpics i anècdotes sense gràcia, com la seva experiència al hammam turc d’Istanbul o a l’onsen de Hakone al Japó. Francament, voregen el ridícul. Doncs a Cambodja res com un guia simpàtic que ens du a veure els desconeguts i exòtics temples de d’Angkor (no els ha vist gairebé ningú). Total que el guia trempat s’havia de casar i l’amic Coral, en un exercici de pedagogia evident, es dedica mig article a explicar-nos com el noi prepara la cerimònia, com tria flors, menjar, vestuari, etc., i de com rep l’inapreciable ajuda del mateix Xavi: osti, tu! Hauria estat bé assistir al casament, com els havien convidat, i aleshores sí, una cerimònia de casament cambodjana potser fóra interessant i obsequiar-nos amb la seva descripció. Però la veritat, el seu relat és pura fullaraca. I no en té prou amb això el bo del Coral, sinó que en una part de l’article fa una incursió a la tecnologia agrícola i ens explica que “la màquina més avançada és un bou amb una aixada”. Doncs no sé com deu usar un  bou una aixada, perquè aquesta eina consisteix en una “una planxa de ferro, de forma comunament rectangular o trapezial, adaptada transversalment a un mànec de fusta” (DIGEC). M’agradaria de veres veure un bou cambodjà agafant l’aixada amb el musell i vinga, a cavar! Un bou s’usava com a bèstia de tir per a llaurar i arrossegava una arada o rella, però una aixada? Recony, quins bous que tenen a Cambodja!

Està bé que durant l’estiu els articulistes habituals dels diaris facin vacances i que es contractin substituts estiuencs, però la veritat, si han de ser com el Coral m’estimo més un becari que de segur s’esforçarà en la recerca documental abans d’escriure beneiteries. No fa per la categoria que se li suposa al Coral.

Vargas Llosa, el bord

El senyor Mario Vargas Llosa és un dels signants del “manifiesto de los libres e iguales” (no en volia jo sentir-ne d’altra). També el desagraït del Boadella, aquell bonhomiós dramaturg a qui li agafen atacs i ens ensenya el cul cada dos per tres. Es veu que ahir, aquesta colla de defensors dels valors imperials, van presentar el seu manifiesto, que va llegir una rossa a qui no conec de res, a la porta del Congreso de los Diputados, sota la mirada atenta dels lleons descollonats. Llegit el pamflet, resulta que no conté ni una sola proposta engrescadora pels catalans, amb la qual cosa ells solets es qualifiquen. Uns més iguals i lliures que d’altres: fa ben poc la policia es va acarnissar diverses vegades amb les protestes que hi havia entorn de l’edifici. Aquests, ben vestits i pagats, amb cara d’estómacs agraïts, van poder fer-ho impunement.

El senyor Vargas podria retornar al Perú, el país que va abandonar després de fracassar en el seu intent de presidir-lo. El va abandonar com un covard derrotat i llefiscós, emprenyat amb els seus conciutadans per no haver-lo elegit a ell, que n'era el salvador: l'ego del senyor Vargas només el supera el de déu! Fujimori, un personatge per l’oblit, li va deixar clar: o toques el dos o te'l toco jo. I ell, amb la cua entre cames, es va estimar més mocar-se i venir a fustigar els catalans, que com que són de goma i demòcrates, es deixen.

Torni-se’n al Perú, senyor Vargas: el necessiten més, però que molt més, que no pas nosaltres.

225 anys

Avui, 14 de juliol, pocs recordarem que fa 225 anys una multitud de parisencs revolucionaris va prendre la presó de la Bastille. Aquella revolució va canviar per sempre Europa i va implantar uns principis socials que s’han desenvolupat als llarg dels darrers segles. Tant, que avui els francesos celebren la seva diada nacional.

Si pocs recordaran la data, menys encara sabran el motiu pel qual aquella turba de sans-culottes es va dirigir enfurida al símbol de la repressió reial. No va ser, com pensen molts, “per dar llibertat als presos”. En realitat, a la Bastille Saint-Antoine solament hi quedaven set presoners: quatre falsificadors, dos bojos perillosos i un delinqüent sexual, tots ells ben vigilats per 80 invalides i 35 guàrdies suïssos. La realitat és que tota aquella gentada s’havia armat amb escopetes i canons que havien furtat de l’Hôtel des Invalides, però sense pólvora. Així doncs, enfurits, embriagats per l’aire de la revolució es van dirigir decidits a la Bastille, dipòsit de munició,  a la recerca de la necessària pólvora. Després de la batalla el governador de la presó, el marquès Bernard-René Jordan de Launay, va ser decapitat a cops de sabre i el seu cap, al cim d’una pica, passejat per tot Paris. I és així com “Liberté, Égalité, Fraternité” es van convertir en les paraules que conformen la divisa de la República francesa, una divisa que va néixer a Haití durant la revolta dels esclaus empesos per republicans francesos.

Vive  la République!

111.000

Llegeixo una entrevista a l’ARA , de l’Àlex Gutiérrez a Enric Canals, avui productor i documentalista que havia estat director de TV3 (1984-1989). Actualment, Canals està preparant un documental sobre el consell de Guerra a Manuel Vázquez Montalbán amb motiu de les vagues mineres d’Astúries el 1962. Molts estudiants van ser detinguts a Barcelona aleshores, entre ells Andreu Mas-Colell i Jaume Sobrequés i molts d’altres. Dedicat a la recuperació de la memòria històrica recent, ha investigat a fons la dictadura i em descobreix que a Catalunya es van instruir 111.000 causes militars entre 1939 i 1975: 8 cada dia en 36 anys. Quina feinada! No parla d’altres causes civils que, de ben segur, tenien el mateix caràcter “polirepressor”, com ell ho defineix. M’he quedat sorprès. Diu Canals: “A la Transició es va decidir que no es faria net. L’oposició no tenia prou força per imposar-se. Ni es va revisar el passat ni es van exigir responsabilitats. Però, al cap d’uns anys, la gent vol saber. Perquè vol perdonar, però per fer-ho primer vol saber. I van passar tantes coses...”.

Franco, en la decrepitud i misèria del seu final de vida, assetjat per la incontinència i medicat a nivells estratosfèrics, encara signava sentències de mort. A quaranta anys de la seva mort la Castella eterna encara es nega a passar revista, que no a jutjar, a uns fets que avergonyirien el mínim demòcrata. Però enllà del Sènia, encara viuen a la Mesta. Aquesta organització creada al s. XII fou primer un “concejo” de pastors a qui el rei va concedir importants privilegis: exempció del servei militar, de testificar davant dels jutges i, sobretot, uns drets de pas que encaro són vigents. Corrompuda pels nobles al llarg dels anys, va esdevenir una confederació de grans ramaders que cobraven als pobres pastors els drets de pas. Doncs bé, aquesta Castella eterna encara vol cobrar drets a tothom a preus elevadíssims, com ara la dignitat i els drets dels ciutadans. Per això els hereus dels vençuts no els poden perdonar encara, com diu Canals, perquè abans cal saber.

Si mireu qualsevol imatge del dictador vestit de militar, veureu que duu la divisa de capità general a l’uniforme amb quatre estrelles, les mateixes que el Borbó encara llueix avui. Això és tot el què s’ha evolucionat a Castella, des de Franco fins el seu successor. 111.000 causes a can Felip.

Oh, Iceta!

