Avui he sentit Miquel Iceta a l’entrevista que li ha fet la
Mònica Terribas (a can Terribas, que dirien els socialistes de bo, de bo)
aquest matí. Hi hauria moltes coses a dir, sobretot per la sonada i original
pregunta en la qual es demana al poble
si vol que (el PSC, suposo) vagi a negociar no sé què a Madrid (ja té
pebrots!). Com que seria digna d’una tesi sencera, parlaré d’un tema de més actualitat per la
podridura que supura per tot arreu, a l’FMC
per exemple. Terribas pregunta a Iceta si sap quant cobra un regidor sense
cartera de la Diputació, i ell respon que no, que ell no ha estat mai preocupat
per aquestes coses, que no li interessa, que ell no és avariciós, que és un
tema menor. Sobre quant s’enduia el paràsit del Bustos mentre ens ha tingut
entretinguts, ja li ho diré jo (surt a tots els diaris): 83.000 € anuals,
gairebé 7.000 cuques al mes dels
quartos de tots. I a ell, al Miquel, no li interessa, no ho ha sabut mai. Doncs
mira, a mi, sí.
El bo del Miquel, no ho sap perquè no ho ha mirat? O perquè
no ho vol saber? Perquè no pot?, O, ho sap i no vol que la gent sàpiga que ho
sap? Què faria si ho sabés? Hem de deduir que tant se li’n dóna? Que li és
igual? Potser no ho vol saber perquè hauria de prendre mesures? I quines
mesures prendria? Miraria també les dietes? Vol que jo tingui confiança en algú
a qui no li importa com es gasten els diners públics? Que, a més, vol que jo transmeti
aquesta confiança als seus companys de partit, i que els voti? Vol el Miquel
que voti algú que no sap quant cobren els seus subordinats? Llegeix els diaris,
mira la tele, escolta la ràdio el Sr. Iceta? I, finalment, vol que els catalans
li clavem un clatellot, a veure si es desvetlla del seu somni federalista i es
posa a treballar per saber en què carai es gasta els diners? Home, ja està bé!
Que se’ns pixa a la boca, potser? Tot això per rematar-ho amb l’afirmació de
que els càrrecs públics han de cobrar només un sou, això sí: un bon sou. Però
com vol pagar bons sous si ni tan sols sap què cobren ara?
Magnífica retòrica la del Miquel, la del salvador del PSC,
la del renovador, la gran esperança. I és aleshores que ja no m’estranya gens que
deixi anar que “saber què opina Catalunya sobre la doble pregunta actual no l'interessa
gens”. Realment, un home que treballa pel ciutadà.
