dijous, 26 de juny de 2014

Cal semblar-ho?

Quan un ciutadà accedeix a un càrrec polític entra automàticament a l’òrbita que l’Estat disposa per a un servidor públic. Així, com a representant públic, disposarà de protecció, tindrà una retribució d’acord amb el seu càrrec, podrà fer ús de serveis públics reservats i de fons per a l’exercici de la seva funció. També veurà com se li obren altres avantatges, entre elles, el reconeixement públic i social personals, que no són poca cosa. També notarà com li surten “amics” de sota les pedres i haurà d’aprendre a escollir-los, perquè no tots van amb bones intencions. Tots aquests privilegis haurien d’estar compensats per certes servituds perquè, ja se sap, la felicitat mai no és completa. Entre les obligacions hi ha la de ser honrat i coherent amb el càrrec que els ciutadans li han atorgat. Els romans, que ja en sabien molt de la res publica, van empescar-se aquella frase que diu: “la dona del Cèsar, a més de ser honrada, ha de semblar-ho”, que traduïda al llenguatge dels polítics espanyols quedaria amb que “no cal que la dona del Cèsar sigui honrada, només ho ha de semblar”. Ara, a España, ni això: la dona del Cèsar ja no es preocupa ni de semblar-ho i s’apunta alegrement a fons obscurs luxemburguesos que no paguen impostos. No tan sols traeixen personalment el que prediquen, sinó que la traïció és a l’estranger. Un Ministre d’Hisenda que fa propaganda per la TV perquè es paguin les factures amb el seu IVA, però que inverteix en un negoci obscur, que no paga impostos i a l’estranger, no mereix altra cosa que el menyspreu més profund i hauria de dimitir a l’acte: per respecte als ciutadans que li hem confiat l’administració dels nostres diners. Ells amb la seva actitud ja han retorçat definitivament la frase romana, que ara ja diu que “la dona del Cèsar pot plantar-li banyes al Cèsar sempre que li doni la gana, que no passa res”.
En el discurs del Borbó, en l’acte del seu nomenament, saludava així en començar el seu discurs: “Muchas gracias señor Presidente del Congreso de los Diputados, señor Presidente del Senado, señor Presidente del Gobierno, señoras y señores Ministros, señoras y señores Diputados y Senadores, autoridades, señoras y señores”. En un discurs dirigit a la Nació espanyola el poble, que és el titular de la sobirania –així ho reconeix la Constitución en l’article 1.2– ni tan sols és esmentat. I és així que ens va.