Avui he sentit Miquel Iceta a l’entrevista que li ha fet la Mònica Terribas (a can Terribas, que dirien els socialistes de bo, de bo) aquest matí. Hi hauria moltes coses a dir, sobretot per la sonada i original pregunta en la qual es demana al poble  si vol que (el PSC, suposo) vagi a negociar no sé què a Madrid (ja té pebrots!). Com que seria digna d’una tesi sencera, parlaré  d’un tema de més actualitat per la podridura  que supura per tot arreu, a l’FMC per exemple. Terribas pregunta a Iceta si sap quant cobra un regidor sense cartera de la Diputació, i ell respon que no, que ell no ha estat mai preocupat per aquestes coses, que no li interessa, que ell no és avariciós, que és un tema menor. Sobre quant s’enduia el paràsit del Bustos mentre ens ha tingut entretinguts, ja li ho diré jo (surt a tots els diaris): 83.000 € anuals, gairebé 7.000 cuques al mes dels quartos de tots. I a ell, al Miquel, no li interessa, no ho ha sabut mai. Doncs mira, a mi, sí.

El bo del Miquel, no ho sap perquè no ho ha mirat? O perquè no ho vol saber? Perquè no pot?, O, ho sap i no vol que la gent sàpiga que ho sap? Què faria si ho sabés? Hem de deduir que tant se li’n dóna? Que li és igual? Potser no ho vol saber perquè hauria de prendre mesures? I quines mesures prendria? Miraria també les dietes? Vol que jo tingui confiança en algú a qui no li importa com es gasten els diners públics? Que, a més, vol que jo transmeti aquesta confiança als seus companys de partit, i que els voti? Vol el Miquel que voti algú que no sap quant cobren els seus subordinats? Llegeix els diaris, mira la tele, escolta la ràdio el Sr. Iceta? I, finalment, vol que els catalans li clavem un clatellot, a veure si es desvetlla del seu somni federalista i es posa a treballar per saber en què carai es gasta els diners? Home, ja està bé! Que se’ns pixa a la boca, potser? Tot això per rematar-ho amb l’afirmació de que els càrrecs públics han de cobrar només un sou, això sí: un bon sou. Però com vol pagar bons sous si ni tan sols sap què cobren ara?

Magnífica retòrica la del Miquel, la del salvador del PSC, la del renovador, la gran esperança. I és aleshores que ja no m’estranya gens que deixi anar  que “saber què opina Catalunya sobre la doble pregunta actual no l'interessa gens”. Realment, un home que treballa pel ciutadà.

Dones i llibertat

Durant els darrers dies s’han produït dues notícies que m’ha cridat l’atenció, totes dues relacionades amb els “abusos sexuals” a la dona (les cometes les he posat amb tota la voluntat). La primera va ser el descobriment de que en algunes discoteques de Mallorca, hi ha noies que canvien una fel·lació per beguda, i a les associacions feministes els ha faltat temps per a protestar i exigir actuacions. La segona, que l’ajuntament de Pamplona ha apostat agents per terrats i teulades per evitar que hi hagi noies hissades i grapejades com va passar l’any passat. No jutjaré si són “abusos sexuals” perquè en tinc els meus dubtes (d’aquí les cometes), sinó que voldria aixecar una veueta en favor de les dones. Dones: crec que no hauríeu de permetre que organitzacions, que es diuen defensores dels drets de les dones, o ajuntaments com el de Pamplona, s’erigissin en tutors i vigilants de la vostra sexualitat. Amb aquestes actuacions el què fan, al meu entendre, és tornar a posicions tronades, de quan es creia que la dona no pot decidir sobre el seu cos i que necessitava del permís i la supervisió d’altri. Hem de suposar que les dones que practiquen una fel·lació, o les que es deixen tocar els pits, no són capaces de decidir si s’ho volen deixar fer o no? No estan coartant la vostra llibertat sexual altra vegada? I el que és pitjor: qui us vol controlar ara són altres dones. Si voleu ser mestresses del vostre cos ho heu de fer amb totes les conseqüències: no busqueu falsos protectors i protectores que el que volen és encotillar-vos.

L’Antoni Bassas es llença a la piscina buida

A vegades, empesos per la nostra bondat natural, ens llancem de seguida a recolzar iniciatives que ens semblen positives, sobretot si són per desvetllar consciències. Ara, la nostra Consellera d’Ensenyament ens diu que els alumnes de 14 i 15 anys hauran de fer serveis comunitaris i que seran avaluats com una assignatura normal. L’Antoni Bassas s’hi apunta en la seva columna d’opinió a l’Ara (03.07.2014) i, molt engrescat, diu que això “els descobrirà el món del voluntariat” i que “entendran millor les necessitats de la seva comunitat”.  Voldria recordar el significat de la paraula voluntariat, que ve de voluntari; voluntari és algú que fa alguna cosa perquè vol. Si els obliguem a fer de voluntaris –perquè si no ho fan els suspendran– on queda la voluntarietat? D’altra banda, voldria recordar que un percentatge elevat dels nostres joves viuen en famílies que han travessat, o encara travessen, situacions de precarietat importants. A ells els explicarem quines són les “necessitats de la seva comunitat”?

D’altra banda, des d’una cadira barcelonina, potser sembla fàcil d’organitzar festivals com aquest, però en pobles petits, en comunitats reduïdes, on durem als nois? Hauran d’anar al poble veí, desplaçar-se? Qui posarà els mitjans perquè això funcioni? Qui farà la feina a les entitats que han de rebre aquests joves? Aquestes entitats han vistos retallats els seus recursos humans, que ja van sobrecarregats. Ara, a més, hauran d’organitzar activitats per aquest nois i noies i atendre’ls? I no de qualsevol manera, sinó com cal. I, finalment, posarem ajudes als mestres perquè no hagin de desatendre altres aspectes educatius? O bé els pagarem hores extra (a qui les vulgui fer, esclar)? Perquè a l’escola també han escapçat despeses.

I ja per acabar: benvolgut Antoni Bassas, estic tip de que em diguin que la sanitat o l’ensenyament  són gratis, que s’utilitzi i es manipuli, potser sense voler, el fet de que, quan uso aquests serveis , no pago res. No, no pago quan vaig a l’ambulatori i a l’escola perquè ja ho he pagat abans, i ben pagat, amb els meus impostos. Reflexionem, siusplau.

Emiliano Zapata, Colau i Iglesias

Quan jo encara era a Olot a fer barretines, l’any 1952, Elia Kazan dirigia Marlon Brando a “Viva Zapata”, una pel·lícula que jo vaig estrenar a la meva adolescència i que em va fer caure de la figuera: vaig deixar de veure el cinema només com una distracció per passar a considerar-lo, també, un instrument de la història i de la denúncia. Emiliano Zapata era un camperol mexicà que va lluitar contra els hisendats del seu país a favor dels sense terra. La pel·lícula de Kazan mostra descarnadament la historia d’un home tràgicament revolucionari. Al film, hi ha dues escenes relacionades que em van colpir especialment. Al començament, un grup de camperols visita al governador de Morelos per a demanar-li justícia. D’entre tots, un aixeca més la veu que els altres i el governador en pregunta el nom. Amb paraula ferma, Marlon Brando respon desafiador: “Em dic Zapata, Emiliano Zapata”. I el governador encercla aquest nom en la llista dels compareixents per a significar-lo com a perillós i persona a eliminar. Anys després, quan Zapata ja era cap dels revolucionaris del sud i adulat per Pancho Villa, un dels seus homes li va recordar, perquè se n’allunyava, el principi de la revolució zapatista: “La terra és de qui la treballa”. Emiliano es va enfadar i va preguntar el nom del qui havia parlat, i quan li va contestar va agafar la llista dels participants. Quan anava a encerclar el seu nom va recordar el gest d'aquell governador i la seva mà s’aturà. Va adonar-se que el poder l’estava festejant i va reaccionar. Quan Madero com a president de la República, li va oferir una hisenda a l’estat de Morelos “com a pagament pels seus serveis a la Revolució”, Zapata es va enfurismar: “No, senyor Madero. Jo no em vaig aixecar en armes per conquistar terres i hisendes. Jo em vaig aixecar en armes perquè al poble de Morelos li sigui retornat el que li va ser robat”. Zapata va tenir un final tràgic, propi del  revolucionari autèntic. Traït pels seus, va ser cosit a trets a l’hisenda de Chinameca, a Morelos, el 10 d’abril de 1919.

