La senyora Colau deia ahir que no acceptarà “una confrontació amb la població espanyola”
que, al seu parer, alimenten les elits polítiques i econòmiques. Cal dir que l’independentisme
que jo conec no vol cap enfrontament amb els espanyols, sinó una convivència de
veïns, cadascú a casa seva i aquest és l’esperit de les dues convocatòries
multitudinàries que han reunit s centenars de milers de persones. Que la confrontació
interessi a certes elits polítiques no en dubto, però jo no veig cap mena de
guerra des de la política catalana contra España i en canvi sí que observo una
bel·ligerància creixent des de Madrid contra Catalunya. No cal ser una
llumenera: només cal llegir les portades dels diaris de la capital d’España.
Quan a la confrontació en sí, em sorprèn en ella aquesta actitud, ella que s’han
enfrontat al mateix Estat per aconseguir els seus objectius, ara no vol
enfrontar-s’hi? Perquè? És que l’objectiu de la independència no és tan noble
com el de suspendre una execució judicial? I en qualsevol cas, ningú a
Catalunya vol barallar-se amb els espanyols: aquesta sí que és una invenció de
les elits madrilenyes. Aquesta seva invocació em fa pensar que potser ella ja
comença a combregar amb “la casta”.
La senyora Colau té un problema: els vots. I es mou, com el
Duran, entre aigües de diferent color i això costa. Pensi, Ada, que el
Josep-Antoni fa molts anys que practica aquest esport i del tot, ben bé del
tot, encara no el domina. No es desanimi dona, que amb constància i molt de
morro en política tot és possible.
