Fa dies que vaig donant cops d’ull reprimits als articles
que el Xavi Coral escriu a l’Ara per a delectar-nos amb els seus viatges pel
món mundial. Ahir era el que fa 16 i anava sobre el bonic país de Cambodja, fet
i fet com tots els altres: ple de tòpics i anècdotes sense gràcia, com la seva
experiència al hammam turc d’Istanbul o a l’onsen de Hakone al
Japó. Francament, voregen el ridícul. Doncs a Cambodja res com un guia simpàtic
que ens du a veure els desconeguts i exòtics temples de d’Angkor (no els ha
vist gairebé ningú). Total que el guia trempat s’havia de casar i l’amic Coral,
en un exercici de pedagogia evident, es dedica mig article a explicar-nos com
el noi prepara la cerimònia, com tria flors, menjar, vestuari, etc., i de com
rep l’inapreciable ajuda del mateix Xavi: osti, tu! Hauria estat bé assistir al
casament, com els havien convidat, i aleshores sí, una cerimònia de casament
cambodjana potser fóra interessant i obsequiar-nos amb la seva descripció. Però
la veritat, el seu relat és pura fullaraca. I no en té prou amb això el bo del
Coral, sinó que en una part de l’article fa una incursió a la tecnologia agrícola
i ens explica que “la màquina més avançada és un bou amb una aixada”.
Doncs no sé com deu usar un bou una
aixada, perquè aquesta eina consisteix en una “una planxa de ferro, de forma
comunament rectangular o trapezial, adaptada transversalment a un mànec de
fusta” (DIGEC). M’agradaria de veres veure un bou cambodjà agafant l’aixada
amb el musell i vinga, a cavar! Un bou s’usava com a bèstia de tir per a
llaurar i arrossegava una arada o rella, però una aixada? Recony, quins bous que
tenen a Cambodja!
Està bé que durant l’estiu els articulistes habituals dels
diaris facin vacances i que es contractin substituts estiuencs, però la
veritat, si han de ser com el Coral m’estimo més un becari que de segur s’esforçarà
en la recerca documental abans d’escriure beneiteries. No fa per la categoria
que se li suposa al Coral.