Disposats a retornar la terra al poble i el poder al ciutadà, Colau i Iglesias s’aixequen avui com dos idealistes abocats a la revolució, a l’establiment del “nou ordre” a l’enderrocament de “l’antic règim”. Doncs que no els passi com a Zapata: primer, el poder ha encerclat els seus noms a la llista; després, quan ells siguin el poder, encerclaran el nom d’algú altre. Fa falta que, com Zapata, s’adonin que estan sucumbint a la fera que combatien i aturar la mà. Per a poder fer això, però, han d’estar, com Zapata, disposats a morir per la revolució perquè sinó ens estan enredant.

Ada Colau, estàs a favor o en contra de la independència de Catalunya?

Diu n'Ada Colau (Ara, 27.06.2014) parlant del seu partit Guanyem Barcelona: "Recordem que fem una proposta a nivell municipal i aquesta no és la nostra prioritat [referint-se al la independència]. Som un espai transversal, molt plural. No hem abordat aquest debat".

N'Ada Colau parla de participació ciutadana, de processos des de baix, de mobilitzar els ciutadans. Pregunta: i què carai són doncs l'ANC, Òmnium, les grans manifestacions de l'11 de setembre? No són moviments ciutadans? Diuen que (Ara, 26.06.2014) “esquiven el debat sobre el 9-N perquè són ‘plurals’”. No, no són plurals? Si quedem que sí, que ho són, pregunta: com és que el moviment que propugna (Guanyem Barcelona) no té com a prioritat pronunciar-se sobre el procés, com és que no han abordat aquest tema? Amb què quedem, n'Ada, hem de recolzar la política impulsada des de baix o no? O és que n'Ada només impulsarà els moviments populars que proposi ella?

De salvapàtries, benvolguda Colau, ens en sobren i de gent que ens ven motos n'estem farts. Més coherència, menys papus, menys xerrameca assembleària: de polítics que ens diuen que els dolents són els altres n’hi ha per parar un tren. La independència és un procés transversal i popular que ha empès polítics com Mas a recollir el mandat del poble. Potser és més demòcrata Mas que no pas Colau? Doncs mira, potser sí.

Jo no demano a Ada Colau que sigui independentista (ara s'afanya a dir que votarà si-si), però sí que es pronunciï... Però clar, prendre postura, ser transparent, decidir-se, vol dir perdre possibles votants i dinerons. A l’era hi ha pols, Ada, perquè el vent bufa quan vol, no es pot prohibir la pols, no es pot aturar la tramuntana. I ara bufa independència, què hi farem.

Cal semblar-ho?

Quan un ciutadà accedeix a un càrrec polític entra automàticament a l’òrbita que l’Estat disposa per a un servidor públic. Així, com a representant públic, disposarà de protecció, tindrà una retribució d’acord amb el seu càrrec, podrà fer ús de serveis públics reservats i de fons per a l’exercici de la seva funció. També veurà com se li obren altres avantatges, entre elles, el reconeixement públic i social personals, que no són poca cosa. També notarà com li surten “amics” de sota les pedres i haurà d’aprendre a escollir-los, perquè no tots van amb bones intencions. Tots aquests privilegis haurien d’estar compensats per certes servituds perquè, ja se sap, la felicitat mai no és completa. Entre les obligacions hi ha la de ser honrat i coherent amb el càrrec que els ciutadans li han atorgat. Els romans, que ja en sabien molt de la res publica, van empescar-se aquella frase que diu: “la dona del Cèsar, a més de ser honrada, ha de semblar-ho”, que traduïda al llenguatge dels polítics espanyols quedaria amb que “no cal que la dona del Cèsar sigui honrada, només ho ha de semblar”. Ara, a España, ni això: la dona del Cèsar ja no es preocupa ni de semblar-ho i s’apunta alegrement a fons obscurs luxemburguesos que no paguen impostos. No tan sols traeixen personalment el que prediquen, sinó que la traïció és a l’estranger. Un Ministre d’Hisenda que fa propaganda per la TV perquè es paguin les factures amb el seu IVA, però que inverteix en un negoci obscur, que no paga impostos i a l’estranger, no mereix altra cosa que el menyspreu més profund i hauria de dimitir a l’acte: per respecte als ciutadans que li hem confiat l’administració dels nostres diners. Ells amb la seva actitud ja han retorçat definitivament la frase romana, que ara ja diu que “la dona del Cèsar pot plantar-li banyes al Cèsar sempre que li doni la gana, que no passa res”.

En el discurs del Borbó, en l’acte del seu nomenament, saludava així en començar el seu discurs: “Muchas gracias señor Presidente del Congreso de los Diputados, señor Presidente del Senado, señor Presidente del Gobierno, señoras y señores Ministros, señoras y señores Diputados y Senadores, autoridades, señoras y señores”. En un discurs dirigit a la Nació espanyola el poble, que és el titular de la sobirania –així ho reconeix la Constitución en l’article 1.2– ni tan sols és esmentat. I és així que ens va.

Crònica breu i potinerota de la coronació de Felip VI

M’apresso a fer una crònica del poc que he vist de l’entronització de Felip de Borbó, el borbonet (que no el bombonet). Ho faig perquè no se me’n vagin al carall dues imatges que m’han quedat a la retina. La primera és la del Presidente Rajoy vestit de pingüí, esperant al rei palplantat –com si li haguessis encastat un pal d’escombra per allà– davant l’entrada del Congreso. Amb aquells dos faldons penjant-li al darrera i els pantalons de ratlles, la figura de l’animaló es distorsionava per la mirada perduda a l’airecel de la Carrera de san Jerónimo: un gallegu autèntic...  i patètic. L’altra imatge és la de les senyores diputades del PP fent el genollet davant del monarca. Totes impacients, com núvies sotmeses al dret de cuixa, estaven atentes a l’arribada del rei qui, prenent-los la mà, les cobria una per una des de la seva alçada. Totes amb faldilla, per descomptat, algunes lluint les cuixes, dignes de l’aristocràcia més rància. Perquè així com la panxota identifica els bisbes, les cuixotes delaten les marqueses. De veres que ha estat tot un espectacle, que descriu bé el Pep Molsosa al seu blog ara mateix: “Quins fastos tan lluny del poble! Quin populisme tan ranci i anacrònic! Tant de bo sigui l'últim cop que hem d'assistir a espectacles d'aquest tipus!”. Tan de bo Pep! I us deixo la part final del poema Sóller, del malaguanyat poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel. És per refrescar la pudor de naftalina que avui s’ha sentit des de Salses a Guardamar.

Unes cuixes de marquesa

em repassen l'espinada.

Quan el setí es torna gel,

sembla que es faci de flama.

El vicari compareix

amb un vas de llet glaçada.

La suor de les aixelles

li travessa la sotana.

Me’n vaig corrents a can Felip, que m’apreta!

L’Europa que ens espolsarà

Llegeixo avui als diaris que l'N-VA flamenca rebutja finalment integrar-se a l'ALDE (l'Aliança dels Liberals i Demòcrates per Europa). L’admissió de Ciudadanos i UPyD ha provocat molt de rebombori dins d’aquest grup de la cambra europea. Sembla que Ramon Tremosa va fer mans i mànigues per a evitar-ho, però a Europa els números manen i el nombre de diputats a guanyar han fet forat en allò dels principis. Ha semblat una desgràcia pels catalans. Per contra no sembla pas que hagi afectat massa als independentistes holandesos, que han sumat els seus quatre escons als Conservadors i Reformistes Europeus (ECR) i santes pasqües.

