Quan un ciutadà accedeix a un càrrec polític entra
automàticament a l’òrbita que l’Estat disposa per a un servidor públic. Així, com
a representant públic, disposarà de protecció, tindrà una retribució d’acord
amb el seu càrrec, podrà fer ús de serveis públics reservats i de fons per a l’exercici
de la seva funció. També veurà com se li obren altres avantatges, entre elles,
el reconeixement públic i social personals, que no són poca cosa. També notarà
com li surten “amics” de sota les pedres i haurà d’aprendre a escollir-los,
perquè no tots van amb bones intencions. Tots aquests privilegis haurien d’estar
compensats per certes servituds perquè, ja se sap, la felicitat mai no és
completa. Entre les obligacions hi ha la de ser honrat i coherent amb el càrrec
que els ciutadans li han atorgat. Els romans, que ja en sabien molt de la res publica, van empescar-se aquella
frase que diu: “la dona del Cèsar, a més de ser honrada, ha de semblar-ho”, que
traduïda al llenguatge dels polítics espanyols quedaria amb que “no cal que la
dona del Cèsar sigui honrada, només ho ha de semblar”. Ara, a España, ni això:
la dona del Cèsar ja no es preocupa ni de semblar-ho i s’apunta alegrement a
fons obscurs luxemburguesos que no paguen impostos. No tan sols traeixen
personalment el que prediquen, sinó que la traïció és a l’estranger. Un
Ministre d’Hisenda que fa propaganda per la TV perquè es paguin les factures
amb el seu IVA, però que inverteix en un negoci obscur, que no paga impostos i
a l’estranger, no mereix altra cosa que el menyspreu més profund i hauria de
dimitir a l’acte: per respecte als ciutadans que li hem confiat l’administració
dels nostres diners. Ells amb la seva actitud ja han retorçat definitivament la
frase romana, que ara ja diu que “la dona del Cèsar pot plantar-li banyes al Cèsar
sempre que li doni la gana, que no passa res”.
En el discurs del Borbó, en l’acte del seu nomenament,
saludava així en començar el seu discurs: “Muchas
gracias señor Presidente del Congreso de los Diputados, señor Presidente del
Senado, señor Presidente del Gobierno, señoras y señores Ministros, señoras y
señores Diputados y Senadores, autoridades, señoras y señores”. En un discurs
dirigit a la Nació espanyola el poble, que és el titular de la sobirania –així
ho reconeix la Constitución en l’article 1.2– ni tan sols és esmentat. I és
així que ens va.