És una gran lliçó de la qual hem d’aprendre. Ser un país petit té avantatges certes, però també desavantatges inevitables i els holandesos ho saben bé. Catalunya n’ha d’aprendre i posar-se al seu lloc, perquè mai no podrà enfrontar-se ni a Europa ni a España per volum: no podem imitar la política exterior espanyola perquè fracassarem. Hem d’imitar l’holandesa, la danesa, i si convé no ficar-nos on no ens demanen. I, sobretot, aprofitar el gran avantatge que dóna ser petit: la maniobrabilitat; que l’ALDE ens la fot, ens passem a l’ECR i a sucar. Si ens fan poc cas perquè som petits, tampoc s’adonaran massa de que canviem de rumb i quan se’n vulguin donar compte ja serem ben lluny. D’Europa n’hem de treure tot el profit que puguem i passar de puntetes a l’hora de signar compromisos. Perquè Europa està feta per i per a els grans, Europa no ens regalarà res, no ens farà independents. Això sí, si arribem a la independència ens cobrarà religiosament la “quota” com a contribuents nets i ens espolsarà les butxaques tant com pugui exactament igual com fa España ara. Deixem-nos de romanticismes i anem per feina que amb el lliri a la mà ens donaran pel sac.

Batucades impertinents

Dissabte vaig ser a la manifestació que es feia a Barcelona per l’escola catalana. Des del principi fins al final, vam estar amenitzats per diferents grups de batucaires que ens burxaven l’orella amb el seu soroll infernal. Amb uns quants bombos, una mica de ritme i escàs sentit d’estètica musical semblaven rellevar-se un darrera l’altre per tal de que la festa no decaigués. Aliens a l’esperit de la protesta, lliurats al seu art de la fressa, el rebombori ens impedia parlar entre nosaltres i mantenir una conversa va ser pràcticament impossible. En els primers moments, el final de les seves llarguíssimes simfonies –un seguit repetitiu de batzegades sobre les castigades pells de tambor– era aplaudit pels veïns de marxa, però al cap d’una hora de sentir-los tothom se’ls mirava amb resignació franciscana. Entre batucada i batucada, uns resignats grallers, amb molta voluntat, intercalaven alguna peça, ràpidament contestada pels “bombers” de torn.

Certament, vaig pensar què hi pintaven allà. És que la organització els pagava la el concert? Participaven de les nostres reivindicacions? O eren allà perquè no saben on anar amb la seva música? No ho sé, amb franquesa. I no és que em facin nosa, però la impertinència del seu bum-bum interminable acaba fent molesta la seva presència. Tant que, al final de l’acte, no vam poder sentir els parlaments de cloenda perquè els batucaires estaven per la feina, la seva esclar.

Les calces de la Consellera

No puc entendre de cap manera, i mira que hi he donat voltes, que un mestretites y mitja dotzena de famílies recalcitrants tinguin amb l’ai al cor a la comunitat educativa i a tota la Generalitat. No puc entendre com es pot tolerar que uns quants ciutadans puguin fer un xantatge obert a tot un país, a tota una cultura. No puc entendre que se’ns humiliï d’aquesta manera, de veres que no. O potser sí, que ho puc arribar a capir: la senyora Consellera Irene Rigau ha dimitit de la seva obligació de defensar la nostra cultura, un dels nostres signes més estimats com és la llengua. Perquè bé, ja hem ajornat el problema fins a final de curs, però cap de les escoles que ha estat afectades saben què carai hauran de fer el curs que ve: calien directives que avui ja han fet tard.

Trobo a faltar, senyora Consellera, una actitud valent i decidida per part seva davant d’una comunitat que demana a crits un lideratge potent. Ells, senyora Rigau, la seguiran on sigui, però no els pot deixar indefensos davant la voracitat de quatre aprofitats. No fem les coses bé. Dissabte vaig ser a Barcelona manifestant-me per l’escola, una manifestació inútil perquè no hi ha compromís real. Una manifestació inútil perquè va estar convocada fora de temps, perquè hi havia més batucada que capgrossos.

Em fa vergonya haver d’escriure això perquè em sento profundament humiliat, vexat per un Estado que aconsegueix un a un els seus objectius, mentre la nostra Consellera no sap què farem demà passat. Jo, senyora Rigau, no vull una escola en castellà, ni un 25% ni res de res i només ens queda una solució: la desobediència. Però per això, necessitem una condició imprescindible: que la senyora Consellera no se’ns cagui a les calces (i ja em perdonarà, però l’expressió és ben catalana).

Un consell (gratis) als amics taxistes

Malgrat que em sap greu pel taxista de veres, els he de dir que la seva protesta és estèril i que val més que dediquin el seu esforç no pas a defensar un statu quo corporatiu. Quan dic "taxista de veres" em refereixo a l’autònom que amb la seva llicència es guanya la vida. Cada vegada en queden menys. La perversió del sistema ha anat creant empresaris del taxi que compren llicències i lloguen conductors, com més barats millor. Els sindicats ineficaços hi han contribuït. Amic taxista: aturar sistemes com Uber que s’estenen globalment és una entelèquia. Probablement esteu destinats a desaparèixer, almenys en una bona part, com ho han fet altres oficis que semblaven eterns. Als USA les app-taxi ja són una pràctica habitual i la Comissió Europea ha dit que no es poden posar límits a nous models de negoci que beneficien els ciutadans.

Us explicaré una història. El Pau –nom fictici, per descomptat– va acabar empresarials el 2009 i, amb una beca, se’n va anar a Anglaterra a fer un d’aquests màsters fantàstics que et fan més savi. Va perfeccionar l’anglès. Quan va tornar, va aconseguir, després d’esforços ingents, una altra beca per continuar la seva formació a París, on va arribar a treballar de becari a l’Elisi. Va perfeccionar el francès i, com que vivia en un pis de la banlieu amb tres italians, també es va quedar amb aquesta llengua. Durant el 2012 va enviar tants currículums que va esgotar un cartutx de tòner sencer. Al poble es jubilava un taxista i, per no quedar-se a la lluna, li va llogar el taxi. Avui, un any i mig després, té uns ingressos considerables fent de taxista, tant que ja no envia currículums. La seva cultura i els seus idiomes li han permès de convertir-se més que en un xofer en un company de viatge. Les empreses de la comarca li lloguen el servei per atendre gent que ve de tot el món. Si tenen alguna hora lliure el Pau els du de visita i els fa de guia a càrrec de l’empresa. Organitza viatges personalitzats per tot Europa a preus continguts. Mentrestant, estudia xinès i s’ha tret un títol de socorrista per atendre als seus clients, arribat el cas. Per descomptat, també tragina gent d’un poble a l’altre, com s’ha fet sempre.

El taxi clàssic no s’acabarà d’avui per demà, però el servei sense valor afegit té els dies comptats, no ho dubteu, i el cotxe sense conductor truca a la porta. Els qui teniu una edat, possiblement podreu jubilar-vos sense massa sobresalts, però els joves cal que hi posin imaginació, perquè sinó Uber els passarà pel damunt.

Visca la gallineta ecològica! Dedicat, amb afecte, a na Núria Coll

Per una d’aquelles casualitats casuals, ensopego amb el programa Divendres de TV3, que aquesta setmana fan des de Folgueroles. Veig un xicot que explica que cria aviram ecològica i una xicota que ens presenta, atenció, un galliner urbà. Res a dir: tothom publicita el què té per a vendre. Al costat hi veig na Núria Coll, a qui aprecio especialment perquè pretén que tots mengem molt i molt sa, tant sa que a voltes més ens valdria no menjar. Mirem les dues fotografies, que no són altra cosa que una captures de pantalla del vídeo del programa, penjat a la web de TV3. A la de l’esquerra, sempre segons na Coll, es poden llegir les condicions que s’exigeixen perquè una gallina o dindi, siguin considerats ecològics. Entre elles,  es pot llegir que cada animal hauria de disposar de 4 m² d’espai, que ja és més del que disposen alguns humans. Bé, molt bé. Després, na Coll ens canta les excel·lències d’un galliner urbà, fet amb fusta reciclada naturalment, on s’hi encabeixen tres formoses gallines. Vistes les proporcions de la baluerna, no crec que faci més de 3 m², que dividit per les tres ocupants ens dona que toca a 1 m² per cresta. Però, no havíem quedat que calien 4 m² per fer feliç una gallina? Ai, ai, ai, que em sembla que hem patinat, benvolguda Coll...

Escric això perquè cada dia em sorprèn la poca feina de documentació que fan a voltes els periodistes, una mancança que els du a donar informacions contradictòries, com la que ens ocupa, errònies, o incompletes. Per exemple el carai de galliner: ja sap na Coll que les gallinetes caguen i que produeixen una gallinassa pudenta, tòxica i corrosiva que s’ha de netejar diàriament? Que les gallines puden? Que, a nosaltres, aquesta pudor ens pot semblar molt ecològica, però que als veïns potser no els agradi gaire? Que les gallines es desponen a l’hivern i que no deixen anar ni un ou? Que cal tenir verdura mig corrompuda, pudenta, humida i fastigosa per alimentar-les? Que el gra també put? Que tot aquest aliment atrau rates i ratolins? Que les gallines cloquegen i poden molestar el veïnat? I, per acabar, les gallines es fan velles, es desponen definitivament, i cal fer-ne alguna cosa. En fi, amiga Coll: tenir un galliner porta molta feina, pot molestar el veïnat amb pudors i soroll i atrau altres bèsties gens desitjables. És que aquesta informació no s’ha de donar? La desconeixem? El fet és que, si algú  es gasta tres-centes cuques en un embalum com aquest, se l’emporta a casa i es troba amb tot això, ja pot anar cridant ous a vendre!

...i, Maria, també sé / que ets falsa.

No volia escriure sobre l’abdicació del Borbó, però la diarrea informativa en què han entrat els mitjans catalans se m’ha encomanat i si no evacuo rebento. Dir que no em fa ni fred ni calor seria poc, però m’estalviaré posar-hi adjectius poc edificants per centrar-me en l’atenció formidable que s’ha prestat a un fet biològic que als catalans ens hauria de deixar més aviat indiferents.

Ahir els de la Tribu de CatRàdio, un programa que pel nom hauria de semblar innocu, fins i tot van entrevistar una especialista (madrilenya) en protocol per saber el color dels mitjons que el Borbó dimissionari haurà de dur a partir d’ara. Em feia més l’efecte de ser a Madrid, a la “villa y corte”, que no pas a la Barcelona que a principis de segle adaptava l’himne de Riego i cantava: “El rei demana corona / corona li donarem, / que vingui a Barcelona / i el cap li tallarem”. En fi, una cagalera entre rosa i monàrquica que feia esglaiar i que, com vaig escriure, em tornava la cara ximple.

No ens deixem enredar: el Borbonet que ara ens engalten sense vaselina, no ens oferirà res que España no ens hagi ofert mil vegades des del 1714 ençà. Mitges promeses, molt ben redactades en castellà per especialistes de l’enrenou i l’estraperlo, que no compliran mai. Com sempre vaja: un os, sardanes i castellers i a córrer per passar quaranta anys més munyint la mamella catalana.

Crec que el President Mas, qui cada vegada més ens en diu en anglès, ho deixava clar només saber-se de la maniobra borbònica: “Canviarà el rei, però el procés va endavant”. És així. España fa temps que va dimitir de Catalunya i ens té com una nosa necessària i ara ja no ens interessen les seves intrigues i enviem un missatge clar: feu el que vulgueu que nosaltres anirem per on ens doni la gana. De ponent, ni vent ni gent: tot és una enorme garrofa.

El gran Josep M. de Sagarra, a qui cada dia envejo més la seva vena satírica, escrivia demà farà 120 anys la “Cançó del desig farsant”. En una de les estrofes d’aquest poema, més amb sarcasme que amb ironia, deia: 

“Jo ja sé el peuet lleuger
tots els punts que et calça.
També sé que moriré
i, Maria, també ho sé
que ets falsa”.


P.D. Aquest poema de la "Cançó del desig farsant" va ser exquisidament musicat per Guillermina Motta i el trobareu a Spotify.

No juguem amb la bona fe

Ahir vaig desplaçar-me a Vic a una, diguem-ne, conferència d’Òmnium Cultural. Hi assistien representants de la FAPAC, la UVIC, de Somescola i d’Educació és futur, a més de representants d’Òmnium. L’hora era a 2/4 de 9 del vespre a l’antic auditori de Caixa de Manlleu i el títol una cosa així com “Pares, mestres i alumnes davant la LOMQE”. Molt bé. Semblava que els conferenciants donarien directrius i interpretacions del que cal fer a les escoles davant l’ofensiva del ministre Wert contra l’escola catalana. Però no. Després de que els convidats en presentessin un  panorama apocalíptic de l’educació mundial i catalana, empitjorada per la recentralització espanyolista, el representant de Somescola ens va engegar un míting sense engaltar i en dejú que em va deixar esmaperdut. Fet i fet, tots ens convocaven a la manifestació del proper dia 14 a Barcelona per l’escola catalana. Ens van fer propaganda de samarretes i capgrossos, ens van explicar les condicions de venda, l’oferiment d’autocars, a 9 € per persona, i l’encàrrec de sembrar la convocatòria.

Em va semblar una solemne ensarronada. A dos quarts de nou del vespre, sense sopar i amb un dia complicat per endavant allò no em va fer cap gràcia i em vaig sentir utilitzat. Si m’haguessin dit que es tractava d’això no hi hagués anat perquè altra feina tinc. Em fa vergonya i m’irrita veure com una entitat amb el prestigi i l’ètica d’Òmnium hagi de recórrer a tàctiques retorçades per atraure un grup de persones a una tupper-llenguacatalana per tal d’omplir la manifestació.  Un mitjà molt miserable per una finalitat tan noble. Francament lamentable. El meu país no hauria de ser així. Òmnium no hauria d’actuar així.

Ah! A la manifestació del dia 14 ja havia decidit anar-hi.

Sobre la violència, encara

El Movimiento de Liberación Nacional, més conegut com a Tupamaros, va ser una organització eminentment maoista i violenta sorgida a l’Uruguai a mitjan dels anys 60. A ran de la dictadura militar, que va governar el país entre 1973 i 1985, els seus dirigents van ser detinguts i el grup desarticulat. Els qui es van poder exiliar, però, van fer força soroll i el debat es va estendre fins el nostre país. Aquí, malgrat la repressió franquista, es va discutir llargament sobre aquest grup i també sobre la violència extrema amb què actuaven. Jo, aleshores tenia 19 anys, vaig assistir a una conferència que el desaparegut sociòleg Modest Reixach va oferir sobre el tema. Aquell 1973 ETA havia enviat al cel l’almirall Carrero Blanco i es discutia molt i molt sobre el camí extrem que la organització basca havia pres. En aquell ambient és on cal posar les paraules de Reixach, que van ser aquestes, segons recordo: “A voltes, la violència és la única forma de diàleg que queda als oprimits, als desheretats, a la bona gent sense esperança”. Fa pensar, no?

Ara venim al 2014, han passat 41 anys i el país suporta un índex indecent d’atur, els salaris han baixat miserablement, el benestar social és més aviat malestar social i les oligarquies cada vegada són més riques. Ahir, el professor de la UVIC, Antoni Tort, deia que “als poderosos ja no els interessa el caviar, que fa temps que el tenen: ara van per llevar-nos el pa”. Per acabar-ho d’adobar, un ministre absurd, sortit de les catacumbes franquistes anomenat Jorge Fernández Díaz, vol embussar les xarxes socials perquè fomenten l’odi. Digueu-me: què els quedarà “als oprimits, als desheretats, a la bona gent sense esperança”? No tots abaixen el cap i tornen a la feina, perquè encara els queda un bri de dignitat. Fins avui, són grups marginals els qui agafen un pal i trenquen uns quants vidres, cremen algun contenidor i calen foc a una excavadora. Però anem amb compte, perquè els poders públics continuen pressionant i les actituds violentes s’encomanen, perquè no els queda cap més “forma de diàleg”. I tornem al Modest Reixach.

Al nostre país, per vergonya meva, surt un Conseller d’Interior, Ramon Espadaler que, davant dels fets de can Vies ens venta pels morros que “tenim un problema greu com a societat si qui s’ha de justificar és la policia”. Podríem girar la sentència del Conseller i dir que “els qui governen tenen un greu problema quan la policia s’ha de justificar cada dos per tres”. Voldria recordar-li al senyor Espadaler que la policia, i ell amb més motiu, ha de justificar les seves actuacions cada vegada que la ciutadania li ho demani. Frases com la seva no fan altra cosa que alimentar aquella postura tan de dretes –Espadaler és d’UDC– que pensa que governar es fa amb un xec en blanc. Com a servidor públic, Espadaler ha de justificar-se cada vegada que se’l requereixi. Només faltaria!

Molta gent amaga el cap a la manera estrúcica quan veu violència o en sent parlar. Tothom la condemna “sense pal·liatius” i renega d’ella. Nosaltres mateixos, per bé o per mal, som qui som i on som a través de la violència. Sempre ens convé reflexionar-hi malgrat ens repugnin certes actituds, perquè al darrera pot ser que s’hi amagui una reiterada, persistent, opressora i salvatge mordassa que aboca a una part de la societat, als “als oprimits, als desheretats, a la bona gent sense esperança” a buscar formes de diàleg alternatives, entre elles la violència.

El cardenal Josep Cuní

Llegeixo a l’Ara: “Cuní diu que el PP, CiU i ERC van rebentar-li el debat electoral perquè no el podien controlar”. Recordo els anys d’aquell Cuní a CatRàdio amb una certa enyorança, al periodista incisiu i, sobretot, ben documentat. Les seves entrevistes feien tremolar el polític més veterà de l’escena d’aleshores. Era almenys tant temut com la Mònica Terribas, més recentment. Va plegar, ja no recordo perquè, i se’n va anar als EEUU uns anys a aprendre dels mestres d’allà i ara, després de passar per TV3, és a 8TV, la TV del comte que té el coll inclinat, cap a la dreta, com la torre de Pisa. En la línia editorial del noble (?) català (?), el Cuní se’ns ha tornat unionista i tira tantes cosses com faci falta contra el dret a decidir.

Però el que m’irrita del Cuní no és pas la seva deriva: tothom es guanya la vida com pot. El que em treu de polleguera són els seus aires de diva ofesa que gasta dia sí dia també. Des de la seva trona vanguardista, brama com si fos un bisbe dels d’abans i tot li sembla poc. La seva dicció clara i directa et penetra el cuc de l’orella i sempre sembla que té la raó absoluta. Al Cuní, en definitiva, el perden les formes i la panxa de cardenal. D’aquells cardenals que sopen a la terrassa del Vaticà amb els poders fàctics i després volen predicar caritat, austeritat i castedat i ètica i independència i tantes coses de bon dir. Aquesta mena d’actituds m’inspiren un sentiment de fàstic que se’m fa difícil de digerir i desperta en mi pensaments altament impurs. Que ara el Cuní surti a fer-se l’ofès per un debat avortat amb els candidats a les eleccions europees, em sembla d’un miserable poc edificant. I encara més quan vol presumir d’”incontrolable”. Segons ell, la seva independència es veia compromesa per les exigències dels partits. Es necessita barra: ell que s’empassa les babaies del comte, ens ve a donar lliçons d’ètica. És inacceptable Cuní.

Qui pensa amb la punta del nap?

En un blog d'UPyD llegeixo: “El Dr. Tobeña discutirà dades aportades per la genètica, la psicologia social i la neuroimatge dels biaixos i afectes pro-grupals que permeten aprofundir en la recerca dels sistemes neurals que nodreixen i enforteixen els nacionalismes identitaris”.

Collons! Ja és complicar-se la vida, ja. Em podria embolicar molt, però li contestaré amb un poema curt i clar del gran Josep M. de Sagarra:

Pixo a l'abim:

al fons la mar blava, 

allà el cap de Begur, 

aquí el cap de la fava.

I a viure senyor Tobeña, que són quatre dies!

Sobre la provocació i les pedregades

En aquests dies de revolútum electoral, molts polítics espanyols visiten Catalunya ben carregats amb l’artilleria pesant que els proporcionen els seus assessors. És evident que el debat sobiranista no és tal pels nacionals: és una ofensa que no pensen discutir i que combaten amb el foc de tota mena d’armes. Ens tracten de tot, ens insulten, ens alliçonen i adoctrinen a casa nostra mateix i encara pretenen que els rebem amb alegria. No sé, però em sembla que si els acollim amb indiferència ja poden donar gràcies a Déu. Que la ínclita senyora Rosa Díez reclami des de l’Hospitalet de Llobregat que l’Estat prengui les competències d’Ensenyament a la Generalitat, perquè així “no s’eduqui ni en l’odi ni en la mentida” és un insult inacceptable. Com es pensa que la rebrien en qualsevol escola del Principat, amb pètals de rosa i càntics d’alegria? Com s’han de sentir els professors, pares de les AMPA i alumnes? Potser l’odi el genera ella i tots els altres amb la seva actitud, pregunto?

Algú admetria que algú vingués a casa seva i li digués com ha de fer les coses? Algú està disposat a admetre que un foraster l’insulti al menjador de casa? Doncs això. Potser els jutges i la fiscalia, enlloc d’empaitar banderes, haurien d’investigar els casos de provocació que, dia sí dia també, protagonitzen els polítics espanyols quan venen a Catalunya. Potser la senyora Díez entendria que li llencin algun pot de pintura i el senyor Montoro algun cop de roc. Que entendre no vol dir justificar, però sí que vol dir reflexionar i exercir l’empatia, que no costa tant. Ja dic, provocar és una forma de violència que no és admissible, tan inadmissible com una pedregada.

La lliçó de Turmeda

Anselm Turmeda, poeta, allà pel segle XIV-XV, escrivia:

Diners, magres fan tornar gords,

e tornen lledesmes los bords.

Fa uns dies, una dona molt enfadada, va engegar dos trets a una política lleonesa. Es veu que després d’uns anys d’amistat i favors mutus, la cosa es va enredar i l’acomiadament de la filla de l’assassina va ser la causa de que ambdues congriessin tal quantitat d’odi que només l’exercici d’una violència extrema podia aturar. Tot seguit, els mitjans van publicar la vida i miracles de la política lleonesa resultant que, a més d’acumular càrrecs com els hàmsters acumulen menjar, s’havia obert pas a la política a colps de colze. De tot plegat es dedueix que havia fet “amics” a base de trepitjar ulls de poll a tort i a dret, i que en tenia a les files enemigues però també a les amigues.

Ningú, hagi fet el que hagi fet, no mereix morir com ho va fer la política lleonesa; però mori com mori, cal separar la forma del fet. “[Diners]... tornen lledesmes los bords”–lledesmes és sinònim de legítim”–, cantava Raimon en els versos de Turmeda, però la mort torna a tothom al seu lloc. No hi ha més.

Jo dic merda sovint

Salvador Cardús defensa Raimon a la contraportada de l’Ara d’avui, 13 de maig. Més que defensar Raimon, reivindica el dret a la discrepància; absolutament d’acord: ni tan sols els catalans tenim la raó absoluta. Cert també que devem molt als nostres veïns per les seves aportacions a la cultura i la política catalanes; però compte, que també els catalans hem contribuït, i molt, a mantenir vives les seves. Però, bé, no es tracta de passar comptes. Volia dir que ni tan sols un homenot com el cantautor xativí ho fa tot bé, i jo ja li vaig retreure, no pas la seva discrepància, sinó el moment i la oportunitat de les seves paraules. Raimon no és oportú en manifestar els seus dubtes en un moment tan delicat per a Catalunya –potser ell, personalment, també té algun deute amb la seva terra d’acollida–. I, crec, que no endevina el moment perquè ja feia temps que molts esperàvem un pronunciament; jo personalment anys i li ho havia demanat més d’una vegada. En realitat, tan me feia el què digués, però el silenci prolongat m’ha agrejat l’espera. Resumint: no he volgut mai que Raimon pensi com jo, però m’hagués agradat que caminés amb mi. Explico tot això, benvolgut Salvador, perquè sóc dels qui ha criticat Raimon, però no en el sentit que dones al teu article i perquè no m’agradaria passar per d’intolerant o unanimitarista només perquè no n’aprovo les formes.

Quan a la merda... confesso que sóc renegaire de mena i en dic un sac de paraulotes, cada dia. Ben al contrari del Salvador, jo no puc pas comptar quantes vegades l’he escrita: una feinada. Però si li molesta, doncs que no em llegeixi (tot sigui dit amb respecte).

De dones i condons

Una noia surt en un anunci ficant-se un coixí sota les faldilles per veure com es veuria si estigués embarassada. Suposo que és un gest que moltes joves han fet: una visió d’estètica diferent. Després, aquesta noia decideix que s’agrada amb la panxeta –o panxota, que per a algunes tot és diminutiu– i, agafant un paquet de preservatius, comença a punxar-los amb una agulla. Les reaccions es van fer esperar una mica; segur que si s’hagués tractat d’un anunci masclista la reacció hagués estat fulgurant. I tiro dards contra el feminisme mal entès, que jo anomeno femellisme, amb tot el propòsit. Tant les autoritats sanitàries com altres col·lectius es van esverar perquè... era una temptat contra la salut pública en la prevenció de malalties de transmissió sexual.

Hi he reflexionat i he trobat almenys dos grans grups humans que resulten menystinguts i ignorats.

Primer els homes, possibles pares de criatures fruit de preservatius trucats. La dona, en aquest cas, prescindint de la voluntat del company, decideix tenir un nen perquè li està bé l’estilisme maternal. Això em porta a reflexionar quantes vegades ha passat que una dona ha decidit, per ella mateixa i per motius diversos i espuris, convertir la parella en pares. Quina reacció és la del company? L’embaràs convertit en un xantatge, emocional o material, en una arma de dominació femellista? En una frivolitat passatgerament estètica?

Segon i principal perjudicat: el nen. Què en farem del fruit de l’estètica panxeta –o panxota– quan, al cap de nou mesos, es desinfli? Serà una nosa que ens endurem al bar de copes fins a la matinada? En donarem la culpa al mascle –sempre amb ganes– d’haver-se posat el preservatiu malament? Li direm a la criatura, quan sigui gran, que va ser fruit d’un rampell de estètic? Ja és misèria, perdoneu, i una falta de respecte que em fa bullir les neurones; una banalitat que pot determinar la vida d’una persona.

Potser les meves reflexions es poden veure desproporcionades, exagerades, però no volen ser altra cosa que una provocació que ens dugui a reflexionar en la cultura del “tot s’hi val”, fins i tot punxar condons per aconseguir ja no un embaràs, sinó la panxeta –o panxota– que provoca, per una estètica de nou mesos. És una cosa de dones.

Em sembla que no té remei

Les ocurrències del Pere Navarro són cada cop més delirants i, sobretot, preocupants. Llegeixo al diari que ahir, referint-se als comicis europeus va deixar anar:  “No podem permetre que ens segrestin les eleccions”. Explica el periodista que el cap pensant del socialisme català es referia a què es parla més de la consulta que d’Europa. Potser serà que és el que interessa als ciutadans, dic jo. Potser és que les seves propostes, quan al procés, no són gaire reeixides. Potser és que ja no sap què més dir, o fer, perquè l’escoltin. És preocupant perquè ara mira de dir-nos a tots de què hem de parlar als mítings els propers quinze dies.

Jo diria, benvolgut Pere, que els catalans volem parlar d’Europa perquè, malgrat els clatellots que hem rebut sempre d’aquesta encara entelèquia, hi seguim creient i estem disposats a donar-li una darrera oportunitat: la de deixar-nos votar sobre el nostre destí. I això és el què tu no vols, oi Pere? Perquè el Pérez, si no creus, et clavarà un calbot i aquest (aquest i no pas el de Terrassa) serà el definitiu.

Immigrants tots, però diferents. Va per tu Marian.

Íngrid Bernal, una noia que per motius laborals ha hagut d’anar a viure a Londres per guanyar-se la vida, ens explica el seu punt de vista de la seva experiència com a immigrant. Una carta trista, potser amarga. Voldria fer una reflexió arran de les seves paraules i de la mort, fa uns dies, d’una immigrant al revés: ella va venir del seu Gal·les natal a Torelló.

Ella es deia  Marian Thompson i Meaney (és com ella escrivia el seu nom) i va venir a fer de professora d’anglès. No sé ni quan de temps feia que era a Torelló: de tan veure-la em semblava que hi era de tota la vida. Baixeta, menuda, sorprenia pel seu català correctíssim, amb aquell fort accent britànic, com el Tree vaja. Sempre xerrameca, de caràcter, extravertida, em sembla que no li va costar gaire de “ser del poble”. Integrada en desenes d’entitats, va identificar-se no solament amb els torellonencs i les seves dèries, sinó amb el país i el seu anhel: les seves fortes conviccions la van dur a renunciar a la seva nacionalitat d’origen per a poder votar, quan calgués, la independència de Catalunya. El passat 1 de maig, els seus amics li van dedicar un multitudinari i càlid adéu aquí, a la seva terra d’adopció.

Quan un hom emigra, sigui quin sigui el motiu, té dues opcions: o bé s’integra a la terra d’acollida, sentint-se partícip del seu destí, o bé es passa la vida enyorant i planificant un retorn que potser mai es produirà. Cadascú té la seva opció, però jo li diria a l’Íngrid que ha de prendre partit: només així curarà la seva amargor. La Marian va fer la seva elecció i, quan un càncer cruel se l’ha endut els torellonencs hem sentit que tenim un deute amb ella i amb la seva memòria per la seva contribució a un món millor: no està malament per una immigrant. Diuen que un s’ha integrat no pas quan té els fills a la terra d’acollida, sinó quan hi enterra els seus morts. Bon viatge per a la Marian!

Pere Navarro i la senyora amb el vestit de color tal

Segueixo amb atenció la resolució de la clatellada que una senyora de mitjana edat li va clavar al Pere Navarro i constato amb curiositat la intensitat de la policia per investigar un clatellot mal donat. El Navarro no es podrà queixar: ara, mig centenar de famílies terrassenques seran visitades per un parell de mossos i interrogades a casa seva, a veure si troben la senyora amb un vestit de tal color. Sort que no s’ha de presentar per alcalde: potser n’hi fotrien un munt de calbots. Ara, sembla que s’ha ordenat al capellà de la catedral lliurar la llista de les famílies assistents a l’acte i facilitar la tasca policial; una tasca que, es veu, no és gens fàcil perquè segons publica Nació Digital “fonts de la investigació es queixen de la ‘poca col·laboració’ del primer secretari del PSC i el seu entorn a l'hora de trobar indicis sobre l'agressora”.

La misèria que excreta tot l’afer de la plantofada crispadora és extraordinàriament pudent, perquè el seu protagonista no ha fet altra cosa que aprofitar un fet banal per convertir-lo en sentència. Una acció mal calculada perquè les conseqüències que pot tenir la resolució del cas són, ara per ara, funestes sigui quin sigui el resultat. Si és cert que la bufa va ser independentista, tot s’acabarà amb una estirada, benèvola, d’orelles per a la senyora i deixarà el fet en el que és: una fotesa. I si la castanya va tenir una altra intencionalitat, no política, aleshores comenceu a fer comptes perquè el final pot ser de bombo i platerets amb festival de focs inclòs.

Jo, si voleu que us digui què en penso, crec com Sala i Martín que es tracta d’una amant emprenyada. És el més plausible, i tan creïble com la versió “oficial”. Passa que una amant no crispa gens.

Per cert: tot buscant una foto del Pere Navarro m’he fixat que el seu nas té tendència a envermellir per la punta. Curiós.

Tomàs Molina i Bosch i la “seva” titella

Al programa Espai Terra de l’inefable Tomàs Molina –incombustible i etern home del temps de TV3– el dilluns parlava de titelles. Ja és curiós que en un programa amb aquest nom es parli de titelles, però el senyor Molina ens té acostumats a deixar anar del què faci falta. El bunyol del que vull parlar però és una constant d’aquest espai que ja he comentat altres vegades: la manca de rigor. Així, quan el tema principal són ELS titelles, no es pot repetir una vegada i una altra “LES titelles”: no es pot canviar el gènere d’aquests ninots articulats gratuïtament i quedar-se tan amples, el sr. Molina i el seu col·laborador, el sr. Jordi Aguilera tots dos a duo.

És de rigor mínim, em sembla, documentar-se, i pronunciar correctament la paraula central, el mot que és el titular.

Només comentar que en una ocasió ja em vaig queixar directament al web del programa sobre la falta de rigor habitual del programa, per la qual cosa vaig rebre un clatellot –virtual– del sr. Molina, qui, lluny de disculpar-se i fer propòsit d’esmena, s’excusava en els seus col·laboradors en una resposta clarament a la defensiva. Ara, hi tornem...

Ecologistes, naturalistes?

Fa uns dies, per la TV3, vaig veure un reportatge on s’explicava que al Delta de l’Ebre es fa un anellament de polls de flamenc cada any. Per això, uns 200 voluntaris, encerclen, tanquen i manipulen unes 400 aus per deixar-les anar després de satisfer les ànsies de saber dels naturalistes. Avui he rebut una petició per recolzar la prohibició de no sé quin medicament que mata els voltors que s’alimenten amb restes d’animals tractats amb el compost. Aquestes dues intervencions humanes i les seves conseqüències em fan pensar en quines són les motivacions que mouen aquestes persones quan realitzen accions com aquestes.

Els voltors. Fa només unes dècades, aquests majestuosos animals estaven en perill d’extinció a la península ibèrica. Per això se’n va prohibir la caça i es van protegir. Mentrestant, espantats per l’afer de les vaques boges, les autoritats, fortament pressionades, van tancar els canyets de tot el país, alimentant el negoci fortament lucratiu i pervers de la recollida de cadàvers (això mereix tota una tesi). Els canyets, eren la font principal d’aliment dels voltors i aquestes bèsties, empeses per la fam, van començar a matar animals vius. La reacció ecologista: alimentar artificialment els voltors amb canyets controlats i subministrats per cadàvers d’animals de granja. Resultat, el voltor depèn de l’home. Gloriosa intervenció dels amants de la naturalesa, que converteix un animal poderós i lliure en un mer esclau de la voluntat humana, que a partir d’ara en regularà el futur a pler. És aquest el pensament ecologista? Quan als pobres polls de flamenc, una altra facècia que va pel mateix camí. Perquè putejar –sí, sí, putejar– els polls? Doncs per permetre els senyors ecologistes conèixer millor aquests animalons, saber-ne els moviments i costum, i poder exercir un major control sobre l’espècie.

Perquè les intervencions dels ecologistes sobre la naturalesa és necessàriament bones? Ells mateixos critiquen durament l’ús que la societat industrial ha fet del control de la naturalesa i de la destrossa irrecuperable (?) que ha provocat la intervenció humana sobre el planeta. Però ells fan exactament el mateix, només que proveïts d’una aura de bonisme que els justifica i els permet autoerigirse en salvadors del món. Ho sento, però amb mi que no hi comptin.

Carta oberta a Josep A. Duran i Lleida

Déu vos guard, senyor Duran,

Feia dies que no sentíem de Vostè cap dels seus sacrapandis sobre el Procés a Catalunya i, certament ja l’enyoràvem. Ara toca dir que, si Convergència decideix tirar per unes plebiscitàries, Vostè s’ho haurà de pensar. Doncs no s’ho pensin tant, Sr. Duran, aclareixin d’una vegada la seva postura, deixin CiU i, sobretot, deixi’ns tranquils a tots: que sapiguem a quin camp juga, que la puta i la ramoneta ja són història i Vostè a la inòpia.

Però la meva reflexió no va ben bé per aquí. Encara avui comentava amb un amic la meva coneixença amb Lluís Carrasco i Formiguera, germà desconegut del Manel. Jo era aleshores i camacurt de pocs anys a Taradell, i el meu pare, gran aficionat a la fotografia, compartia amb ell aquesta afició. Aquell metge radiòleg es va comprar un Citroën 2CV i viatjaven amb el pare d’aquí d’allà pel territori buscant núvols per fotografiar. En aquests recorreguts, en Lluís li explicava al pare el patiment del Manel, la seva ideologia, els desitjos i els seus anhels per la pàtria: Catalunya. Dic això perquè al Manel li cauria la cara de vergonya si veiés en què ha transformat UDC Vostè: un partit a la seva mida i gust, que dirigeix al més pur estil messetari, autocràtic i personalista.

Quan Vostè diu que “hauré de plantejar-m’ho” quan es parla d’independència, ho fa en nom d’UDC? Jo, abans de res, ho preguntaria pels despatxos del partit. No fos el cas d’aquell que predica escoltant campanes que no sap d’on venen. I cal adonar-se de quan un hom fa nosa al país i al partit perquè, senzillament, l’edat li ha cremat les neurones, ja no té capacitat de regenerar-les i fer seus els aires nous que baten el món.

Ja no cal esperar més. No ho veu que les seves amenaces ja semblen les de Madrid? Que és que no entén que la política de despatx, que a vostè li agrada tant, ara, a Catalunya, és cosa decrèpita? Que potser li fa por abandonar la coalició. Jo, humilment, penso que sí, que aquella habitació de Madrid li pesa massa, aquell esmorzar “continental” en mànegues de camisa, llegint el diari com qualsevol ministre, tot plegat fóra una pèrdua molt i molt gran per una persona com Vostè. La imatge que il·lustra aquestes ratlles, creu Vostè que als catalans els cau bé, creu que és un exemple de la manera de fer catalana? No senyor Duran, i perdoni l’expressió: vostè la caga, és un ròssec pel país, una rèmora que ja pesa massa, un autèntic dinosaure polític.

És dura la carta, Senyor Duran, però és que Vostè és una mosca collonera que ja cansa i, quan això passa, no queda cap més sortida que la paleta o el flit.

Ben atentament.